Casa America Catalunya

Continua Caparrós (veure primera part en aquest mateix web) amb els seus raonaments i dubtes que no respecten ni tan sols als apòstols del moviment de preservació: “Agafem Al Gore. Era vicepresident quan els Estats Units van votar 95 a O contra el protocol de Kyoto. Aleshores cobrava dos milions de dòlars l’any. Li van donar el Nobel de la Pau com a capdavanter contra el canvi climàtic i ha passat a guanyar 100 milions. No li ha anat gens malament, doncs. En aquest tapet, es disputa un enorme negoci consistent en dictaminar quin serà el proper paradigma energètic. Els residus fòssils son bruts i finits. Qui substituirà al carbó i al petroli? Ens acompanyen des de la revolució industrial i a mi, em resulta sospitós que es comencés a difondre la idea de l’escalfament global des de l’Anglaterra de Thatcher, als primers 80”.  El perquè de Caparrós té el seu entrellat: “La Thatcher va donar fons amb els que iniciar la investigació perquè el tema li servia per atacar molts enemics alhora. Des dels àrabs propietaris del petroli, cobdiciosos i avars, als iranians post-Shah i ayatollahs adversaris d’Occident fins als miners del carbó contraris totalment a les seves polítiques antiobreres...”. Martín salta al moment actual, “ara resulta que les energies simpàtiques, com les eòliques o la solar, mai no acaben d’estar preparades per donar el gran salt endavant i alguns popes treuen de l’armari l’energia nuclear, la qual cosa suposa, a poc que ho estudiïs, una concentració extrema de poder i costa moltíssim diners. Al marge de riscos ja coneguts per a la població, augmentaran la distància entre el Primer i el Tercer Món. Pel seu cost, ningú no instal·larà una central nuclear a Bangla Desh, ja ho poden ser per segur”.   Nou cavall de batalla: Kyoto’97 i les quotes per emissions de gas, el cèlebre CO2. Caparrós confessa que “comprar i vendre percentatges de quotes entre països que no arriben i altres que l’ultrapassen suposa ja un mercat quantificat en 150.000 milions de dòlars, que creix a un ritme anual xifrat entre el 8 i el 10%, manegat per bancs i financeres. És el mercat de crèdits de carbono. Imagineu-vos el que serà quan els Estats Units signin finalment, que ho signaran, el Protocol de Kyoto. Es dispararà i aquest negoci es convertirà en la propera gran bombolla financera i la causa final de la nova crisi del sistema quan arribi. Aquest és un altre dels aspectes fonamentals que he pogut certificar en els meus viatges, tot i que el meu gran plaer com escriptor rau en les quatre línies dedicades a les petites històries personals”.  Més contradiccions: “L’Amazònia importa el 80% dels seus aliments. I és el rebost del món, el seu territori més fèrtil. Son dades que repetim sense pensar, detalls que demostren les meves sospites. Aquí no hi ha un pam de net. És el discurs ecologista que no es pot qüestionar, ni criticar quan mostra forats per tot arreu”. I que li diran els ecologistes al llegir Contra el cambio?. “Millor els hi pregunta a ells. Si son intel·ligents, els hi farà replantejar els seus criteris i creences. Si han d’atacar-me, que ho facin. Ja n’estic acostumat amb el govern argentí... L’ecologisme es disfressa de progressisme, quan son conservadors. Salvant distàncies, actuen com els Kirchner o tants altres governs. La definició dels enemics dels meus enemics son els meus amics resulta un risc, però comprovo que s’empra massa a tot arreu enlloc d’usar idees i projectes propis. El malson dels ecologistes consisteix a creure que el futur és un present amb menys recursos. I ningú no pot afirmar que això serà així”.   En últim lloc, no podia faltar en el cas de Martín Caparrós una reflexió sobre l’Argentina, tot i que aquí sí que hi fallen més les certeses: “El dels Kirchner és un govern ben estrany, francament. Mantenen un discurs molt progressista amb una política i una acció de govern que no correspon. Una política ben erràtica, la seva. Per exemple, ben paradigmàtic, el cas Clarín. Han passat de ser íntims amics i de fer grans negocis plegats a declarar-se enemics a mort. Els han declarat la guerra des del govern com si fossin l’únic monopoli, el gran diable argentí. I mentre no paren d’atacar-los, altres monopolis viuen feliços fent-se d’or. Als Kirchner no els importa falsejar estadístiques per viure en una irrealitat. Argentina continua habitant en un núvol d’incertesa”.  I aquí, a Caparrós, a l’observador que esmola i ho veu clar, se li posa cara de no entendre res de res.