Discurs íntegre del periodista nicaragüenc, Carlos Fernando Chamorro, IV Premi Casa Amèrica Catalunya a la Llibertat d’Expressió a Iberoamérica, pronunciat a Barcelona durant l’acte de lliurament d’aquesta distinció: “Em sento molt honrat al rebre aquest IV Premi a la Llibertat d'Expressió a Iberoamèrica, que atorga Casa Amèrica Catalunya, en primer lloc, pel prestigi i la trajectòria d'aquesta institució centenària que tant ha aportat a les relacions amb Iberoamèrica. M'enorgulleix ser el continuador d'una bonica tradició, que vostès van instaurar en atorgar abans aquest Premi a destacades figures del periodisme llatinoamericà, i entenc aquest reconeixement com un gest de suport a la lluita que s’està lliurant a Nicaragua, perquè prevalguin la llibertat d'expressió i la democràcia, que es troben sota el setge d' un poder autoritari... (a la imatge, C.F. Chamorro, amb la litografia del Premi, acompanyat pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras)
Carlos F. Chamorro, IV Premi Casa Amèrica Catalunya a la Llibertat d'Expressió a Iberoamèrica, proclama que els periodistes no han de substituir a les institucions sinó fer que funcionin i rendeixin comptes davant la societat
El rebo en nom dels meus companys de l'equip de “Esta Setmana”, “Esta Noche” i “Confidencial”, i de l'equip de Cinco, que m’acompanyen en la meva tasca professional, i en nom de tots els meus col·legues periodistes a Nicaragua, que practiquen la recerca de la veritat i la promoció de la transparència pública, com a part inseparable del seu compromís democràtic.I per descomptat, aquest Premi també pertany als ciutadans del meu país, persones de tots els colors polítics i condicions socials, que han abonat la nostra tasca professional, perquè en darrera instància ells són els dipositaris del dret a la llibertat d’expressió. Agraeixo infinitament a aquestes fonts anònimes que, quan el govern d'Ortega ens acusava a nosaltres de rentat de diners, van confiar en la nostra integritat professional, i ens van brindar documents i proves de la corrupció pública, perquè com a periodistes poguéssim defensar-nos i representar els interessos dels ciutadans.En aquesta relació de confiança entre periodistes i ciutadans, resideix la fortalesa dels mitjans de comunicació democràtics en una societat. I és el que explica que malgrat el poder de la maquinària oficial, a Nicaragua els periodistes i els mitjans de comunicació estem derrotant l’estratègia de secretisme estatal. Vull compartir aquest Premi especialment amb la meva dona, Desirée, que m’acompanya aquesta nit, qui en els moments més difícils, sota la persecució oficial i les campanyes de calúmnies llançades des del poder, ha estat el meu principal suport moral i intel·lectual. Aquesta nit ella i jo tenim una altra raó addicional per compartir la nostra alegria amb vostès: fa unes hores, a Managua, ha nascut la nostra segona néta que es dirà Andrea Felicidad.Certament, Nicaragua no representa el pitjor cas d'agressió contra la premsa independent a l’Amèrica Llatina. Altres països com Mèxic i Colòmbia ens avantatgen en termes de víctimes i violència física, en tant Cuba exhibeix el pitjor expedient en matèria de restriccions a la llibertat. Per això, la nostra solidaritat amb els periodistes que treballen en condicions molt més adverses que les nostres. Penso també en col·legues de Veneçuela, Equador, Bolívia, Guatemala i altres països de la regió, molts d'ells amb majors mèrits que la meva persona, i espero que tots se sentin representats amb la distinció que es fa a Nicaragua, perquè més enllà de les diferències existents a cada país, compartim una disjuntiva comú a l’Amèrica Llatina. La pregunta crucial és si els necessaris processos de canvi que s'han d'impulsar a la regió es faran amb llibertat de premsa i democràcia, o si es pretenen imposar a contrapèl d'aquests principis universals.Al meu país, per exemple, vivim a la vora d'una dictadura institucional, on un poder arbitrari s'exerceix amb total impunitat perquè no troba contrapesos en les institucions democràtiques. Un pacte entre dos cabdills va permetre un repartiment prebendari de l'estat, de la justícia, i de les funcions de control sobre els béns públics. Fins i tot la democràcia electoral, heretada per la revolució sandinista, després de les derrota electoral de 1990, ha estat ara enterrada pel frau electoral perpetrat pel govern d'Ortega. I és davant aquesta crisi de les institucions públiques que el periodisme i les organitzacions de la societat civil, es converteixen en l'última reserva democràtica de la societat, i en conseqüència, es converteixen també en el blanc principal dels atacs del poder. Vivim temps difícils, agreujats per la crisi econòmica, en els quals es requereix una premsa més autocrítica, capaç de reconèixer i corregir els seus propis errors i abusos. Davant la temptació que a vegades patim els periodistes de suplantar el rol dels partits polítics i les institucions en crisis, no em canso de recordar tots els dies que els periodistes no som jutges, ni detectius, ni policies, ni controladors. La nostra missió no és pas substituir a les institucions sinó fer que funcionin i que rendeixin comptes davant la societat. La nostra responsabilitat com a periodistes, i això és el que modestament hem intentat fer aquests anys, és eixamplar l’abast de passar-hi comptes per vacunar-nos com a societat davant la temptació autoritària. Perquè sense plena llibertat d’expressió i sense democràcia no es pot lluitar de manera efectiva contra la pobresa i la desigualtat social. Vull concloure aquest agraïment amb unes paraules del meu pare, Pedro Joaquín Chamorro, que va pronunciar al 1975 a Guatemala quan l'Associació de Periodistes de Guatemala li va atorgar un premi centreamericà a la llibertat de premsa. En aquella ocasió, va dir el següent: “Sense llibertat de premsa, no hi ha llibertat de consciència.Sense llibertat de premsa, no hi ha llibertat de pensament.Sense llibertat de premsa, està disminuït fins i tot el dret a la vida.Sense llibertat de premsa no hi ha llibertat”Però la llibertat en si mateixa, i aquest és el gran problema de tots els temps, no pot ser una simple ficció jurídica, un concepte semàntic, sinó que ha de tenir una existència social concreta. I d'aquí que necessiti per existir d'una activa militància que posi tot el seu esforç i els seus cinc sentits a conquistar-la diàriament. I això és en definitiva el que hem de ser els periodistes: militants de la llibertat de premsa i d’informació, base fonamental, com he dit, de tots els drets de la persona humana”.Tres anys després, Pedro Joaquín Chamorro va ser assassinat per la dictadura somozista per reclamar la democratització de Nicaragua. Davant l'exemple de coherència entre acció i pensament que va representar la seva vida, segellada amb el martiri, en rebre aquest IV Premi a la Llibertat d’Expressió a Iberoamerica, renovem avui el nostre compromís amb la seva memòria. Moltes gràcies.
