Casa America Catalunya

Carlos Germán Belli (Lima, 1927) és un dels poetes més prestigiosos del Perú. El seu treball ha estat reconegut amb importants guardons literaris, com el Premi Nacional de Poesia 1962 i el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda 2006. També va ser candidat al Premi Príncep d'Astúries 2007 i ha estat proposat recentment al Premi Nobel de Literatura per l'Acadèmia Peruana de la Llengua, iniciativa que rep amb “summa incredulitat”. En el seu pas per Casa Amèrica Catalunya amb motiu dels diàlegs literaris organitzats en el marc de la fira del llibre “Liber”, el poeta ha parlat de temes personals i literaris, i també del seu país, que sembla necessitar superar amb urgència un passat recent molt conflictiu. “Que facin el procés, que li treguin la nacionalitat peruana i que l’enviïn al Japó”, diu Belli en relació amb l'extradició de l'expresident Fujimori. Recollim les seves paraules en la següent entrevista.
 
Primer de tot, moltes felicitats pel seu treball i per la seva candidatura al Premi Nobel de Literatura. Està confirmat, és oficial?
La candidatura sí, crec que sí que l'han materialitzat, que l'han concretat, però jo la vaig rebre òbviament, evidentment, amb incredulitat summa. És una cosa inabastable. Amb molt d’agraïment a les persones que m'han proposat, és clar, però no vull ni pensar-hi. Un se sent afalagat, això sí.
 
Creu que la poesia està vivint un moment dolç, de recuperació, o segueix sent un gènere minoritari?
Sempre penso que segueix aquesta trajectòria, aquesta projecció minoritària. És una crisi que comença al segle XIX, quan hi ha un litigi de l'autor amb el públic, i s'aguditza amb les avantguardes, evidentment, quan el llenguatge es torna molt més críptic. Però un té sempre les esperances que el nostre abatut gènere recobri el seu fur, que torni al Segle d'Or.
 
Vostè va treballar al senat peruà transcrivint actes.
Sí, les comandes dels senadors, demanats orals o per escrites, nosaltres les transcrivíem als ministeris respectius. Hi vaig estar uns 22 anys, allà. Jo vaig entrar quan vaig acabar el col·legi, el meu pare ja havia mort, i llavors la meva mare va gestionar la possibilitat que jo hi treballés, perquè ho necessitàvem a casa. Vaig entrar per la porta gran, em van auspiciar dos poetes que eren senadors: un d'ells, President del Senat i l'altre, Secretari.
 
Aquesta tasca tan mecànica, el va arribar a inspirar?
És clar, algun poema sí. Un poemet titulat “Amanuense”, que és precisament el que jo feia. Jo em rescabalava, en realitat, com a lector de la Biblioteca Nacional del Perú, que en la seva època estava a uns tres-cents metres del Senat. Com tots els empleats legislatius del món, entràvem sempre tard perquè les sessions acabaven a la nit del dia anterior, i jo aprofitava per fer una escala a la Biblioteca.
 
També ha treballat en periodisme.
Sí, en periodisme cultural, i fins i tot en d’altres activitats. Finalment vaig acabar com a periodista cultural, i sense adonar-me, com a cronista de viatges. Hi havia alguns esdeveniments als quals em convidaven, o havia d’anar a Europa per raons familiars, i els directius del diari accedien a que jo hi anés a canvi de les meves cròniques. Fa uns anys les vaig reunir, i en realitat és l'únic llibre de prosa que tinc. La resta són tots en vers.
 
Com veu la situació de la literatura a Perú?
Crec que estem en una projecció molt forta, i això es fa evident quan el Perú és convidat a les últimes fires del llibre com a Santiago de Chile, a Guadalajara, a Bogotà, i ara aquí. Crec que és un reconeixement al camí que ha estat obert per Mario Vargas Llosa i per d’altres escriptors reconeguts universalment. I segueixen sortint noves generacions de poetes i de novel·listes.
 
Sent molta distància de la seva obra respecte a aquestes noves generacions o hi ha una continuïtat?
Crec que no, no hi ha acostament.
 
Quin és la seva opinió sobre el que està ocorrent a Perú, amb la recent extradició de l'expresident Alberto Fujimori i el futur judici?
Aquesta és una pregunta ineludible. Recordo que cap al 1992, algú em va preguntar per Fujimori al diari on treballava, i jo li vaig dir “És el millor president que ha tingut Perú”, pensant en els presidents oligarques o els cabdills militars que no ho van fer mai bé. El sociòleg que m’ho demanava es va quedar ben sorprès. Fujimori és un personatge enigmàtic, estrany, que canvia d'un extrem a un altre. Que un japonès es converteixi en president, amb doble nacionalitat... bé, això no té importància. Segons l'opinió del país, la majoritària, era un president mafiós. És una persona estranya. Jo crec que l'extradició està bé, és perfecta, perquè la dignitat del país està pel mig. Un president que renuncia al càrrec per fax, des del meu punt de vista, no pot ser. Encara sort que ha tornat i que li obriran un judici, segurament just. Però tinc una altra opinió, també: que facin el procés, que li treguin la nacionalitat peruana i que l’enviïn al Japó. Si no, el país estarà sempre polaritzat. Ell hi té partidaris, té quinze congressistes al parlament, i maneguen quinze vots, però no se sap el que passarà.
 
Creu que la salut política del Perú és bona?
El problema és la pobresa extrema que tenim, que s'ha vist ara amb el terratrèmol. El president que tenim, Alan García, va tenir un primer govern, quan ell era molt jove, que va ser un desastre total. Ara té un propòsit d'esmena, de millorar la seva imatge, que ens beneficia a tots.