El realitzador cubà Carlos Lechuga, actualment resident a Espanya, va participar al II LATcinema Fest amb la seva tercera pel·lícula, Vicenta B., la història del viatge a l'interior d'una Cuba que s'ensorra, emocional i materialment, per part d'una dona de mitjana edat amb un do especial: llegeix el futur a través de les cartes. “Vicenta B. és la història d'una crisi, el seu fill també se n'ha anat del país... Tenia por que fos molt difícil rodar el film a Cuba i vaig pensar a fer alguna cosa molt personal. Em vaig inspirar en la meva àvia, que era cartomàntica. No sé si van pensar que no havia res polític i només van veure la tiradora de cartes... doncs vaig rebre ajuda de l'Institut del Cinema en el pitjor moment de la pandèmia”, explica el cineasta, la segona pel·lícula del qual, Santa y Andrés, va ser censurada, igual que la pròpia Vicenta B., que no es va poder projectar al Festival de Cinema de l'Havana.
13/06/2023 / Barcelona
Carlos Lechuga, cineasta cubà: 'Vicenta B.' planteja què passa amb les dones caribenyes i negres amb una crisi de fe'
Carlos Lechuga explica que després de veure les 14 pel·lícules del cineasta suec Ingmar Bergman es va plantejar què passava amb les dones caribenyes negres quan tenen una crisi de fe i va decidir abordar “el silenci de Déu” portat a la cultura de la regió. “Vicenta B. va començar com un homenatge a Bergman des del Carib ja que molta gent a Cuba s'ajuda amb la fe davant de la incertesa pel futur”, abunda el director.
“Vicenta B. és la història d'una crisi a través d'una dona negra, cubana, bruixa... El film es qüestiona què passa en un país envellit on els joves marxen. A nivell espiritual, la visió de la protagonista s'enterboleix, emprèn el camí cap a la pèrdua de la fe perquè, com mantenir aquesta vida espiritual en una realitat tan crua i dura com la de la Cuba actual?”, es pregunta.
El cineasta remarca que a Cuba tothom es vol fotre el camp del país i “si els fills ja no hi són, és impossible construir”, diu en al·lusió a la generació de la seva mare, “que va creure en la Revolució i ara són els més fotuts, se senten enganyats”. Per això, encara que volia que Vicenta B. estigués més centrada en allò espiritual, “la realitat et menja”, sosté.
“Abans de marxar, ja no reconeixia la meva ciutat ni l'illa, tothom se n'havia anat, inclosos els que no ho volien fer i que ho estan passant molt malament perquè emigrar no és gens fàcil”, afegeix.
En aquesta conjuntura, Lechuga reclama un replantejament sobre allò que es considera cinema cubà: “Hi ha directors cubans que estan fent grans pel·lícules fora del país, amb altres històries i escenaris, això també és cinema cubà”, i adverteix que el cinema que es fa a l'illa ja no interessa els grans centres de poder del cinema: “El món ha deixat de mirar cap a Cuba”, afirma resignat.
“A nivell ètic em resulta impossible fer a Cuba una quarta pel·lícula. Ara és dur, molt dur tot el que passa a l'illa”, conclou Carlos Lechuga.
Amb el suport de:
