Aquest 10 de desembre es compleixen 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans i dos de la mort del dictador xilè Augusto Pinochet. Coincidint amb aquesta efemèrides, Casa Amèrica Catalunya acull l'estrena del documental “La alegría de los otros: el 5-O visto desde lejos” (Xile-Espanya, 2008, 42'), de Carolina Espinoza, Ingrid Ormeño i Kika Valdés. Un treball audiovisual que reflexiona sobre aquell emblemàtic 5 d'octubre de 1988 quan el poble xilè, en referèndum, va frustrar les intencions de Pinochet de seguir en el poder. Després de 17 anys, Xile gaudeix d'una salut democràtica qüestionable tal i com apunten en la següent entrevista Carolina Espinoza i Kika Valdés, dos de les realitzadores d'aquesta radiografia del país llatinoamericà per xilens de l'exterior.
Carolina Espinoza i Kika Valdés, realitzadores de “La alegría de los otros: el 5-O visto desde lejos”: “Ens avergonyeix que a Xile segueixi vigent la Constitució creada per Pinochet”
L'estrena del documental coincideix amb el 60 aniversari de la Declaració dels Drets Humans i amb el segon de la mort del dictador Pinochet...(Carolina, C) Sí, l’acabem de finalitzar i per a nosaltres és molt important venir a presentar-lo a Barcelona on la colònia de xilens, si no més nombrosa que la de Madrid, es nota més, és més proactiva. El documental està pensat des del punt de vista d'una data emblemàtica, però no des del que ja s'ha comptat en els 35 anys des del cop d'estat de Pinochet. És la visió de la gent que va néixer després del cop i que va créixer amb la dictadura, i que veu aquesta data, el 5 d'octubre de 1988, com alguna cosa molt més significativa del que els pugui semblar als nostres pares o avis, als qui realment se'ls va interrompre la democràcia l'11 de setembre del 1973. Per a nosaltres, el 5-O del 88 és tot al contrari: es va començar a parlar obertament de política a Xile, es va escoltar als nostres pares i veïns que havien callat, comença el Xile que havia estat apagat i es comença a veure la llum després del túnel i a conèixer el país en el qual havien crescut les nostres famílies. En el documental abundeu en la opinió dels que des de la distància i l'exili van treballar molt per la recuperació de la democràcia a Xile.(Kika, K) Va ser la visió que vam buscar. Nosaltres vivim fora de Xile per coses conjunturals. I a Xile s'estan fent molts treballs documentals molt tancats en el país. Volíem constatar com es veia des de fora, com veia el món a Xile. I sobretot a Espanya, on el 5-O es va viure de manera molt pròxima. Vam registrar els diaris de les època, i ens vam adonar que hi va haver molt d’interès. Ens va sorprendre. Havia editorials, portades... més que en altres països. Havia molta connexió amb Xile potser perquè recordava el procés de transició viscut a Espanya... Vam voler reflectir com es veia des de fora, pels mitjans de comunicació i per la gent de l'exili.I des d'aquesta llunyania, com s'interpreta aquest 5 d'octubre i el model de democràcia a Xile amb la Concertació (coalició de socialistes i demòcrates cristians) en el poder?(C) Portem 17 anys de democràcia després de 17 de dictadura. És moment per veure cap a on anem: cap a una rotació del govern -¿una alternança en el poder és sana per a una democràcia?- o a un sistema que consideraríem més honest i en el que cada partit es presentaria directament? Aquesta concertació de partits per la democràcia, que instrumentalment va ser bona per fer fora al dictador, ara ja ha complert la seva vida i és moment de replantejar-se-la?. Al final dels 42 minuts de documental, els 27 entrevistats ho plantegen així, perquè és un treball amb molt poca veu en off i molt protagonisme dels entrevistats. És molt testimonial, de xilens estrangers i en l'exili, el més representatiu possible, que pren una fotografia del 5 d'octubre i una fotografia a futur, de com seria aquesta continuïtat. Ofereix una visió des de fora i evita aquesta mitologia xilena de mirar-se el melic: la crítica més comú quan tornes després de 5 o 6 anys de ser fora i preguntes com està el país, la resposta més comuna és ‘bah, aquest país sempre està igual', i quan li preguntes en què està igual no et saben dir, és com un peix que es mossega la cua... Amb aquest documental ens plantegem en què ha avançat la democràcia xilena, què ens falta per avançar, i què ens fa molt de mal i ens avergonyeix que no s'hagi avançat res. Per exemple, la Constitució de 1980, creada pel dictador i que amb pegats, segueix vigent.Del documental, doncs, s'extreu la conclusió que la xilena és una “democràcia tutelada” que hauria d'avançar més en qüestions com justament la dels Drets Humans?(K) Són conclusions que extreuen els propis entrevistats, xilens de fora i de dins. És una bona radiografia encara que nosaltres no la posem com una conclusió totalitària, ho deixem obert... Però és com dir si després d'aquests 17 anys seguim amb la mateixa Constitució, jutgin vostès mateixos.(C) És paradoxal que quan acaba la dictadura i comença la democràcia en un país, la Constitució és producte d'aquest canvi. I nosaltres això no ho hem tingut.(K) I a més està lligat, amarrat.(C) I alguna cosa tan simple com emetre el nostre vot per a un alcalde o un president, del govern o de la comunitat, nosaltres, els xilens a l'estranger, a dia d'avui, encara no ho tenim després de 17 anys. Sent nacionals xilens a l'estranger no podem votar, i a Espanya tampoc al no tenir la nacionalitat espanyola. Estem en un llimbs, sense dret a vot. Ara per ara, el milió de xilens que estem fora –i ja no estem lluny del país per raons polítiques- no tenim dret a vot. En un dia com avui, aquesta reivindicació és la que més ens fa mal. I el desembre de 2009, just en un any, hi haurà a Xile eleccions generals i presidencials i una vegada més no tindrem dret a votar. La Constitució exigeix una majoria de 2/3 parts del Senat per propiciar el canvi legislatiu, però aquesta majoria no s'aconsegueix perquè la Constitució contempla un nombre de senadors designats, una herència en clau autoritària de la dictadura. I témer ara per ara un aclaparador domini del vot d'esquerra en l'emigració ja no té sentit perquè els xilens de fora ja no són exiliats polítics, ho són per motius econòmics, d'estudis... No se sap quina seria amb certesa la correlació de forces, però de moment ens hem de conformar amb votacions simbòliques a la Puerta del Sol de Madrid.
