Casa America Catalunya

Com es viu al seu país la crisi sanitària internacional provocada pel coronavirus?
Als Estats Units, on visc, ara hi ha el major nivell d'infeccions i morts al món. Els governs, tant el federal com els locals, han acabat decretant mesures per suspendre activitats econòmiques i negocis, implantant quarantenes i distanciament social. Això ha ajudat a contenir la propagació del virus, però al seu torn causa fortes pèrdues econòmiques, de manera que la població té molta por per de la possibilitat de contagiar, versus l'amenaça de quedar-se sense feina o tenir menors ingressos. La situació és difícil, però jo intento mantenir perspectiva. La població dels Estats Units és gran, al voltant de 300 milions, de manera que els números per càpita són més favorables del que la gent sembla pensar. De fet, en gran mesura els problemes més alarmants es concentren en àrees relativament petites i de major concentració urbana, en particular l'àrea de Nova York i voltants, incloent New Jersey, el meu lloc de residència. Per aquí, el nombre de morts va créixer molt ràpidament, i es van registrar problemes i alguns desastres en hospitals i residències per a la gent gran. Ara bé, en els últims dies sembla que el ritme de creixement del virus s'ha revertit, el que ha dut els governs a començar a pensar com reobrir l'economia.
El més inquietant és la incertesa. Tots es pregunten: Quant de temps més estarem tancats? Haurà valgut la pena, haurem derrotat el virus? O, per contra, tornarà l'amenaça, i llavors què? I què succeirà amb els nostres treballs, amb els nostres estalvis, amb les nostres relacions socials? La manca de respostes genera por. D'altra banda, una cosa molt positiva és que veig bastanta solidaritat, en general. I la gent aquí ha acatat les mesures de quarantena i distanciament social sense massa queixa o oposició.

Quines reaccions, impactes o lectures li generen les notícies que arriben des d'Europa?
La meva dona i jo vivíem a Londres fins que vam decidir tornar a casa al març. També, tenim una relació estreta amb Espanya i la visitem sempre que podem. També tenim família a França. Per totes aquestes raons mirem amb molta atenció el que succeeix a Europa, especialment a Espanya, França i el Regne Unit. La primera reacció nostra ha estat de sorpresa pel que fa a la diversitat d'estratègies per confrontar la crisi i mitigar el problema de la transmissió de virus. Vam estar diverses setmanes a Londres preguntant-nos si el pla inicial de Boris Johnson, de tractar de mantenir la vida normal com més millor, tindria un gran cost en termes de malalties i morts, comparat amb les accions molt més radicals d'Emmanuel Macron a França. I la meva impressió és que Espanya va tractar d'anar en la direcció de Macron, però amb menys efectivitat a causa de mancances institucionals i polítiques. Una segona reacció és que la pandèmia ha realçat la importància d'enfortir la solidaritat entre països d'Europa. És clar que si un país no es cura, els veïns tampoc estan curats. Això està motivant una reavaluació, en particular, de les actituds i perspectives d'institucions multilaterals europees, incloent-hi el Banc Central Europeu i el Parlament Europeu. No tinc clar, però, si al final en sortirà reforçada la Unió Europea o, per contra, es fragmentarà i es generaran més barreres entre països.

La ciutadania mostra confiança cap al govern dels EUA?
Bé, aquí qui governa és Donald Trump, cal dir més? Però sí que hi ha una cosa que ressaltar, en aquest aspecte. Trump ha aconseguit dividir l'opinió pública de manera que els seus partidaris el defensen i intenten justificar, no importa quant dolor i quantes morts hi hagi degut a la seva desastrosa gestió. El nivell d'aprovació de Trump és d’un 40 per cent, però aquest 40 per cent ha decidit fa temps que no els importa si Trump diu la veritat o no. Ells viuen en un món post-veritat, on la pregunta de si Trump és fiable ha desaparegut, per ser irrellevant per a ells.

Què n'opina del sistema sanitari del seu país?
Estic molt agraït i admiro els treballadors de sistema: doctors, infermeres, ajudants, operaris, conductors, que han continuat desplegant la seva tasca abnegada, de vegades mal pagada, i al seu risc personal, per atendre els infectats, fent tot el que poden i més perquè els malalts sobrevisquin i es recuperin. D'altra banda, el sistema de salut no està a l'alçada d'aquests treballadors. Hi ha molts casos de mancances d'equipament, incloent màscares de protecció i guants, o manca d'espais adequats per a separar els malalts de virus d'altres malalts. La disponibilitat de proves de diagnòstic és de totes totes insuficient. I els que s'infecten han de preocupar no només de si van a sobreviure, sinó també de com pagaran la factura si sobreviuen. A hores d'ara, l'opció d'un sistema de salut nacional a l'anglesa sembla molt temptadora. Jo crec que hi ha altres opcions, però la veritat és que el sistema de salut dels Estats Units està molt lluny del que mereix i pot tenir aquesta nació.

Quines reflexions personals li generen aquesta situació?
Moltes. Potser la que em ve més sovint al cap és pensar que això és la guerra mundial que mai havíem viscut, i que des d'aquest punt de vista és una sort que sigui així, que estiguem en guerra perquè no ens mati un virus, en comptes d'estar matant-nos els uns als altres. També m'adono del que ha suportat la gent en situacions de crisi semblants. Jo vaig néixer i créixer a Lima, però vaig deixar el Perú el 1983, així que no vaig viure en carn pròpia els anys de la guerra terrorista de Sendero Luminoso combinada amb la catàstrofe econòmica d'Alan García, sobretot entre 1985 i 1990. Ara recordo el que m'explicaven els meus pares i germans, que hi eren, amb més intensitat, perquè veig coses semblants a aquesta situació: per exemple, si trobes que una botiga té paper higiènic o farina, en compres no només per a tu, sinó per als teus veïns, per si a ells els fa falta i no en troben; et preguntes si és bona idea pagar el lloguer del pis aquest mes, encara que tinguis els diners, perquè en un moment pots quedar-te sense feina; fer preparatius especials abans de sortir al carrer per minimitzar la possibilitat que et passi alguna cosa, en aquells anys una bomba o un segrest, ara és que algú infectat se t’acosti massa.

En aquests dies, pensa en algun llibre, alguna cançó, obra de teatre, pel·lícula...?
Pot creure que ho dic perquè adoro Barcelona però penso molt en George Orwell, i especialment en el seu extraordinari Homenatge a Catalunya. Una raó és que allà Orwell ens regala vívides descripcions de les seves experiències durant la Guerra Civil Espanyola, en les que hi veig paral·lelismes amb la nostra vida diària aquests dies. Per exemple, el tedi de dies i dies esperant una resolució, semblant al què ens assalta ara, ho va viure Orwell quan estava en algun camp esperant batalla. Una altra raó per la qual penso en Orwell és la guerra d'informació que hi ha, sobretot als Estats Units, però també en altres països on el populisme demagògic ha florit. Aquí Trump menteix descaradament, afirma avui que no va dir el que va dir ahir, esmenta el que els experts no han dit, nega el que els experts aconsellen o quan ho van fer. I la premsa que el segueix fa el mateix, alimentant divisió, ignorància, patejant els taulers de debat, deslegitimant l'evidència i la tasca científica. Al final d’Homenatge a Catalunya, Orwell esmenta que va trobar una analogia a Anglaterra, al seu retorn d'Espanya, per la qual cosa conclou el seu llibre amb l'advertència que ell reportava només una part de la realitat, la que Orwell va viure, i que el lector havia de comparar aquesta història amb altres per formar-se una opinió educada del que estava succeïnt a Europa. Per això, sovint em pregunto: Què diria Orwell avui?

Quines repercussions pot tenir aquesta crisi en el seu àmbit professional?
Des del meu punt de vista com a economista, una conseqüència important és que haurem de dialogar molt més amb altres disciplines, especialment amb epidemiòlegs i experts en polítiques de salut, per tractar de trobar accions que minimitzin el risc d'una altra pandèmia, i dissenyar polítiques i institucions que puguin respondre més eficaç i àgilment si aquest risc es materialitza. Des de la meva perspectiva com a professor, probablement el més impactant és l’ús molt més intens de les tecnologies a distància, tant per reduir la necessitat de classes presencials com per minimitzar reunions de treball, sessions de discussió o qualsevol altra activitat que pot ser substituïda per videoconferències. També m'imagino que hi haurà molta més demanda per estudiar carreres que han resultat crucials en aquesta situació.

La pandèmia pot aguditzar tensions entre els països llatinoamericans? És d'esperar el conflicte entre fronteres?
La possibilitat de majors tensions existeix, en gran part perquè la resposta dels governs llatinoamericans ha estat molt desigual, en una situació en què la dimensió global és clau. Per exemple, la reacció del Perú ha estat molt ràpida i decidida: entre altres mesures, el govern va anunciar un paquet fiscal de més del 10 per cent del PIB, el que ha estat molt aplaudit. Però, en contrast, Equador ha destacata per la seva falta de reacció, amb resultats molt tristos: el New York Times va publicar fotos amb cadàvers que els habitants de Guayaquil treien als carrers. De Guayaquil a Perú hi ha menys de 300 quilòmetres.
També en això hem de recordar que ja hi havia molts conflictes a Llatinoamèrica, com la migració de veneçolans, conflictes que es multipliquen amb la crisi. El Perú ha rebut al voltant de 800.000 refugiats de Veneçuela, i ara es veu en la disjuntiva de què fer per ajudar-los, o no fer-ho. Per exemple, el govern va decidir fer transferències directes de diners per alleujar la situació dels més necessitats. Però aquests beneficis no es van estendre als veneçolans. Òbviament hi ha hagut protestes i arguments, el que ha posat a govern peruà en una situació delicada, d'on no veig una sortida fàcil.

Com creu que canviarà la nostra manera d'entendre el món aquesta crisi?
Hi ha una infinitat de lliçons, encara que no sé si les aprendrem totes. Esmento dues. Molt probablement valorarem molt més el que abans donàvem per descomptat, sobretot el contacte i calor humans. Penso en com voldria abraçar els meus germans, estrènyer les mans d'amics, compartir un bon cafè o, millor, uns vins amb vostès a Barcelona. En persona, no via Zoom. I també poder anar a comprar menjar, llibres, o qualsevol cosa, en alguna botiga i sense tenir por a la infecció. També potser aprendrem a ser més humils, en el sentit que la crisi ens ha recordat com som de petits en aquest gran teatre que és el món, perquè un organisme microscòpic amenaci amb eliminar-nos sobtadament del planeta. Esperem que això ens dugui a reflexionar molt més qui som, quin és el nostre lloc en l'univers, què hem de fer, què esperar, quin significat tenen conceptes com justícia, solidaritat, i amor. I que aquesta reflexió ens porti a preparar-nos millor contra les crisis futures, que n’hi haurà.