Casa America Catalunya

Els pares de Cristina ja eren al món  de l’actuació. I els seus descendents, també. I a ella, petitona, de veu suau, poc li importa descobrir l’edat. Gens de gasiveria per aquesta banda: La bellesa no en sap de calendari si la reforça l’experiència. La Banegas va per 62 enciclopèdics anys. Espanya? N’hi ha prou amb una anècdota. Papà (Òscar Banegas) era productor de ‘Los Chiripitifláuticos’, el programa infantil de TVE als 60 quan la pública era la única tele del país, i Cristina ja treballava com guionista sota les seves ordres. Amb 18 acabats de fer. I es devia sentir la Reina de Saba per que aquest espai era, donem fe d’això per contemporanis i testimonis, el summum, el màxim. Avui, en repàs del record llunyà, Cristina Banegas el reviu com un altre entre tants. Un altre de la inacabable collita pròpia.   Aprofitem l’avinentesa per a iniciar el seu relat: “Aquella va ser la meva primera visita. Molt jove? No cregui. En vaig casar amb 16 i ja tenia una filla, Valentina, en honor de la meva besàvia, una dona criolla d’aquí t’espero. Si, Valentina, com la de ‘Los Chiripitifláuticos’… A la primera persona que vaig conèixer aleshores a Barcelona va ser el pintor Guinovart, ves per on, quines coses. I 44 anys després, curiós, poqueta cosa he fet aquí, sí....”.  La diva, tot i que l’etiqueta no li quadri gens ni mica, de l’escena argentina acaba de guanyar (o ser nominada) tots els premis possibles per la seva interpretació a Medea i ara, rememora les primeres passes d’aquest salt a Del Amor, el recital nascut de la química entre l’obra de Gelman i la música del Mederos Trío: “Em cap l’honor de considerar-me amiga d’en Juan de fa molts i molts anys. A començaments d’any, em va convocar per a que el dirigís a Del Amor. Va pensar que així aconseguiria un format més teatral, estèticament més formatejat, que si es posaven damunt d’un escenari i prou. Pel privilegi de l’amistat, m’he pres el seu encàrrec molt a pit. S’ha d’estar a l’alçada d’aquesta meravellosa poesia seva i del bandoneó d’en Rodolfo”.  I aquest cervell a mil de na Banegas va començar a córrer: “L’escenògraf, pintor i galerista Juan José Cambre ha creat les imatges que el públic veurà com a fons de la veu, a les paraules i tangos, milongas i valsets ja composats per Mederos que es convertiran en el devenir d’aquest amor”. Amb cara infantil de certa trapelleria, Cristina obre parèntesi en el relat per explicar alguna beneita interioritat dels preparatius: “Quan Juan em va convidar a pujar-me a bord d’aquesta aventura, vaig dir OK ben ràpid. Ens reunirem tres cops a El excéntrico de la 18, el meu centre de formació teatral. Li vaig preguntar de què anava això, em diu que dels seus poemes d’amor i aleshores li dic, d’acord, escull-los... Ja amb segones, és clar. Uns dies després, de sobte, m’arriba un mail seu que, més o menys, deia ‘pensava que era un poeta revolucionari i ara resulta que he escrit massa poemes d’amor’... Li vaig contestar, també per mail, ‘és clar, precisament per això, et vaig demanar que fossis tu mateix que els triessis per l’espectacle’...”. Una molt femenina manera d’estalviar-se un munt de feina.  Tot i així, a demanda de Casa Amèrica Catalunya, Cristina Banegas revela que Del Amor inclou tres peticions personals. Una de les quals, el poema La Dueña, amb una última línea que posseeix el do d’estremir per sistema i sempre a aquesta gran gama del teatre argentí:             LA DUEÑAElla estalla como el verano,no es posible evitarla o detener su rostro, avanza en cualquier calle,aún hace ruido al pie de mi silencio, muchas veces me miran para ver su dulzura,por ella se me han puestos uaves las manos, suave el corazón,la muchacha infinita me posee,llena mis días con su ausencia,no me deja andar triste, me permite subir por su recuerdo,todo lo más habrá que ver cómo vivir sin ella,la señora sentada al fondo de mi sangre.  (veure la segona part de l’entrevista amb Cristina Banegas en aquest mateix web)