L'escriptora mexicana Cristina Rivera Garza ha passat per Casa Amèrica Catalunya amb motiu de la seva estada a Barcelona per presentar El invencible verano de Liliana, el seu últim llibre on reconstrueix i reivindica la trajectòria vital de la seva germana, víctima d'un feminicidi perpetrat per la seva parella al 1990. Admirada com a autora literària i reconeguda activista feminista, en la següent entrevista Rivera Garza subratlla la importància del llenguatge per desmuntar el sistema patriarcal artífex, en la seva opinió, d'una de les grans tragèdies contemporànies de la humanitat: la guerra contra les dones.
Veure vídeo Entrevista a Cristina Rivera Garza
22/07/2021 / Barcelona
Cristina Rivera Garza: 'Escriure és narrar-nos a nosaltres mateixos més enllà, i en contra, de les històries autoritzades des del poder'
El invencible verano de Liliana
"És el llibre que he intentat fer des que vaig començar a escriure. Em vaig plantejar com utilitzar les estratègies literàries per revertir el llenguatge patriarcal que va convertir l'assassinat de la meva germana en un crim passional i que implícitament culpa a la víctima i exonera l'agressor; presentar i compartir la vida de dones que, com la meva germana, han estat massacrades sense recórrer a les fórmules que les revictimitzen.
Un llenguatge precís i digne que és una tasca col·lectiva amb dècades de mobilitzacions de dones, feministes i no feministes, que han treballat incansablement. Gràcies a elles he pogut explicar la història de la meva germana amb la dignitat que mereix. Sense el risc adoptat per moltes dones, aquest llibre no hauria estat possible ".
"M'imaginava la Liliana sobre la meva espatlla"
"De no haver trobat l'arxiu documental que la meva germana va fer de si mateixa, hauria estat impossible escriure aquest llibre. Vaig anar a una casa buida doncs vaig pensar que em facilitaria les transformacions radicals per les quals anava a passar, hom no escriu un llibre com aquest per ser el mateix sinó per obrir totes les possibilitats i esperar amb confiança a veure què ha de passar, què és el que et porta...
Amb aquest arxiu vaig descobrir altres Lilianas, jo vaig ser la seva germana però nopas la seva companya d'universitat, o l'amiga amb la qual convivia, em va tocar veure-la en aquestes altres rutines i formes. I em va tocar també com a companya d'escriptura. Me la imaginava sobre la meva espatlla dient-me: "Ai, no, això és molt cursi, esborra-ho si us plau, la meva experiència no va per aquí" i coses per l'estil.
La transformació més gran va ser el canvi del dol, que era molt íntim, silenciós i aïllat. Compartir la història de la vida de la Liliana, el miracle de la seva vida, ha ajudat a articular aquest duel amb altres encara que la ferida mai s’hagi de tancar."
Les dues tragèdies del món actual
"En el món actual passem per dues tragèdies fonamentals: les migracions i la guerra contra les dones. Davant d'això, l nostre futur dependrà d'una discussió àmplia, íntima, acurada sobre què fem i com ens hi comportem.
La producció del llenguatge que ens permet identificar creixents escenes de perill és fonamental per entendre el nostre món i protegir-nos i cuidar-nos, ara i a les generacions que vénen. Per exemple, en lloc de violència domèstica parlar de terrorisme íntim de parella pot provocar reaccions i codis de conducta diferents en dones que noten coses estranyes i que no necessàriament tenen accés a un llenguatge que les faci reaccionar immediatament amb el sentit d'urgència davant un perill letal.
Potser perquè acabo d'escriure aquest llibre sóc un pèl optimista. El que he vist aquests últims anys, la constant presa de l'espai públic, l'adopció, mai fàcil, mai suau, de termes com assetjament, fustigació, feminicidi... són aspectes d’allò que necessitem fer, de com preparar-nos pel món que ve. Les paraules són accions i importen perquè produeixen realitat".
Només tinc traça en escriure
"M'agradaria fer més coses però només tinc traça en escriure. I com no crec en els llibres de la torre d'ivori, ni en una escriptura embadalida, estic profundament convençuda que quan utilitzo el llenguatge adquireixo un deute amb el món al qual pertanyo. I des d'allà és la manera de interrogar-nos sobre com el poder explica les seves històries i es posiciona davant nostre per callar-nos, per sotmetre'ns, per desdir-nos... És el gran potencial d'escriure llibres.
Cal mantenir-nos sempre vigilants davant com el poder ens narra. Cal produir una relació amb el llenguatge a través de la qual puguem narrar-nos a nosaltres més enllà, i fins i tot en contra, de les històries autoritzades des del poder. Això és escriure.”
El violentòmetre i la justícia
"El problema de les famílies que han patit pèrdues a causa de la violència és el sentiment culpa que sorgeix de no haver-ne estat capaç de veure el perill i protegir els teus. A Mèxic hi ha el violentòmetre on activistes i professionals de la salut pública han anat treballant amb dones víctimes del terrorisme íntim de parella per identificar i mesurar les condicions de perill. A l'obrir les caixes de la meva germana em vaig preguntar si trobaria evidències d'aquest perill creixent. I així va ser.
El senyal més important d'un feminicidi és que hi ha hagut violència anterior, no passa del no-res. És un procés que esdevé extremadament perillós quan la dona deixa a l'agressor i aquest es convenç que ja no és sota el seu control absolut. Tres mesos després és la finestra de major letalitat i la Liliana va ser assassinada al mes i mig de deixar la relació. D’haver-ne conegut el violentòmetre potser estaríem explicant una altra història.
El 1990, un jutge va ordenar la detenció d'Ángel González Ramos, que va fugir després de, presumptament, cometre el seu crim. Es un pròfug. Hi ha un procés legal que he seguit, estic seguint i seguiré "fins que la justícia s’assegui a taula", com deia Rosario Castellanos".
