Tanquem la conferència de premsa amb Antonio Skármeta a Casa Amèrica Catalunya a propòsit d’Un padre de película concentrats en dos aspectes rellevants de l’actualitat de l’escriptor xilè gens vinculats amb la seva nova novel·la. D’una banda, l’estrena a Los Ángeles de l’òpera Il Postino, basada en el seu formidable èxit El Cartero de Neruda, publicada ja fa 25 anys amb el títol original de Paciència Ardent mentre residia exiliat a Alemanya. El protagonista, ni més ni menys, Plácido Domingo a la pell d’en Plàcido Domingo. Per altra, la confessió pública del seu procés com a creador literari.
05/10/2010 / Barcelona
De com “El Carter d’en Neruda” es va convertir en òpera amb Plàcido Domingo a bord (i 3)
El de Il Postino com títol operístic ha resultat curiós, fins i tot per al mateix Skármeta, ja guarit de tot amb el espatarrant èxit d’El Carter d’en Neruda, traduït a 30 llengües, pel·lícula d’anomenada i teatre en més de 200 muntatges diversos. I pel seu autor, el més sorprenent de tan gran repercussió rau “en el formidable recolzament que ha trobat el text a universitats i col·legis, on l’han representat infinitat de vegades. Molts professors m’han destacat la seva virut d’entusiasmar als joves per la literatura, fet que m’encanta, és clar. Mai no m’hagués imaginat veure Neruda cantant i menys encara, amb la veu i la cara d’en Plácido Domingo. Daniel Catán ha composat el llibre. Em vaig passar mesos en contacte amb ell, fins que a la fi em vaig desplaçar cap a Los Àngeles”. Un cop a Les Amèriques per a l’estrena del passat 23 de setembre a L’Òpera de Los Àngeles, la certesa: “No coneixia Plàcido Domingo de res. Vaig comprovar una posada en escena espatarrant, però, clar, allò és Hollywood i d’espectacle en saben un bull. Sempre en tinc respecte. Diferent resulta la resposta del públic del que opini la crítica especialitzada. El dia de la première em van col·locar en una llotja prou alta. Allà, se’m va apropar un funcionari de la sala per a dir-me que, acabada la funció, Domingo volia que sortís a saludar”. Arriba l’anècdota impagable d’Skármeta, explicada com si tot just aterrés d’una llunyana vila: “Després d’un final in crescendo realment estremidor, veig al públic embogit, dempeus, aplaudiments constants de traca i mocador i, heus aquí l’empleat. El segueixo per un miler de laberints. Recoi de passeig llarg pel ventre del monstre. I tornem-hi amb els aplaudiments que no s’aturen. Arribem a un ascensor. Dintre, tres cuiners xinesos amb una perola immensa de xop-suei per a la recepció posterior. Una oloreta que tirava d’esquenes. L’ascensor, que no arribava mai a destí. Al final, darrera la cortina, l’escena. Amb els llums, quedo enlluernat. Reconec Plácido Domingo. L’escriptor viu sol, ficat en la seva literatura. En canvi, ell dominant l’escena. M’agafa fort de la ma, xiuxiueja: ‘ben bons, aquests aplaudiments, anem-hi...’. Endavant, enrere. I au, saludar, reverència. Fins sis cops...”. Acompanya el gest amb Roser Bru i Ana D’Atri, directiva de Planeta, companyes ocasionals en l’emulació. La sala gaudeix amb l’acudit, tan ben recreat per Antonio, que sembla un nen enmig d’una entremaliadura grossa. Les crítiques foren, segons ell, “glorioses, superlatives. D’elogis sense reserves. Al tractar-se d’una coproducció amb Viena, allà estrenarem el 8 de desembre i saltarem cap a París el juny del 2011. Molts països s’han interessat ja per Il Postino. Continua la bona ratxa i Plàcido pateix un profund enamorament per Neruda. En el fons, també es un pare de pel·lícula per al carter, que forma al personatge que s’enamora de la noia com ciutadà i com seductor”. I finalment, el procés com escriptor, segons Skármeta: “Cadascú, crec, tenim el nostre. El meu neix de l’impuls per contar alguna cosa i buscar de manera temptativa el que vull contar, amb disciplina i a base de treball. Sé, intueixo què vull escriure, com en aquest cas, d’una vila; sé, intueixo, que vull escriure sobre determinat valor o aspecte vital. Sé que estaré escrivint dues o tres hores a raig pel matí. Als deu dies de fer-ho de manera regular, alguna cosa traurà el cap i em llenço al mar, a nedar. Escric molt i després, ja tallaré. Més tard, igual queden només, dues, tres frases per pàgina, alguna imatge vàlida de cada paràgraf. Així es va completant...”. Per acabar, entre la concurrència embruixada, una petita colònia de gent gran desapercebuda per als periodistes, però no per al seu amic Skármeta, qui els va abraçar un cop acabada la xerrada. Entre ells, la famosa pintora catalana Roser Bru, sobrevivent d’aquell vaixell Winnipeg que salvà a tants nens espanyols de la guerra civil camí de Santiago de Xile i el fill, ja ben gran, d’en Jaume Aiguader, el darrer batlle de la Barcelona republicana. Ambdós visqueren a Llatinoamèrica des que esclatà la batalla fratricida. El Winnipeg fou organitzat, per cert, gràcies a un diplomàtic progressista anomenat Pablo Neruda….
