Casa America Catalunya

- Davant el panorama polític actual a Amèrica Llatina, ens trobem davant la millor situació de la seva història?Des del punt de vista de governabilitat democràtica, sí. Des del punt de vista de la pobresa hi ha un forat. Durant els últims 20-30 anys, gairebé tot Amèrica Llatina ha tingut governs de tint neoliberal que han seguit el camí marcat des de Washington. Amb gairebé una estabilització de la pobresa i de la informalitat i, en part, de l'exclusió social. Tanmateix, ens trobem amb països com Mèxic amb un 35% d'informalitat. A Guatemala és el 70% i només el 18% de la població posseeix seguretat social o jubilació; per tant, la resta de la població ha de treballar per compte propi o al carrer. Al Perú per exemple, Lima Metropolitana té una població informal (fora de la protecció de la llei de seguretat social, jubilació, pensions o beneficis sindicals) del 65%. Però en termes de democràcia electoral, el continent està molt millor que en les dècades dels seixanta, setanta o vuitanta.- I el poble es beneficia d'aquesta estabilitat política?No. Quan els militars deixen el poder i juntament amb la crisi econòmica dels anys vuitanta comencen molts moviments socials externs als partits polítics tradicionals. Les excepcions són El Brasil, Mèxic en menor mesura, i Xile, països que tenen una especial habilitat en el seu sistema polític i de partits. Però en els altres estats llatinoamericans, els partits tradicionals perden poder i aquesta situació és revertida per un fenomen nou que podria anomenar-se la “democràcia del carrer”. Aquesta situació es dóna en països com Bolívia, El Perú, Veneçuela, l'Argentina, on en 15 dies canvien de president cinc vegades, i no per cops militars sinó per moviments socials de protesta; una protesta potser no molt ben dirigida, però organitzada contra el sistema, contra la pobresa, contra el sentiment de no sentir-se representat electoralment. Una altra conseqüència de la crisi econòmica, política i social és el “neopopulisme” imperant en algunes zones del continent, on el president té contacte directe amb el poble, amb la gent pobra, amb gent informal o gent que se sent exclosa socialment.- A Centreamèrica, la violència de les “maras”, derivada directament de l'exclusió social, és un dels seus principals problemes... No només a Centreamèrica es dóna aquest fenomen. Efectivament, a Centreamèrica es van començar a donar formes alarmants gairebé des que es van acabar les guerres, amb l'excepció de Nicaragua, on l'antiga policia sandinista tenia molt contacte amb els barris. Però, encara que és cert que a l'istme centreamericà es dóna amb molta més força, aquest és un fenomen que té lloc en grans ciutats llatinoamericanes com Buenos Aires, São Paulo, Rio de Janeiro, Belo Horizonte, Caracas -una de les ciutats més perilloses del continent-, Medellín, Ciutat de Mèxic. En definitiva, és la combinació de joventut alienada i mecanismes com el comerç de droga, que fins a mitjans dels anys 90 era bàsicament un comerç de trànsit cap a Europa i especialment cap als Estats Units, i ara existeix un mercat intern de la classe mitjana. Per exemple, una quarta part de totes les faveles de Rio de Janeiro està controlada per joves que s'han fet amb el poder i dirigeixen els seus petits exèrcits de nois associats a la droga.- Com es pot plantar cara des dels governs a aquesta situació d'exclusió social urbana?En primer lloc, és gairebé inexplicable que governs com el de Chávez –d’origen militar–, no hagi fet res per plantar cara a aquesta violència que va explotar ja abans que arribés al poder. La solució normal que gairebé tots els governs utilitzen en aquests casos –a excepció de Cuba, que és una excepció en molts casos– és posar més policia al carrer i sol·licitar l'ajuda de l'exèrcit, que tal vegada a curt termini pot ajudar a disminuir la violència juvenil. Però això també implica ficar a l'exèrcit en qüestions de seguretat interna, que va ser justament la política que van implementar durant dècades les dictadures. Això segons el meu parer és un perill a mitjà-llarg termini. Encara que l'exèrcit està formalment en desacord, però quan els presidents ho han demanat, a Guatemala, a Hondures, recentment al Salvador, fins i tot al Brasil en el cas de Rio de Janeiro, han acudit i en part han solucionat alguns problemes associats a la violència.- I per què a la llarga la utilització de l'Exèrcit en la lluita contra la droga i la violència pot suposar un problema tan greu?La barreja de tasques de la policia i de l'exèrcit, que tal vegada no és tan reticent a aquesta nova missió, realment és un risc a mitjà termini, a cinc o deu anys. La intel·ligència militar, que durant anys va ser l'arma més poderosa de les dictadures militars, està explícitament desarmada al Brasil, a Xile, al Perú i als països centreamericans que van estar en guerra; i està relativament desarmada a Colòmbia i a l'Argentina. I a Veneçuela, ho desconec. El fet de substituir o ajudar a la policia per part de les forces armades és també sol·licitar a la intel·ligència militar ajuda en tasques internes de l'estat, cosa que és força perillós.- Tenint en compte la situació actual d'Hondures hi ha la possibilitat de que es creï una guerrilla?La possibilitat, completament exclosa, no està. Però no crec que en aquests moments sigui molt probable. La situació política a Hondures és la d'un país totalment dividit, amb forces armades que tenien una certa legalització perquè la Cort Suprema els va obrir el camí. Hondures té, a diferència de molts altres països a Centreamèrica, una societat civil relativament forta, amb sindicats i moviments populars que es fan escoltar i que s'estan manifestant. Qui sap, tant de bo que no, perquè encara que jo he escrit un llibre de guerrilles amb força simpatia cap a elles, cal ser objectius, ja que aquests fenòmens han induït la legitimització, entre cometes, de moltes dictadures militars.- Quin és el paper històric dels Estats Units a Hondures?Hondures és un dels protectorats històrics dels Estats Units, com Panamà, o com ho van ser Cuba o Nicaragua en el seu moment. De fet, ha estat un dels (protectorats) millor protegits i fins fa poc l'ajuda, tant civil com militar, era molt quantiosa. La CIA (serveis secrets dels Estats Units) sempre ha mantingut a Hondures els seus privilegis i tractes de favor. En la meva època de diplomàtic a Centreamèrica es podien apreciar visiblement a coronels armats de l'exèrcit nord-americà negociant amb la “contra”. Actualment és una altra història. El govern dels Estats Units no se sent còmode amb la situació actual. No estan darrere del cop. D'això n’estic gairebé convençut.