Casa America Catalunya

En el decurs de les últimes dècades, dir Sfeir significa anomenar un cognom bàsic per tal de comprendre l’escena uruguaiana dins i fora de les seves fronteres. La seva biografia és apassionant i el seu full de ruta, encara més. Amiga d’en Mario, va conèixer l’exili a la dictadura del seu país i, curiosament, va recordar el mateix vers de Viglietti a l’homenatge, aquell sonor “un torturador no se redime suicidándose, pero algo es algo....”. En el transcurs d’una llarguíssima i molt breu hora, Ducho Sfeir se les va enginyar per recitar, cantar, dir versos, repassar contes breus, contar anècdotes, ser còmplice de l’enorme Magnone i recordar-nos que Mario era “home de conviccions, mestre de conductes”, mentre es delectava davant d’un públic extasiat per la seva dicció amb els més bells trossos de “Testamento de miércoles”, “Quiero creer que estoy volviendo”, “Noción de patria” o (pots creure-t’ho, Daniel Viglietti?) “El cielito de los muchachos”, aquell que el dilluns de la de la nevada va fer gaudir la concurrència aplegada a l’auditori del Pompeu Fabra amb el seu “mientras no haya libertad, se aplaza la primavera....”. S’haurà ajornat la primavera a la freda Barcelona d’aquestes nits de març, alleujada per la melodia d’en Magnone i la veu, l’experiència, el savoir faire de Sfeir, la única actriu que ha obtingut el “Premi Helen Hayes” a la millor actriu estrangera a Washington, de la mateixa manera que aconseguí triomfar a Veneçuela, Suècia i altres països durant el seu temps d’exili. A l’Uruguai, on va estudiar teatre al col·legi creat per Margarida Xirgu, passà pel prestigiós Club de Teatro, va fer cafè-concert,  va encantar amb el tango y recreà tant García Lorca, César Vallejo com Violeta Parra o inclús es va atrevir amb el cante jondo, per citar només algunes referències de la seva versatilitat, de la que va sobrada mostra al recordar el seu amic Benedetti.