Casa America Catalunya

Sovint es té una concepció de la sexualitat com un binomi irreconciliable, en ocasions gairebé enfrontat, arribant a utilitzar la metàfora del depredador que captura a la seva presa. Concepcions com aquestes, sens dubte, tenen unes enormes possibilitats literàries, però la seva justificació és difícilment sostenible, com s'ha encarregat de demostrar el biòleg Ambosio García Leal en la seva conferència “La fal·làcia de la guerra de sexes” pronunciada a l’ ICCI / Casa Amèrica Catalunya. Per la seva banda, la doctora en Arqueologia, Assumpció Vila, que ha parlat del poder quotidià a la prehistòria, ha advertit de les conseqüències de jugar amb el passat.

Ambrosio García Leal, que recentment ha publicat el llibre “La conjura dels mascles”, va desestimar aquells arguments que justifiquen el masclisme mitjançant la seva atribució a un procés de selecció natural, argüint que aquest procés és alguna cosa “amoral i apolític”. Segons el biòleg, els mateixos mecanismes de procreació requereixen la cooperació entre els dos sexes. Aquest mecanisme crea el paradoxal situació que, en els casos que existeix una dominància “aparent” és, sens dubte, aquells en els que a les dones els interessa que sigui així. D'aquesta manera, el masclisme es converteix en un producte de la cultura pròpia de les societats modernes, i de cap manera en un condicionament biològic. Segons García Leal, en la nostra espècie “el triomf del poder masculí no és atribuïble a la biologia, sinó a l'evolució cultural”.

D'aquesta manera, seria difícil sostenir expressions del tipus “l'home no és polígam per naturalesa”, com es va encarregar de demostrar Assumpció Vila, directora del Departament d'Arqueologia i Antropologia de la Institució Milà i Fontanals, en la seva conferència “El poder quotidià en la prehistòria”. El problema que ens trobem sovint, segons la doctora en arqueologia, és la utilització de l'autoritat científica per mantenir el statu quo. Des de les primeres analogies etnogràfiques al segle XIX, on es tractava de comprendre l'organització social de les primeres comunitats prehistòriques mitjançant l'observació de societats “salvatges” o “primitives”, s'ha tractat d'explicar el passat mitjançant inferències que moltes vegades no tenien rigor científic.

La investigació arqueològica, com tota ciència, té les seves limitacions, per la qual cosa al segle XIX es va tractar de limitar el seu àmbit d'actuació a l'estudi de restes materials del passat. Però amb el temps, se n'han anat construint hipòtesis més o menys fonamentades al voltant de l'origen dels diferents restes i les societats a les quals pertanyien. El problema és que, mentre l'arqueologia no ha estat capaç d'aportar dades fiables sobre l'organització social de les primeres comunitats humanes, les diferents teories han anat calant a la societat com alguna cosa científicament irrefutable. El problema, segons Vila, és que la gent “hauria de saber que no sabem aquestes coses”, perquè d 'una altra manera el poder pot recolzar-se en una base científica inexistent per impedir canvis ideològics. “Jugar amb el passat”, en paraules de Vila, “compromet present i futur”.