Casa America Catalunya

¿Com arriba Aramis Latchinian, biòleg i ambientalista, a convertir-se en crític frontal dels discursos ambientalistes globals? He exercit alts càrrecs de govern en temes de Medi Ambient. L'equivalent al que seria a Veneçuela el Ministre de Medi ambient. A L'Uruguai no hi ha ministre sinó Director Nacional de Medi ambient. Encara que de vegades no s'entengui o no ho sàpiga explicar, tot i el marc de les consultories i el fet d’ocupar aquests càrrecs, sempre he estat molt crític del meu treball. M'han preguntat si no em sembla hipòcrita o fals que jo faci aquest treball i simultàniament digui que hi ha aquests problemes. I crec que no, crec que un ha de qüestionar-se el seu treball i ser crític també. Alguna cosa no funciona, el discurs no té l'aliment tècnic que hauria de tenir, hi ha massa interessos que no són de preservació ambiental. Recordo un “disparador” per arribar-hi. Va ser a un programa de ràdio, molt escoltat a l'Uruguai, quan va sortir la pel·lícula d'Al Gore, ‘Una veritat incòmoda’. Van organitzar un debat políticament molt correcte: van convidar un cineasta, un periodista i em van convidar a mi, segurs de que en el fons hi havia unanimitat perquè es tractava d'una “bona causa”. Va ser una mena de vòmit: quan em van preguntar què opinava vaig dir disbarats de la pel·lícula, i d'Al Gore en particular. Tots els altres ja no parlaven de cinema o periodisme: em donaven pals i pals. Hi havia una situació d'enfrontament molt clar. A mi em van passar dues coses. Primer, em vaig adonar que el que jo tenia per plantejar sí era una veritat molt més incòmoda que la d'Al Gore, que és una veritat més còmoda i políticament correcta. En segon lloc, que en el context actual molta gent se sentiria a la defensiva perquè jo els acusaria d'ingenus, com si els digués: “Et venien enganyant fa temps i ballaves la música que et posaven”.Quins actors intervenen en aquest ‘engany’?Es construeix una percepció en grans masses de gent que no només és equivocada sinó interessada. En aquesta construcció hi participen diferents actors globals amb moltíssims milions a la seva disposició. Organismes des del moviment ambientalista global o multinacionals de l'ambient com Greenpeace. En aquesta fabricació de la percepció del risc, de la construcció de certeses ambientals absurdes, hi ha un paper molt clar d'aquesta ONG multinacional i dels governs locals fent-los el joc. Un candidat que per a una campanya electoral no esmenti els assumptes ambientals globals és un beneit. Si un tipus vol quedar com un bon estadista ha de preocupar-se per les futures generacions i els problemes planetaris. Les Nacions Unides han generat una burocràcia a nivell mundial al voltant dels temes ambientals que no té res que veure amb els problemes ambientals. És una gran burocràcia que es retroalimenta, que consumeix milions i milions de dòlars, que fa diagnòstics en l'aire un després d'un altre. I dic en l'aire, perquè hi ha moltíssima informació objectiva que dissenteix amb aquests diagnòstics, però aquests diagnòstics són útils per a la retroalimentació d'aquesta gran burocràcia.Què succeeix amb la ‘dissidència’?Quan sorgeix una veu dissident, la primera reacció és aïllar-la, execrar-la, tallar-li el finançament. Hi ha munts de casos amb científics de primer nivell arreu del món. Un exemple: l'escalfament global. Tothom coneix una versió de l'escalfament global. Hi ha una altra, amb forts fonaments científics, que diu: “L'escalfament global té un origen natural, el mostren els cicles d'escalfament i refredament”. Com el fenomen és natural, diu aquesta gent, l'estratègia per enfrontar-ho ha de ser diferent. No reduir les nostres emissions, necessàriament, perquè això no canviarà massa les coses. És preparar-nos per a la vulnerabilitat del canvi climàtic. És importantíssim aquest canvi d'enfocament. Perquè si jo parlo d'escalfament global com un problema global en abstracte, eximeixo localment a cada govern de la responsabilitat de prendre-hi mesures. Però si jo parlo de la vulnerabilitat a què està sotmesa cada societat, estic parlant del local. Si a Caracas hi ha un esllavissament de terres en un turó, mor molta gent i cauen un munt de ranxos, i jo dic que això és culpa de l'escalfament global i la pluja, què puc fer com a govern? Ara bé, si dic que hi ha construccions en estat precari, que no hi pas una ordenació del territori, que hi ha una dolenta planificació urbanística, aquí ja no és culpa de l'escalfament global. La vulnerabilitat de cada poble en qüestions ambientals és responsabilitat dels governs locals. ¿Com sorgeix “l’ambientalisme mediàtic" o "burocràcia ambiental"?El moviment ambientalista modern del primer món es desenvolupa en dos pilars ideològics molt forts. El primer és el diagnòstic d'una crisi ambiental imminent. Que parlin d'una crisi ambiental no és un problema semàntic o de formulació Una cosa són els deterioraments ambientals graduals i una altra és una crisi. La crisi és un moment de fallida, és una mutació, implica un canvi substancial. Una situació de crisi no admet, per la urgència o la gravetat, els mecanismes de consulta, de decisió i de gestió tradicional dels temps comuns. Habilita un grau d'autoritarisme, d'intolerància, que no té per què suportar la dissidència. Als anys seixanta, quan aquest moviment ambientalista global defineix que estem davant una crisi ambiental a escala planetària, el que diu  és “no hi ha temps per discutir-ho. No hi ha temps per a gradualismes”.  Com és el perfil ideològic d'aquest moviment?Associem el moviment ambientalista a l'esquerra. Jo l'associo, francament, per la seva pràctica, més al feixisme que no pas a l'esquerra. Parlo del moviment ambientalista global, que no té res que veure amb les ONG que treballen en cada país. Vull ser clar perquè de vegades el que plantejo enfada a moltes ONG i crec que estan equivocades, dic el contrari: Aquestes ONG local són l'eina, però acaben en molts casos gairebé com a franquicies de les ONG globals que les financen en cada país. Moltes de les ONG locals no poden fer la seva pròpia agenda ja que depenen d'un finançament que ve del primer món. Doncs bé, el primer pilar ideològic d'aquest moviment és aquesta intolerància que ha evolucionat cap a una mena de messianisme ambiental. Tú pots haver-ne estudiat durant 25 anys els problemes ambientals amb una profonditat extraordinària però si no milites en l’ambientalisme tens menys autoritat per parlar-ne. I el tipus que es posa a militar en els temes ambientals, de cop i volta adquireix una mena d'aura natural que li permet opinar amb qualsevol contundència. És confondre l'ecologia amb l'ecologisme, que és més o menys confondre la sociologia amb el socialisme. Una cosa és un militant i una altra cosa és un tipus que hi estudia. Resumint, el primer pilar ideològic d'aquest moviment ambientalista emergent en el segle passat és la intolerància partint del diagnòstic intencionat d'una crisi imminent, quan la realitat no mostra una crisi. De fet, aquest diagnòstic de crisi es renova periòdicament des dels anys setanta. Quantes vegades no s'ha parlat de la fi del món? Hi ha altres característiques remarcables en aquest moviment ambientalista? El seu segon pilar ideològic, que prové de la pregunta: Quina és la solució que plantegen a aquesta falsa crisi? El retorn a la natura, tornar al natural. És el que jo anomeno utopia regressiva. Perquè no s’assolirà i, en qualsevol cas, és tornar a una situació pitjor. Aquesta natura a la qual es vol tornar no va existir mai. El que hi havia era una esperança de vida menor, la meitat de la mitjana d'ara. Hi havia una mortalitat infantil molt més gran, hi havia més fam. Les ONG europea-globals de què parlo, quan ho formulen, obliden que la realitat de la mateixa Europa, en tot el que puguin endarrerir en la seva memòria, és espantosa des del punt de vista ambiental i humana. Des de la revolució industrial, amb els núvols verinosos matant milers de persones, fins als rius i les seves clavegueres: el Tàmesi que creuava Londres era una claveguera a cel obert. I les rates i la febre groga, i si fins i tot anem abans, a l'època feudal o al Renaixement, trobarem idèntiques experiències desastroses.Quines reaccions espera amb “Globotomía”, llibre que és una mena de gerro d’aigua freda per al que s’entén com una bona causa, l’ecologia? La reacció que espero, que crec podria ocórrer i que no em fa cap gràcia, és que no es discuteixi el contingut, sinó que el lector suposi que sóc poc menys que un mercenari d'una transnacional que vol fer un diagnòstic ambiental excel·lent, que afirma que no passa res. Però aquesta veritat sí és incòmoda i no com la d'Al Gore. Des de fa molts anys hi treballo i és una qüestió d'honestedat bàsica donar la meva opinió. El més probable és que per a molts sigui un defensor dels contaminadors, que nego l'existència dels problemes ambientals, cosa que és totalment falsa. És clar que hi ha problemes ambientals. I són molt greus. Però no són globals, són locals. La globalització dels problemes ambientals s'ha tornat un discurs per exonerar als veritables responsables de solucionar els problemes. Plantejo que aquest discurs global li fa el joc a les multinacionals. I que els problemes locals que patim cauen en una mena d'amnèsia. Per això el títol del llibre, perquè hem patit una lobotomia a nivell planetari en els temes ambientals.Es destinen milions de dòlars a problemes que ni tan sols se sap si existeixen, quan hi ha problemes urgents que resoldre en temes ambientals, com ara les corals o les escombraries, per posar els exemples extrems. Perquè amb les escombraries la gent s'emmalalteix i es mor, i amb les corals està en risc la biodiversitat. Quants diners li dedica el pressupost nacional veneçolà a solucionar el problema de les escombraries de manera substancial i quant li dedica al problema de l'escalfament global? Et sorprendries. Ara jo anava a parlar amb una persona del Ministeri de l'Ambient sobre aquest tema i no vaig poder trobar-ho, ni a ell ni al seu cap, perquè estaven a Estocolm, em sembla, en un fòrum internacional sobre l'escalfament global.