Casa America Catalunya

Com escrivíem a la introducció del dossier de premsa del cicle, des del 1975 fins 1985, el cinema espanyol va rodar molt de cinema quinqui. Cinema d’urgència i denúncia. Pel·lícules que reflectien un present de ionquis i xoriços, d’aturats i violència de carrer. Aquest gènere – de culte per a uns i de pura estètica i pressupost sèrie B per a altres--, mostrava la marginalitat pròpia de les grans ciutats d’aquells anys. Un cinema que es va convertir, definitivament, en punt i a cap, fenomen peculiar per a sectors molt determinats.  I com en tot fenomen, sense que ni tan sols el seu públic original se’n adonés, el seu exemple s’estengué a països llunyans. Així, sorgí a Veneçuela, Brasil i Mèxic.  Entre choros i quinquis. Una cinematografia de la delinqüència ha estat un projecte nat a Casa Amèrica Catalunya, que ha servit per a confirmar un fenomen transoceànic.  Entre els films de gènere que els interessats podran visionar a les nostres dependències hi figuren Soy un delincuente (Veneçuela, 1976, 112’), de Clemente de la Cerda, -- màxim exponent al rodar 14 treballs entre 1964 i 1984--, i Soy un delincuente,  la seva pel·lícula de més taquilla, ja que fins i tot va superar a Veneçuela el Tiburón d’Spielberg.  També cal esmentar Reincidente, coneguda en aquest país com Soy un delincuente II, quina trama desvela un profund estat de deteriorament i impunitat a la Veneçuela dels anys 70, després de la crisi del petroli del 76, amb una forta desigualtat en els ingressos de les diverses classes socials i un sistema de control violent i repressiu. Per últim, esment especial per a la mexicana Perro Callejero (1980), influència o influïda per Perros Callejeros de José Antonio de la Loma, el cineasta espanyol referencial del cinema quinqui.  Per a facilitar la comprensió de l’argot de la delinqüència emprat a les pel·lícules, Casa Amèrica Catalunya ha creat un curt diccionari que posa a disposició dels espectadors.