Casa America Catalunya

Aquesta ha estat la qüestió en la qual ha desembocat la xerrada entre l'escriptor Leonardo Valencia i el realitzador Javier Izquierdo que, sota el títol “Literatura i cinema social a Equador”, ha tingut lloc a Casa Amèrica Catalunya en el marc del primer festival de cinema equatorià, Cinecuanon. La problemàtica social, i en concret la temàtica indígena, va ser un dels focus d'atenció de l'obra de l'enigmàtic cineasta Augusto San Miguel (1905-1937), la vida i misteris del qual –com ara el parador de la seva tomba o de la seva filmografia– han estat plasmats per Javier Izquierdo al seu treball “Augusto San Miguel ha muerto ayer” (2003), obra que s'ha projectat abans del debat. Actualment, és pertinent que el tema central de la producció artística equatoriana continuï sent el conflicte i les desigualtats socials? Segons Valencia, els artistes equatorians han de superar “la síndrome de Falcón”.
 
El desenvolupament de les avantguardes artístiques a l'Equador, en la dècada de 1930, representa un gir respecte a l'europeisme imperant en el passat. Apareix llavors també la corrent del “realisme socialista”, que dóna veu als sectors més marginals de la població i que visibiliza als que mai no havien estat objecte de representació artística. L 'escriptor Joaquín Gallegos Lara és un dels seus màxims representants: militant comunista i intel·lectual, tenia les cames tan atrofiades que un amic seu, Falcón, carregava amb ell per ajudar-lo a desplaçar-se.
 
La síndrome de Falcón
Segons Leonardo Valencia, l'èxit del realisme socialista provoca un boom en la producció artística equatoriana, en qualsevol de les seves expressions. No obstant això, la temàtica social es converteix a poc a poc en un “recurs gastat”, fins al punt d'arribar a condicionar l'esmentada creació artística: els artistes han de suportar “el pes d'haver de representar al país” d'acord amb uns termes i una perspectiva determinats. Aquest és, segons Valencia, “la síndrome de Falcón”, síndrome que els artistes equatorians han de superar –i estan ja superant. Només cal observar les produccions cinematogràfiques i literàries més contemporànies per a corroborar-ho.
 
I tot i així, “encara s'espera que l'art representi realitats”, ha afirmat València. Javier Izquierdo ha reconegut també una certa prevalença de la temàtica social en les produccions cinematogràfiques, perquè, en resposta a la pregunta del titular, sí que té millor acollida fora de les fronteres llatinoamericanes. “En els anys 30, era el tema indígena; avui, són les faveles”, ha dit Izquierdo, justificant així l'èxit de produccions com la mexicana “Amores Perros” o la brasilera “Ciudad de Dios”.
 
El fet que actualment les pel·lícules mostrin una més àmplia varietat de temes respon també a una major producció cinematogràfica. Des de l'any 2000, amb l'aprovació de la Llei del Cinema que garanteix suport públic a aquestes creacions, “s'inverteix la relació de pel·lícules per any”, ha explicat Izquierdo: de produir una mitjana d'una pel·lícula en tres anys, s'ha passat a produir-ne tres –o més– cada any.
 
La sessió s'ha completat amb la projecció de “Entre Marx i una mujer desnuda” (1996), de Carlos Luzuriaga, basada en la novel·la homònima de la gran ploma de les lletres equatorianes, Jorge Enrique Adoum, que aborda des d'una altra perspectiva la problemàtica de l'artista respecte a la realitat que ha de representar, o vol representar, i com ho fa.
 
Dimecres 19 es conclou el cicle Cinecuanon amb les projeccions de “Paella con ají” (2007), de Galo Urbina, i “Qué tan lejos” (2006), de Tania Hermida, amb un debat sobre cinema comercial i migració.