Segona jornada d’homenatge a Carlos Monsiváis a Casa Amèrica Catalunya amb protagonisme per dos dels seus més íntims col·laboradors, el caricaturista Rafael ‘El Fisgón’ Barajas i el periodista i escriptor Jenaro Villamil. Ells es centraren en el perfil del Monsiváis dedicat a liderar i dotar de contingut intel·lectual a tot tipus de causes justes. Com Juan Villoro, Jorge Herralde i Jordi Soler a la vigília, la seva lectura de tan magnífic i polièdric personatge, fonamental per a comprendre els darrers 50 anys de tan complex Mèxic, captivà als seguidors de Carlos aplegats a la nostra seu, un públic, a més, de les més variades edats, com els fascinava en vida allà en el mateix D. F.
04/11/2010 / Barcelona
‘El Fisgón’: “Monsiváis era el Sant Patró de les causes perdudes mexicanes i exemple d’intel•lectual públic” (1)
Conscient de la importància de Barajas i Villamil a l’entorn d’en Monsiváis, Villoro no es va perdre la plática (xerrada, en l’argot mexicà) d’ambdós asseguts a primera fila. Ni tampoc la introducció de Marta Nin, gestora de l’esdeveniment, quan comentà la gènesi de l’homenatge: “La seva mort em va agafar allà, preparant una exposició de Casa Amèrica Catalunya i Diego Celorio, agregat cultural del Consolat a Barcelona, em buscà els contactes. Quan vaig expressar la nostra d’homenatge, tots es brindaren a col·laborar amb nosaltres. Elena Poniatowska i Marta Lamas, unes altres amigues íntimes d’en Carlos, no pogueren desplaçar-se aquí per motius d’agenda, però tant en Rafael com Jenaro es buidaren sense conèixer-me. ‘El Fisgón’ em va obrir la seva casa i amb Jenaro passarem incomptables hores a Bellas Artes. Aquesta passió per l’intel·lectual i la persona és la que hem traslladat també aquí en aquest homenatge”. No hi ha dubte, ha estat així. Si algú no coneixia Monsiváis, ha quedat captivat per ell en boca dels seus més propers, tal com resumí Marta, adjunta a la direcció general de la nostra Casa. Villamil ho expressa a les dues parts de l’entrevista que poden llegir en aquesta web i Barajas, en qui centrarem el text, arrabassà a idèntic nivell de brillantor dels restants ponents. Hom diria que Carlos els inspirà o bé que sabia escollir el nivell d’amistats i ponia el nivell molt, molt amunt. Allà que començà el caricaturista ‘Fisgón’, a qui minvar en aquesta etiqueta és minimitzar en absoluta caricatura de brotxa grossa “Monsiváis era enginyós i sarcàstic inclús per anomenar als seus gats. A un d’origen xinès el batejà com Miau Zedong i una altra li va dir La Gata Christie…”. Barajas, molt posar al moll de l’ós intel·lectual mexicà, soltà perles precioses: “Inclús el moderat Octavio Paz confessava la seva passió per Carlos. Deia que els seus extraordinaris texts havien creat un nou llenguatge. Li semblava que havia llegit tots els llibres, tots els còmics i vistes totes les pel·lícules. El definia com ‘un gènere literari per ell mateix’. I aquest humor tan seu, quan deia ‘segur que Vicente Fox no em considera un intel·lectual’ i es guardava la resta de la frase…. Quan passejàvem pel carrer, la gent feia cua per fer-se una foto amb ell i demanar-li autògrafs. Després, em deia, ‘i pensar que ningú no m’ha llegit mai’ , perquè Mèxic no llegeix, però la seva guspira era popular, el poble el creia, l’escoltava, el coneixia, el seguia i respectava”. Per força, l’enginy dels seus aforismes saltà aviat a la palestra: “Linda Egan, una crítica literària dels Estats Units, prepara un volum sobre les seves frases. Li sortirà ben gruixut, segur. Em ve ara una al cap, ‘un president no té dret a la infelicitat, perquè per això ja hi son els governats’... Monsiváis disposava d’una memòria fotogràfica. Als vuit anys es sabia la Bíblia de memòria, s’ho imaginen?. A més, era capaç de competir a versos de Neruda amb el mateix Neruda... i corregir-lo!. Això va passar un cop que el poeta xilè vingué a Mèxic. A Neruda!. I Pablo li va donar la raó. Híjole !....”. Davant d’anècdotes així, o et rius a cleques o se’t cau la barra de pur badoc, no hi ha terme mig. D’aquí, la interjecció admirativa ben mexicana soltada per ‘El Tafaner’ és ben justificada, no cal dubtar. Detalls d’aquest nivell justifiquen, doncs, que Barajas consideri “la seva popularitat fos abassegadora, però no explica tanta, tanta estima. Quan trèiem el seu taüt de Belles Arts, una multitud s’aplegava davant dels portadors per tocar-lo. Autèntica devoció de la massa que no llegia. Ho explico per ser el nostre Sant Patró de les Causes Perdudes Mexicanes, la definició perfecta de l’intel·lectual públic, aquell que assumeix un paper actiu en defensa de la societat, el punt de referència, l’autoritat ètica, independent, allunyada del poder....”. El caricaturista és també un intel·lectual reflexiu de primer ordre com quedarà demostrat a les seves següents observacions, que podran llegir a la segona part de la crònica d’aquest acte d’homenatge a Carlos Monsiváis.
