El cicle “Música i literatura” de Casa Amèrica Catalunya va tenir la millor arrencada: l'auditori de l'entitat ple a vessar per gaudir d'una llampant i divertida conferència de l'escriptor colombià Daniel Samper Pizano, que va abordar les arrels de joglar del ‘vallenato’ i l'íntima relació d'aquest estil musical amb “Cien años de soledad”, l'obra cimera de Gabriel García Márquez. “Avui el ‘vallenato’ és la música colombiana per excel·lència, l'ambaixadora nacional i la més escoltada arreu del país”, assenyalà l'expert, que va salpebrar la seva intervenció amb l'audició d'extractes de destacades peces del gènere. “Cien años de soledad”és un ‘vallenato’ de 360 pàgines, el cant d'un joglar que va des de l'inici del món fins als propis temps de García Márquez”, va afirmar.
El millor del nostre 2009 - Març (7). Daniel Samper Pizano i l’ambaixador colombià ‘vallenato’
Segons Samper Pizano, des de fa dues dècades el ‘vallenato’ ha desbancat a la cúmbia –que al seu torn va reemplaçar al bambuco- com a ambaixador internacional de la música colombiana. En la seva intervenció, l'escriptor es va preguntar com ha assolit aquest estatus el ‘vallenato’, una música “per escoltar i no per ballar”. “El vallenato “pur” no es ballava: s'escoltava perquè era una crònica. Ningú s'aixeca a ballar quan donen el noticiari de les 10”, va dir carregat d’ironia.Així, el vallenato servia d'embolcall a “llargues i divertides històries que relataven les xafarderies de la regió caribenya colombiana” i, a més, era una música a la qual s'identificava com a “vulgar i mulata”. “El vallenato reuneix un instrument de blancs –l’acordió-, un de negres –la caixa o tambor- i un d'indis, la “guacharaca”. Fins fa pocs anys, estava prohibit interpretar vallenatos en el club de més de categoria de Valledupar”, va afirmar l'escriptor.El conferenciant ha afegit que malgrat tots aquests inconvenients el ‘vallenato’ es va imposar “perquè tot va conspirar al seu favor”. Començant pel prestigi literari que li va acreditar García Márquez al que cal sumar “la seva condició mestissa, amb la qual el poble s'identifica”. “El vallenato és l'expressió colombiana de la fusió ètnica de les tres races que es dóna en tot el Carib”, va analitzar Samper en la seva conferència. Altres aspectes remarcables en la imparable progressió d'aquest estil musical d'origen joglaresc han estat la seva divulgació per part de promotors folklòrics i polítics i la presència d'una generació de compositors “extraordinaris” com ara Rafael Escalona, Alejo Durán, Calixto Ochoa o Adolfo Pacheco, entre d'altres.Samper Pizano també destacà el “salt de difusió” que va suposar per al gènere l'aparició del “vallenato de caseta” o ballable i la seva posterior internacionalització gràcies al “vallenato d'estadi”, amb una escenificació pròpia dels espectacles de rock, el màxim representant del qual és en Carlos Vives. “Ho reconeixen a mig món i ja existeix fins i tot una categoria especial per a vallenatos als premis Emmy, els “Óscar” de la música”, digué l'erudit.Però Samper Pizano va acabar reflexionant “si el vallenato sobreviurà al seu propi èxit i als fruits amargs que l’hi neixen”.
