Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. Al navegar, considerem que n’acceptes el seu l’ús. Més informació

Acceptar
22/12/2009 / Barcelona

El millor del nostre 2009. Setembre (17) - “Winnipeg”, el vaixell de l’esperança botat per Neruda

El passat 10 de setembre, amb motiu del 70è aniversari de l’arribada a Valparaíso (Xile) del vaixell “Winnipeg”, amb 2.365 refugiats espanyols a bord, la Biblioteca Can Mariner va projectar el documental “Winnipeg, el barco de la esperanza”. A la sessió hi assistiren Carme Blasco i Salomé Roset, dos dels passatgers del “Winnipeg” que van poder esquivar la represàlia del règim franquista gràcies a  aquesta iniciativa del poeta i escriptor xilè, Premi Nobel de Literatura, Pablo Neruda.

Han passat ja set dècades des que el “Winnipeg” va atracar al port de Valparaíso (Xile) amb més de dos milers de refugiats de la guerra civil espanyola. La victòria del general colpista Francisco Franco i la ferotge dictadura instal·lada al país impossibilitaven el retorn de desenes de milers de persones que malvivien en camps de refugiats al sud de França.  En aquesta desesperada situació va emergir la figura del poeta i escriptor xilè, Pablo Neruda, qui va liderar les gestions per fer possible el “vaixell de l’esperança” -com és conegut el Winnipeg- per a 2.365 persones, les quals van poder refer les seves vides a la pàtria del Premi Nobel de Literatura. Reproduïm com a homenatge a la seva peripècia i a la seva memòria el poema “Misión de amor” que els hi va dedicar Pablo Neruda.   Poema “Misión de amor”, de Pablo Neruda Yo los puse en mi barco.Era de día y Francia su vestido de lujo de cada día tuvo aquella vez, fue la misma claridad de vino y aire su ropaje de diosa forestal.Mi navío esperaba con su remoto nombre “Winnipeg”.Pero mis españoles no venían de Versalles, del baile plateado, de las viejas alfombras de amaranto, de las copas que trinancon el vino, no, de allí no venían, no, de allí no venían. De más lejos, de campos de prisiones, de las arenas negras del Sahara, de ásperos escondrijos donde yacieron hambrientos y desnudos, allí a mi barco claro, al navío en el mar, a la esperanza acudieron llamados uno a uno por mí, desde sus cárceles, desde las fortalezas de Francia tambaleante por mi boca llamados acudieron, Saavedra, dije, y vino el albañil, Zúñiga, dije, y allí estaba, Roces, llamé, y llegó con severa sonrisa, grité, Alberti! y con manos de cuarzo acudió la poesía. Labriegos, carpinteros, pescadores, torneros, maquinistas, alfareros, curtidores: se iba pob lando el barco que partía a mi patria.Yo sentía en los dedos las semillas de España que rescaté yo mismo y esparcí sobre el mar, dirigidas a la paz de las praderas.