Casa America Catalunya

Ja que el títol fa referència a la paternitat, en el torn de preguntes algun periodista va voler buscar-li les pessigolles a Skármeta. Al cap i a la fi, i per què no la mare?. La resposta, una delícia gens improvisada del creador: “Ah!. Ja ho digueren els francesos en el seu moment, ‘cherchez la femme’, cerqueu la dona i trobareu el secret. Sense dubte, les dones son personatges ben forts i aconsegueixen que es desencadenin sentiments força profunds. No només en aquesta peça, naturalment. A la història d’Amèrica Llatina, la del pare és una figura conflictiva, feble o absent en moltes ocasions. Passiu, que deixa de complir un rol formatiu. També, altre sector important de l’estereotip encaixa en el paper del pare autoritari, quasi a la manera del cavaller feudal, dotat amb una ètica i valors d’aire feudal, ferris, que aconsegueixen la fugida dels fills cap a l’afecte de la mare. Tot i que l’estima pel pare es mantingui, és clar. Aquesta és la meva opinió genèrica, diferent al cas d’ Un padre de película al tractar-se d’una novel·la poètica”.  Skármeta no pot forjar els seus fluids arguments sense recórrer a anècdotes picants. Aquí en va una: “ A Los Ángeles, fa alguns dies, em van regalar la biografia de Dylan. “Bob Dylan a Amèrica”, es titula. Parla de la seva influència beatnik, de Kerouac, de Ginsberg, dels 60. Molt interessant. A un passatge, parla de la mort al ring del aleshores boxador David Moore, fet que el va commocionar fins composar-li en el seu honor la cançó Qui va matar David Moore?. Abans d’estrenar-la en un concert, mentre afinava la guitarra, Dylan va voler presentar-la al públic tot dient: ‘Aquest és un tema sobre boxa; bé, no, millor, aquesta és una cançó sobre un boxador; no, tampoc... Mireu, aquestes son unes paraules que he posat aquí”. Al final, es va adonar que no anava ni contra la boxa, ni parlava d’un boxador, ni era tan fàcil de definir. Quan ho vaig llegir a la biografia, vaig pensar que era exactament això. Així escric jo”.  Una altra pregunta també encertà a la diana emocional de les seves preferències: el cinema. Vistes les múltiples cites de films i de cançons incloses a Un padre de película, i comprovats els temps que corren, algú va pensar que en l’esdevenidor podria ser un llibre multimèdia, amb vídeos, trossos de pel·lícules i banda sonora inclosa. Resposta de l’escriptor: “A vostè li pot recordar Cinema Paradiso i em sembla bé. Jo no delataré aquí quelcom d’essencial per al lector abans que se’l llegeixi. Son només 150 pàgines de text i cada capítol amaga una sorpresa. Però si son cinèfils i se’n recorden de Río Bravo, dirigida per Howard Hawks, faré un paral·lelisme. Aquell western protagonitzat per John Wayne, Ricky Martin, Dean Martin i Angie Dickinson era un clàssic. Dean Martin encarnava un sheriff degradat per l’alcohol que aconsegueix finalment enlairar-se moralment en paral·lel amb el meu protagonista. Mostra un tret de formidable noblesa. Sí, hi ha referències als boleros d’en Lucho Gatica i a Anna Magnani, no em facin dir res més...”.   I del llibre interactiu, Antonio?. “Ja n’existeixen de llibres amb acció concomitant. Però la paraula llegida disposa d’una altra màgia. Com amant del llibre, em preocupa, naturalment, tot i que n’hi ha prou per a mi amb recordar Shakespeare amb allò de ‘no importa el nom que li poseu a la rosa, el que importa és el seu aroma”. El vell tafur també portava aquest as guardat a la màniga, per delícia d’aquells que miraven la partida des del costat de la taula de joc, no ho dubtin. Així de seductor es va mostrar Skármeta a Barcelona. Tant que va rebaixar el lluïment autoproclamant-se “lloro, per tot el que estic xerrant”. Quedava encara en el seu tinter la tot just estrenada òpera a Los Ángeles i la confessió sobre el procés personal d’escriptura. Però això ja queda per a la tercera i última part, també en aquest web.