El cicle “Música i literatura” de Casa Amèrica Catalunya no ha pogut tenir millor arrencada: l'Auditori de l'entitat ple fins a la bandera per gaudir d'una vibrant i divertida conferència de l'escriptor colombià Daniel Samper Pizano que ha abordat les arrels juglaresques del vallenato i l'íntima relació d'aquest estil musical amb “Cien años de soledad”, l'obra cimera de Gabriel García Márquez. “Avui el vallenato és la música colombiana per excel·lència, l'ambaixadora nacional i la més escoltada arreu del país”, ha assenyalat l'expert, que ha intercalat la seva intervenció amb l'audició d'extractes de destacades peces del gènere. “'Cien años de soledad' és un vallenato de 360 pàgines, el cant d'un joglar que va des de l'inici del món fins als propis temps de García Márquez”, ha afirmat.
El periodista i escriptor Daniel Samper Pizano reivindica el vallenato com a “ambaixador” musical de Colòmbia
Segons Samper Pizano, des de fa dues dècades el vallenato ha desbancat a la cúmbia –que al seu torn va reemplaçar al bambuco- com a ambaixador internacional de la música colombiana. En la seva intervenció, l'escriptor s'ha preguntat com ha assolit aquest status el vallenato, una música “per escoltar i no per ballar”. “El vallenato “pur” no es ballava: s'escoltava perquè era una crònica. Ningú s'aixeca a ballar quan donen el noticiari de les 10”, ha ironitzat.Així, el vallenato servia d'embolcall a “llargues i divertides històries que relataven les xafarderies de la regió caribenya colombiana” i, a més, era una música a la qual s'identificava com a “vulgar i mulata”. “El vallenato reuneix un instrument de blancs –l'acordió-, un de negres –la caixa o tambor- i un d'indis, la “guacharaca”. Fins fa pocs anys, estava prohibit interpretar vallenatos en el club de més de categoria de Valledupar”, ha subratllat l'escriptor.El conferenciant ha afegit que malgrat tots aquests inconvenients el vallenato es va imposar “perquè tot va conspirar al seu favor”. Començant pel prestigi literari que li va acreditar García Márquez al que cal sumar “la seva condició mestissa, amb la qual el poble s'identifica”. “El vallenato és l'expressió colombiana de la fusió ètnica de les tres races que es dóna en tot el Carib”, ha manifestat. Altres aspectes remarcables en la imparable progressió d'aquest estil musical d'origen joglaresc han estat la seva divulgació per part de promotors folklòrics i polítics i la presència d'una generació de compositors “extraordinaris” com ara Rafael Escalona, Alejo Durán, Calixto Ochoa o Adolfo Pacheco, entre d'altres.Samper Pizano també ha destacat el “salt de difusió” que va suposar per al gènere l'aparició del “vallenato de caseta” o ballable i la seva posterior internacionalització gràcies al “vallenato d'estadi”, amb una escenificació pròpia dels espectacles de rock, el màxim representant del qual és en Carlos Vives. “Ho reconeixen a mig món i ja existeix fins i tot una categoria especial per a vallenatos als premis Emmy, els “Óscar” de la música”, ha dit l'erudit.Però Samper Pizano ha finalitzat preguntant-se “si el vallenato sobreviurà al seu propi èxit i als fruits amargs que hi neixen”.
