El cicle de cinema “Entre choros i quinquis” ha permès corroborar que el prolífic cinema quinqui o de delinqüència – 33 pel·lícules en 6 anys – que va triomfar en les sales espanyoles durant la transició a la democràcia (1977-1983) es va inspirar en la pel·lícula “Soy un delincuente”, òpera prima del veneçolà Clemente de la Cerda. Mery Cuesta, experta en la temàtica, ho ha afirmat amb contundència: “M'aposto la mà esquerra que de la Loma, director de “Perros Callejeros”, havia vist “Soy un delincuente”. En la taula rodona també han participat la documentalista veneçolana Andrea López, el periodista Eugeni Casanova i l'actor Bernard Seray, intèrpret del personatge de “El Vaquilla” en la saga de pel·lícules “Perros Callejeros”, origen d'aquest fenomen cinematogràfic revisitat aquests dies a Casa Amèrica Catalunya. “No ens vam adonar del que passava. Encara avui persisteix la confusió entre actors i delinqüents reals”, ha dit Seray.
El prolífic cinema quinqui espanyol dels 70 i 80 es va inspirar en l'obra del veneçolà Clemente de la Cerda
Quin paral·lelisme es va donar entre Veneçuela i Espanya a mitjans de la dècada dels 70 del segle passat per a que “Soy un delincuente” de Clemente de la Cerda inspirés José Antonio de la Loma a realitzar “Perros Callejeros”, pel·lícula origen l'explosió d'un subgènere amb títols com “Deprisa, Deprisa” , de Carlos Saura, o “Navajeros”, d'Eloy de l'Església, avui dia Director de l'Acadèmia del Cinema espanyol? “En aquella Veneçuela, la nacionalització de les indústries del ferro i petroli va prometre una bonança molt gran tot atraient a les ciutats a la gent del camp”, ha explicat Andrea López. “El cinema “choro” – terme adaptat del quítxua, que significa “lladre”– retrata a aquestes noves comunitats urbanes que s'ubiquen, especialment a Caracas, en un ambient de marginalitat”, ha afegit la documentalista.“A Espanya, el cinema quinqui sorgeix com a necessitat de posar en temps real cinematogràfic la crònica de successos de l'època”, ha relatat Mery Cuesta. Una crònica negra en la gran pantalla que va trobar la seva mina en les malifetes de delinqüents juvenils dels guetos de les grans ciutats sorgides arran la massiva emigració de la població rural espanyola. Una temàtica que va obrir el cinema espanyol a qüestions fins aleshores tabú com l'erotisme, el sexe o les drogues i que es va recrear en tècniques delictives com l'estrebada o en l'espectacularitat de les seqüències de les persecucions dels cotxes magistralment conduïts pels quinquis.“Aquells nens van canviar l'arquetip del delinqüent i fins i tot es van convertir en ídols”, han convingut Cuesta i Seray, que han subratllat el paper del més destacat de tots ells, “El Vaquilla”, “encara avui una icona per a moltes persones”. Especialment crític i sincer s'ha mostrat Seray a l'hora de revelar les interioritats d'aquest fenomen cinematogràfic, d'impacte social i amb lucratius resultats de taquilla. “El cinema són diners i no es va intentar ajudar aquells nens per a res. La majoria d'actors d'aquelles pel·lícules treballaven drogats i se'ls permetia. Jo mateix sóc una estrella de cinema B. La premsa embruta molt: A mi m'han matat quatre vegades”, ha explicat l'actor, que també ha revelat que José Antonio de la Loma, director de “Perros Callejeros”, “no havia estat mestre, tal com pregonava, sinó guàrdia civil”, en al·lusió al to “redemptor” de les seves pel·lícules davant l'aproximació més sociològica que proposaven els films de de la Iglesia.Així les coses, a meitat dels 80 el cinema quinqui desapareix per una conjunció de dos factors irreversibles: la saturació del mercat i la desaparició dels protagonistes principals d’aquesta mena de pel·lícules, delinqüents juvenils atrapats en el laberint de l’addició a les drogues, i a la mortífera heroïna en particular.
