A cinc dies vista de la celebració de les eleccions presidencials a Bolívia, el candidat del MAS (Movimiento al Socialismo), Evo Morales, -a la imatge- encapçala les intencions de vot a les enquestes amb un 32,8% estimat dels sufragis. El seu gran rival, el conservador Jorge Tuto Quiroga, opté el 27,7%. Cinc punts de diferència que és justament la distància mínima entre els dos favorits que exigeix el tercer candidat en discòrdia, l’empresari Samuel Doria Medina, per donar suport al guanyador de diumenge, un extrem aquest que esdevé decisiu atès que a Bolívia no hi ha una segona volta entre els dos aspirants més votats. El periodista i antropòleg expert en la qüestió boliviana Josep Maria Deop analitza, des de la regió de Cochabamba, les claus d’aquesta renyida comtessa electoral.
Eleccions a Bolívia: el nou president, un indígena o un home de l’elit blanca
2- Eleccions a Bolívia: el nou president, un indígena o un home de l’elit blanca
Aquesta és la disjuntiva bàsica que se li presenta a la població boliviana. I no és pas una disjuntiva senzilla. El rerefons de la disputa electoral és eminentment ètnic, que a Bolívia també vol dir “de classe”. Evo Morales es indígena, d’origen aimarà, i això significa que és hereu directe de segles d’humiliacions, vexacions i explotacions. Morales és més un símbol que “un polític a l’ús”, però ha estat el veritable catalitzador del cansament de la societat boliviana amb el sistema polític tradicional. De fet, l’esquerra tradicional boliviana –les restes dels abans poderosos Partit Comunista Bolivià i del sindicat Central Obrera Boliviana- ha pogut renovar el seu discurs gràcies a l’aliança amb l’indigenisme d’Evo Morales. L’elecció del candidat a vicepresident, Álvaro García Linera, un intel·lectual blanc que havia militat en l’MRTK (Movimiento Revolucionario Tupaq Katari), exemplifica l’abast d’aquesta aliança entre l’indigenisme de les poblacions històricament marginades i les tesis socialistes i comunistes de les elits. La tria del nom per al partit de Morales, MAS (Movimiento al Socialismo), és, en aquest sentit, força clarificadora.
Convé aclarir, però, que al naixement del Morales com a símbol dels oprimits també ha contribuït –i de quina manera!- l’elit boliviana, que l’ha convertit des de la seva elecció com a diputat en l’ase de tots els cops. Empresonat, ferit per la policia, portat als tribunals... Morales ha anat aguantant totes les envestides d’una forma que l’ha catapultat al lideratge de les forces populars que volien transformar el sistema. En aquest procés, Evo Morales s’ha guanyat el suport –sincer o forçat- de les velles elits de l’esquerra, que són conscients que només amb ell podran accedir al poder.
L’esforç dels dos partits tradicionals que suposen el principal obstacle de Morales, PODEMOS i UN, se centra en presentar Morales com un home “poc preparat”, amic de Fidel Castro i Hugo Chávez, i incapaç de “generar llocs de treball”. I és un esforç que, probablement, doni els seus fruits el dia 18. El suport directe que la candidatura de Quiroga està rebent de les grans fortunes del país –vinculades directament a les transnacionals que n’exploten els recursos naturals i a l’ambaixada nord-americana- es tradueix en campanyes massives a la televisió, la premsa i la ràdio. La presència mediàtica de les candidatures de Quiroga i Doria Medina és molt superior a la de Morales, que, per expressar-ho gràficament, lluita amb uns mitjans “més artesanals”.
I si bé és cert que Doria Medina ha negat constantment que vagi a pactar amb cap dels seus principals adversaris, sembla evident que es tracta d’una simple estratègia electoral dirigida a recollir els vots de tots aquells bolivians –i no són pocs- que no desitgen un país polaritzat. És una estratègia que pot resultar efectiva i, alhora, demolidora, per a les aspiracions del MAS, perquè, si les coses no canvien molt, Doria Medina serà qui atorgui la presidència a Quiroga.
Per a que Evo Morales assolís la presidència hauria d’obtenir el 51% dels vots, una xifra bastant improbable. En canvi, Tuto Quiroga en tindria prou amb un resultat digne –un 30 o 35%- per aliar-se amb en Doria Medina –entre un 10 i un 15%- i proclamar-se president. La presència d’altres partits seria merament testimonial, com la de l’MNR, que ha decidit “suïcidar-se” en aquestes eleccions tot esperant temps millors (els seus dos grans líders, Sánchez Berzaín i Sánchez de Lozada, van fugir als Estats Units després de la “Guerra del Gas”), però el que és evident és que el MAS no tindrà cap aliat natural al Parlament (en tot cas, els tres o quatre diputats que pugui obtenir el MIP –Movimiento Indígena Pachakuti- de Felipe Quispe, però ni això sembla segur).
Vistes així les coses, tot sembla indicar que Tuto Quiroga serà el nou president de Bolívia, per bé que no serà el candidat més votat. És probable que la mateixa nit de les eleccions Evo Morales celebri la seva victòria –per un 40 o 45% dels vots- i faci una crida a respectar la decisió del poble bolivià, però paral·lelament, Quiroga insistirà que –amb la llei a la mà- serà el Parlament qui decideixi el nou president, cosa que donaria pas a l’aliança PODEMOS-UN. La incògnita es troba en saber com reaccionarà el MAS al que probablement es viurà com un nou robatori de les elits a la voluntat sobirana del poble. No és fàcil predir-ho, però és evident que tant un bàndol com l’altre s’acusaran mútuament de no respectar les normes democràtiques i de conduir el país a l’abisme.
Per Josep Maria Deop, periodista i antropòleg, membre del Comitè de Solidaritat amb els Pobles Indígenes d’Amèrica.
