Des de la regió boliviana de Cochabamba, on s’hi troba, el periodista, antropòleg i expert en aquest país andí Josep Maria Deop segueix analitzant les claus de les eleccions d’aquest diumenge 18 de desembre. Avui aborda un aspecte essencial per entendre la gran importància d’aquesta cita electoral al país més pobre de Sudamèrica però que, paradoxalment, alberga uns recursos naturals de vital importància geoestratègica.
14/12/2005 / Barcelona
Eleccions a Bolívia: la propietat dels recursos naturals
3.- La propietat dels recursos naturals. La importància de les eleccions bolivianes ve determinada per les immenses reserves d’hidrocarburs que, en els darrers anys, s’han trobat a les terres del sud i l’est (justament les terres que van quedar fora de l’explotació colonial i que històricament havien estat oblidades per les elits de La Paz i Sucre, concentrades en l’explotació d’unes mines que, avui, s’han exhaurit pràcticament).
La preocupació del govern nord-americà per la possible ascensió d’Evo Morales al poder no es deu tant a la seva simpatia per Hugo Chávez com a que pugui incrementar els impostos que paguen les grans transnacionals que operen al país. El gas bolivià, que segons els projectes del candidat conservador Jorge Tuto Quiroga, hauria de viatjar cap a Xile i després a Califòrnia, és el principal objectiu, però tampoc cal oblidar les prospeccions de petroli (Repsol és la propietària de l’antiga companyia estatal YPFB) i les “possibilitats” que per a les grans transnacionals de l’alimentació ofereixen les terres de les planures orientals per als monocultius transgènics -com la soja o l’oli- i per a la ramaderia intensiva.
Aquestes terres es troben en mans de les elits de Santa Cruz –moltes d’elles descendents de croats i serbis arribats durant el segle XX i, per tant, poc relacionats amb les elits de La Paz i Sucre-, que són les que han impulsat un moviment autonomista que flirteja amb una possible independència de les terres orientals. La falsa dicotomia que plantegen és: “l’occident és salvatge i indòmit, és la misèria i la pobresa; nosaltres som el pol del desenvolupament, del mirall europeu, de les noies boniques (i bonic, a Bolívia significa “blanc”) i del progrés”. Una dicotomia, és clar, que no resistiria cap mínima anàlisi històrica o econòmica, però que té la seva eficàcia en l’imaginari col·lectiu, com es veurà a les eleccions del dia 18.
Cal tenir en compte, però, que Evo Morales ha insistit una i una altra vegada que ell no expropiarà les companyies estrangeres i que mirarà d’assolir un pacte que permeti deixar més diners al país (diners amb què, sens dubte, posaria en marxa programes d’educació i sanitat a l’estil veneçolà). Alguns dels candidats de Morales, com el postulat a prefecte de Cochabamba, Jorge Alvarado, fins i tot han treballat per a aquestes companyies (Repsol) i saben perfectament que una expropiació massiva els conduiria a l’aïllament internacional i a una desestabilització que cap d’ells desitja. Si el partit d’Evo Morales, el Moviment al Sociasme (MAS) arribés a la presidència necessitaria els diners dels hidrocarburs per posar en marxa els seus programes socials –que serien exigits amb impaciència per la població– i això el duria, forçosament, a pactar amb les empreses transnacionals. Però això, és clar, només passarà si Morales aconsegueix el 51% dels vots el pròxim diumenge.
Per Josep Maria Deop, periodista, antropòleg i membre del Comitè de Solidaritat amb els Pobles Indígenes d'Amèrica.
