Segona sessió a Casa Amèrica Catalunya del festival literari “Fet a Amèrica” amb un cartell de luxe: Tomás González (Colòmbia), Antonio José Ponte (Cuba), Slavko Zupcic (Veneçuela) i Inés Bortagaray (Uruguai). Escriptors de referència als seus països però escassament difosos a la resta de l’Amèrica Llatina i Espanya que han abordat qüestions de calat com ara la identitat, la tradició i la modernitat. I, també, les sensacions no sempre reconfortants del dia a dia. “L'ofici d'escriptor és molt difícil. És permanent, en què cada dia es descobreix una mica, que genera una obra que no sempre té lectors… Sense ambició, sense repetir-se “avui també vull ser escriptor”, és impossible escriure”, ha afirmat Zupcic.
20/10/2010 / Barcelona
Els escriptors Tomás González, Antonio José Ponte, Slavko Zupcic i Inés Bortagaray aborden identitat, tradició i modernitat a Casa Amèrica Catalunya
En primer lloc han intervingut González i Ponte, a la taula “Com ser un mateix sense repetir-se? La identitat literària” moderada per la periodista Elena Hevia. El colombià Tomás González ha afirmat que “després de Gabriel García Márquez els escriptors llatinoamericans vam perdre el complex. Ens vam adonar que es podia escriure amb una qualitat màxima… malgrat ser colombians”. I ha matissat que “la influència es determina per la realitat que un viu i no pas perquè l’agradi més o menys un escriptor”.En el cas del cubà Antonio José Ponte, resident a Madrid des de fa anys, el seu periple com a escriptor ha vingut marcat pels condicionants propis de la situació política de la illa. “Un es mou per fòbies: sé el que no vull. On recol·locar-me? Ho vaig tenir fàcil: On no volia estar”. I ha afegit: “No he volgut manifestar-me massa per evitar encasellaments” Sobre la identitat literària, Tomás González ha dit que “en l'estil final es troben característiques de tots els escriptors que a un li van agradar” i s'ha mostrat partidari de la naturalitat en l'exercici de l'art de l'escriptura. “Cada novel·la porta la seva veu, que sempre serà la d'un mateix. Cercar la “veu pròpia” deliberadament és absurd”. Ponte hi ha coincidit: “Cercar la veu pròpia indueix a entrar en l'autoparòdia. El que m'interessa trobar és la peça que cerco, el llibre, l'assaig, el poema… Si els personatges mouen la novel·la i no la veu pròpia, el risc de repetir-se és menor”.A continuació, torn per a Zupcic i Bortagaray, protagonistes de la taula “Tradició i Modernitat” moderada per Eloi Fernández Porta, escriptor, crític i “performer”. “La literatura era per a mi un acte molt espontani que trobava sentit en el brot, en la inspiració. Ara no hi renego, però ja no m’és suficient. Em preocupa molt la correcció”, ha reconegut Bortagaray.La uruguaiana és també autora de guions per a televisió: “Els guions que he escrit i que s'han dut al cinema han tingut la sort de ser treballats per amics. Fins i tot en alguna diferència de criteri, després vaig entendre, ja en pantalla, que el resultat era bo. És important fer un exercici de confiança”, ha dit a aquest respecte abans d’afirmar: “No m’agradaria versionar algun dels meus relats per al cinema. M’interessa més passar a altres coses”. Una defensa de la passió per escriure que també comparteix el “pluriempleat” Slavko Zupcic, psiquiatre de professió. “Quan escolto un pacient puc ser escriptor, i quan sóc escriptor puc ser psiquiatre; no necessito deixar una cosa per fer l’altra. Totes dues compten amb ètiques compatibles”, ha declarat. I ja en assumptes de forma, Zupcic i Bortagaray han unit les seves veus en pro de la imperfecció literària. “El llibre dolent, que no necessàriament és fàcil d’escriure, és possible que ensenyi més que el bo. Un llibre dolent meravellós, per exemple, és “El Padrí”, ha dit el veneçolà. “Hi ha bellesa en obres imperfectes, que aparentment presenten debilitats”, li ha secundat Inés Bortagaray.
