Casa America Catalunya

Com es viu al seu país la crisi sanitària internacional provocada pel coronavirus?
Al començament de la crisi em trobava a Europa per unes conferències sobre l'obra de Luis H. Salgado que finalment es van cancel·lar, no em vaig poder moure durant unes setmanes i, finalment, vaig poder tornar el 30 de març. Però no a l’Equador, com em calia, sinó a l'Argentina, gràcies a un vol humanitari d'aquest país. A l’Equador va ser impossible, la qual cosa, a més, em va fer sentir durant uns dies com un apàtrida. Simplement van tancar les fronteres sense deixar un corredor humanitari obert. Aquesta situació va canviar dies després, per l’esclariment del Tribunal Constitucional equatorià. Percebo que, en un exemple tan simple com aquest, s’entreveu la condició erràtica de l'Equador com a Estat. L'Estat equatorià ha mostrat senyals de naufragi. Des de mitjans de març he seguit des d'Europa les xifres al meu país i ja tenia clar en aquell moment que la província de Guaias era el pitjor punt d'infecció al continent americà. Segons les últimes xifres a disposició, també podria haver-se convertit en el pitjor focus infecciós al món, amb una taxa de mortalitat multiplicada per més d'una xifra en relació amb les mateixes dates en anys previs. Una sèrie de causes s’han sumat de manera tràgica perquè això passi. Entre elles, n’hi ha dues que mostren especialment les condicions socials que hi imperen: primer, la marginació d'una part important de la població d'aquesta zona, que viu en la informalitat laboral i l'amuntegament habitacional i sanitari, circumstàncies que fan molt difícil el compliment i l'efectivitat de les mesures de confinament; i segon, la corrupció del sistema de salut pública. Al respecte he llegit avui mateix un comentari de l'expresident de la Comissió Nacional Anticorrupció, Jorge Rodríguez, que indica que anualment, mitjançant sobrepreus, prop de 200 milions de dòlars se sostreuen del volum total destinat a la compra de medicines. En aquest context, la meva percepció general sobre l'Equador és d'enorme preocupació.

Quines reaccions, impactes o lectures li generen les notícies que arriben des d'Europa?
Les notícies europees viscudes de prop, en un primer moment, i ara en la distància, em produeixen reaccions de tota mena. Des de la tensa calma per les xifres d’Alemanya, on resideix la meva filla i on vaig viure durant molts anys, a passar a la indignació en saber que el 21 de març, amb 800 morts diaris en el recompte italià, a les zones industrials de Bèrgam i Brescia, dues de les més colpides, encara funcionaven algunes fàbriques degut a les pressions dels sectors empresarials; o fins i tot, la reacció d'alarma pel conflicte intern a la Unió Europea entre els països més rics del nord i els de l'àmbit mediterrani més afectat. També m'he preguntat què passa als límits d'Europa. Vaig viure amb inquietud el creixement general de les xifres a Turquia, que en un principi presentava pocs casos comparativament. Espero que el continent europeu sigui conscient de la mirada que s’hi posa en relació, per exemple, a les accions que es prenguin per evitar que la infecció produeixi una catàstrofe als camps de refugiats sirians a Turquia o als camps de sol·licitants d'asil a Grècia. Aquests indrets són senyals d’hecatombes properes a Europa, però que en múltiples ocasions semblen massa llunyanes per a la consciència de molts dels seus habitants.

La ciutadania confia en el govern de l'Equador?
No. Crec que ha crescut la desconfiança en la política en general i especialment amb les figures de l'ordre nacional. Per exemple, la gestió oficial de les xifres ha estat, com a mínim, irregular. Hi ha senyals de manipulació. Això comporta una enorme ansietat, perquè neix la sensació de que les mesures que s'adopten oficialment es basen en anàlisis errònies del que passa. Especialment durant les primeres setmanes d'abril, la diferència entre la realitat i les xifres oficials ha estat evident i innegable. D'altra banda, apareixen lideratges amb major credibilitat en àmbits locals i provincials, que estan agafant preponderància en la gestió de la situació als seus territoris.

Què n'opina del sistema sanitari del seu país?
És un sistema col·lapsat, no ara, des de fa decennis. Hi ha evidències de que és un espai que s’ha lliurat al clientelisme polític del govern de torn perquè ho gestionin amb interessos propis, especialment en relació a les contractacions i adquisicions. En tots els camps: capacitats, protecció de personal sanitari i pacients, recursos a disposició, adquisició i execució de proves, etc... Hem vist moments d'autèntic buit i daltabaix.

Quines reflexions personals li genera aquesta situació?
No podrem oblidar mai els cadàvers als carrers de Guaiaquil, els fèretres en camionetes privades fent cua a l’entrada dels cementiris, els camions amb els cossos amuntegats, els familiars desesperats a les portes dels hospitals. La mort s'ha fet present de manera implacable al meu país.


"Crec que com a individus i com a societat hem de parar i fer un recompte sincer, però descarnat, de qui som, què fem i quin llegat deixem".


Hem de fer un testimoni de les grans fractures, iniquitats i contradiccions que ens acompanyen. Mirar-nos al mirall en silenci i actuar. I em ve a la ment la paraula testament -que té la mateixa arrel que testimoni-, pel que fa al sentit d'expressar la nostra voluntat en relació amb el que deixem, en un sentit espiritual d'aliança i de compromís. No fer-ho per fatalisme, sinó perquè probablement “passar comptes" hauria de ser una acció de cada dia, un acte elemental de sinceritat. Sense veritat i transparència, res important sortirà d'aquesta crisi.

En aquests dies, pensa en algun llibre, alguna cançó, obra de teatre, pel·lícula...?
N’hi ha molts, les últimes pel·lícules de Tarkovsky, Nostàlgia i Sacrifici, per exemple. Crec que mai les he entès millor que ara. També El setè segell de Bergman, en la qual l'esperança i una possibilitat de redempció romanen vives en els personatges dels saltimbanquis, que representen l'art i la imaginació. La novel·la Narcís i Goldmundo d'Hesse és un altre exemple, allà també hi apareixen la pesta i l'esperança a través de la creativitat. Per descomptat, també L'escala humana, col·lecció de relats d'A. Ubidia, que avui serien llegits no com a relats d'una ciència ficció llunyana. He pensat, d'altra banda, en l'assaig sobre El Teatre i la Pesta d'Artaud i la seva crida a buscar una expressió teatral que ens porti als límits de dolor i catarsi, comparables amb la intensitat dels afectes i vivències d'un empestat. Cal veure quin teatre sorgirà després d'aquesta pandèmia.

Quines repercussions pot portar aquesta crisi en el seu àmbit professional?
Ja ha portat moltes conseqüències. Sóc un creador independent i tot està aturat, cancel·lat i, en el millor dels casos, posposat. El sector de les arts que s'executen en viu és definitivament un dels més colpejats i potser, un dels que més tard es regularitzarà. Al meu país, a més, és un sector que secularment ha avançat en la marginació. Aquesta és la conjuntura més immediata per a mi. En termes més amplis, però, ha estat també un període de silenci i de cerca.

La pandèmia pot aguditzar tensions entre els països llatinoamericans? És d'esperar un conflicte entre fronteres?
Espero sincerament que no. Els governs que vulguin portar els assumptes a aquest pla estaran intentant desviar la mirada dels problemes socials interns que aquesta crisi ha posat en evidència amb més força. Sabem, a més, que aquesta és una de les motivacions més habituals per a aquest tipus d'aventures.

El coronavirus ha sufocat l’empenta dels importants moviments socials que van sorgir en nombrosos països de la regió llatinoamericana?
No. Almenys pel que fa a les lluites dels pobles ancestrals pels seus drets i els de la natura. En el mig i llarg termini, aquestes lluites es poden veure enfortides perquè són expressions d'avançada en relació amb el tema de la cura ambiental i dels ecosistemes. I aquestes lluites poden aplegar més sectors, especialment urbans, els que amb aquesta crisi sanitària es conscienciin dels problemes globals, per als quals tenim moltes respostes a nivell local, per exemple, en el camp de la solidaritat comunitària. Naturalment, en aquest instant, en el temps immediat, és indispensable exigir la protecció especial de la salut d'aquests pobles, sobre els que la pandèmia podria causar greus danys perquè són poblacions vulnerables. Això és especialment important a la regió oriental equatoriana. En aquesta zona hi va haver recentment, per exemple, un cas greu de ruptura d'oleoductes i vessament de petroli amb danys directes de contaminació d'aigua. És només una mostra d'aquestes hecatombes focalitzades que amb freqüència veiem a Llatinoamèrica. Així mateix, en relació amb Colòmbia és indispensable no deixar de pressionar socialment i políticament perquè s'aturi l'onada d'assassinats de líders comunitaris. S'ha d'impedir que, sota l'ombra d'una atenció focalitzada en el problema de salubritat, creixi aquesta terrible epidèmia de violència i impunitat.

Com creu que aquesta crisi canviarà la nostra manera d'entendre el món? De quina manera considera que observarem les nostres vides?
Desitjo que, tant a nivell regional com global, es reforci la idea de que viatgem tots en el mateix vaixell, però sense oblidar que hi ha sectors que pateixen més vulnerabilitat. La crisi sanitària mostra amb intensitat les enormes asimetries que existeixen en tots els camps. Hi haurà els que estiguin disposats a mirar això amb més precisió i compromís. Si és així, desitjaria aprofundir la nostra capacitat de solidaritat global, que implica canvis de comportament immediats, començant en l'àmbit personal i local. Aquesta és una oportunitat i les víctimes d'aquesta pandèmia, així com les generacions futures, exigeixen la nostra reflexió i la nostra atenció concentrada i profunda sobre aquests temes, que potser hem de tenir permanentment atenta i no només durant els estats de confinament i alerta com els que vivim de manera obligada. En aquest context, em venen al cap les especulacions de Yuval Noah Harari sobre la possibilitat d'un món no gaire llunyà, en el qual la diferència entre tenir i no tenir diners podria expressar-se en termes de castes biològiques, entre les quals hi haurà unes de superiors que han tingut accés a optimitzacions produïdes per la nanotecnologia, l'enginyeria genètica, la bioenginyeria i les tecnologies cyborg. Aquesta pandèmia té lloc en un món en el qual tots, pobres o rics, lletrats o illetrats, orientals o occidentals han patit els efectes nocius d'una minúscula partícula. Enmig de tot això, potser és bo saber que encara tenim la oportunitat -qui sap si una de les darreres-, per entendre la humanitat com un conjunt, com un col·lectiu, unit per la nostra comuna fragilitat. Que la conseqüència d'això no sigui un futur amb més esquerdes i asimetries, sinó tot el contrari.

Crèdit fotografia: Lorena Villacís