Casa America Catalunya

Aquesta banda sonora em va acompanyar durant l'escriptura de la novel·la en diferents moments i capítols, vénen de la llavor o s'hi van anar sumant pel camí. Una de les cançons sona a Santander, Colòmbia, i a la gent del camp; una altra representa el Carib colombià i el mar de Cartagena d'Índies de la tia Belisa. Una fa honor als objectes i als secrets i a les històries que guarden dins seu i una altra a les herències i llegats familiars que pesen, però també donen força. La nostàlgia inevitable de viure fora del país d'origen és un tema important, portar-se la pàtria a trossets cada cop que es pot. L'amor i el dolor per la mare absent i la mare viva és a diverses cançons de la llista. Yemma de Souad Massi està dedicada a Luz, la meva mare. I finalment Coincidir de Macaco, que celebra aquestes petites trobades i sincronicitats que porta la vida.

És curiós: Els personatges de Las noventa Habnas gairebé mai escolten música, potser perquè estan atrapats en el so de les pròpies misèries… o en les rialles que deslliguen els seus acudits dolents. Però si em pregunten per les cançons que hi ha darrere del llibre, una llista emergeix claríssima de la meva memòria. “Un xinès va caure en un pou, els budells es van fer aigua”, pensa la nena narradora del primer conte. Però d'aquesta cançoneta infantil no n'hi ha versió a Spotify. “Don't smoke in bed”, escolta la protagonista d'un dels últims contes, quan acaba de fer l'amor amb un amic, un amor trist que sap a soledat. A la Nina Simone me la va presentar un amant i jo la vaig regalar a un altre —diferent o imaginari— en aquest conte. Ningú no sabrà amb certesa perquè, tal com prova aquesta música, la ficció i la vida es creuen constantment. Al barri que acull totes aquestes històries, s'escolta Beethoven i la timba amb pop dels Van Van amb la mateixa passió. Eclèctic, a Les noranta Havanes tot és eclèctic, fins i tot la música que sona i la que no sona, però potser segueix bategant a la ciutat.

Des de les èpoques d'estudiant la música ha estat una bona còmplice. Sempre a prop, acompanyant; fins i tot solia dormir amb la ràdio encesa tota la nit. Com a publicista freelance no ha estat diferent i ara que em va donar per escriure segueixo escoltant música a emissores, CD i algunes vegades apel·lo al telèfon. I gairebé sempre la mateixa: escric als matins amb clàssica europea o electrònica, i rellegeixo i corregeixo a les tardes amb rock. A la novel·la Morts sota terra fèrtil la presència de la música és escassa. Només a l'epígraf (One of these days I'm going to cut you into little pieces de Pink Floyd), els discos que escoltava el protagonista en la seva joventut (Elvis, Stones, Dylan, Jefferson Airplane) i la cita d'un fragment de Decisions de Rubén Blades per part d'un malandre. Com a tots els llistats, el caprici doblega el bon judici.

Entre les moltes cançons que transiten a la nova novel·la de Laura Restrepo trobem Because the night de Patti Smith. Sobre aquest tema Bos Mutas, protagonista i narrador de la novel·la, diu: "Patti Smith es va convertir en la reina de Saba de la meva desenganyada adolescència. Feia mesos que buscava en els molts quadres que al llarg dels segles s'han pintat de la reina de Saba, però cap em convencia. Fins que em vaig topar, en una revista qualsevol, amb una fotografia de Patti Smith. Tot just la vaig veure, al meu cap va sonar una veu petita que em va dir: és ella. Patti Smith, la deessa rockera del punk, era la nova reina de Saba. Per fi aconseguia jo capturar la imatge del meu deliri místic i eròtic: una dona agressiva i temptadora, d'ambigu atractiu androgin, mirada freda i serena, boja cabellera negra, cames quilomètriques, tors prim amb pits opulents i un halo secret que deia, ningú em pot aturar, ningú. Em vaig aferrar a aquesta foto de Patti Smith com a un reliquiari”.

Entre les moltes cançons que transiten a la nova novel·la de Laura Restrepo trobem Because the night de Patti Smith. Sobre aquest tema Bos Mutas, protagonista i narrador del llibre, diu: "Patti Smith es va convertir en la reina de Saba de la meva desenganyada adolescència. Feia mesos que buscava en els molts quadres que al llarg dels segles s'han pintat de la reina de Saba, però cap em convencia.Fins que em vaig topar, en una revista qualsevol, amb una fotografia de Patti Smith. Tot just la vaig veure, al meu cap va sonar una veu petita que em va dir: és ella. Patti Smith, la deessa rockera del punk, era la nova reina de Saba. Per fi aconseguia jo capturar la imatge del meu deliri místic i eròtic: una dona agressiva i temptadora, d'ambigu atractiu androgin, mirada freda i serena, boja cabellera negra, cames quilomètriques, tors prim amb pits opulents i un halo secret que deia, ningú em pot aturar, ningú.

Curiosament, em van demanar fer una llista semblant fa poc més d'un any. Algunes cançons d'aquí són allà i d'altres d'allà no hi són i viceversa. Crec, però, que totes dues llistes retraten bé l'estat emocional de El libro del tedio. Hi són els gustos del meu pare i els de la meva mare i els meus condensats, barrejats, indiscernibles, de vegades, els uns dels altres.