Casa America Catalunya

Incansable, loquaç i convincent, Estela Carlotto, ha estat unes hores a Barcelona i Madrid parlant de drets humans, de la tasca de la seva organització i mostrant el seu suport a la segona edició del cicle Teatre per la Identitat que s’està celebrant a Catalunya. Es sospita que una cinquantena d’argentins residents a Espanya podrien ser nens robats durant la dictadura i el jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, maneja des de fa temps una llista amb una dotzena de casos amb indicis documentats. Però la restitució de l’autentica identitat d’aquestes persones és una tasca difícil i titànica. A l'argentina, només s'han resolt 87 d'uns 500 casos. I això devent sortejar moltes vegades els obstacles d'una part de la judicatura que no sembla veure amb simpatia la lluita de les Abuelas de Plaza de Mayo d'Estela Carlotto.
 Ha vingut a Barcelona a parlar de “Els nens robats durant la Dictadura argentina”...Estic fent una petita gira per París, Barcelona i Madrid, parlant de les Abuelas de Plaza de Mayo i de drets humans. Les àvies tenim la sospita certa que a Espanya hi ha néts de desapareguts argentins, que han estat portats, de petitets, amb els seus apropiadors, o que han vingut més tard amb motiu del seu treball, estudis, a buscar altres horitzons... i que s'han trobat aquí amb el dubte de si no seran ells fills de desapareguts perquè es difon el tema, es parla que hi ha àvies buscant néts, i la seva edat, i característiques de criança i familiars coincideixen... Ja fa uns anys li vam deixar al jutge Baltasar Garzón una nòmina de no menys 12 nois que haurien estat portats a Espanya de molt petitets pels seus apropiadors, que fugien de la recerca de les àvies per recuperar-los. No és tasca fàcil: estem en un altre país amb altres lleis, cal tenir molta cura en no envair jurisdiccions graponerament, i a més, per respecte a les pròpies víctimes... Però fa gairebé 2 anys vam crear a Madrid una xarxa europea pel dret a la identitat que s'ocupa d'això... De Barcelona s'han rebut informacions de nois que podrien ser l’origen de desapareguts a l'Argentina. Són, lògicament, informacions molt reservades, el número mai és exacte perquè cal investigar, algunes són certes i altres no.
 Què han de fer aquests suposats joves “desapareguts” per recuperar la seva identitat?
Cal procurar l'acostament d'aquests joves que ja són adults perquè exerceixin els seus drets i donar-los totes les possibilitats perquè es facin un anàlisi de sang i ho comparin amb les possibles famílies i el resultat, que és totalment cert perquè la sang parla clarament del lligam amb l’origen... Volem encoratjar que si algú que viu a Barcelona, sap alguna cosa, té una informació, que no la guardi i ajudi a una víctima a trobar el seu destí. I als joves que dubten de la seva identitat, que no visquin oprimits per aquest dubte, que l'afrontin, encara que dolgui i sigui difícil: cal, perquè ningú pot viure amb una identitat falsa. És un dret i també una obligació.
 A Catalunya estan sorgint iniciatives de recuperació de la memòria històrica. La seva organització és tot un referent en aquest camp. Quin missatge pot enviar a Espanya on més de 70 anys després encara resten moltes ferides de la guerra civil per cicatritzar?
Cada país resol les coses en el seu temps i forma. Per a això no hi ha una recepta. Ni un model. Cada societat reacciona de manera diferent. A Sud-àfrica es va realitzar l'acte de Veritat i Reconciliació per superar l’“apartheid”. Nosaltres refusem la reconciliació, volem Veritat i Justícia perquè el que va passar a l'Argentina va ser diferent.
 A Espanya va haver-hi una guerra civil espantosa, un franquisme que va aniquilar a tants opositors, molts enterrats en fosses comunes, on hi ha molts avis d’aquests néts que avui han sorgit buscant les restes. Cal encoratjar-los i impulsar-los. Res que hagi ocorregut s’ha de sepultar com que no va passar res. El risc de donar als joves que s’estan formant una història falsa, i que a ells els toqui, en les seves generacions futures, la repetició de la història, és grandíssim. Tota història ha de ser explicada amb la veritat més absoluta. Amb encerts i errors. A Espanya s'estan celebrant els 30 anys de democràcia, en els quals el país ha ressorgit des de tots els punts de vista: econòmic, cultural... el poble ha recuperat la dignitat. Però si Espanya no posa en exercici la memòria absoluta del que va passar durant el franquisme, dient qui és qui en aquesta història, quedarà sempre un sotrac, un forat negre molt perillós. Aconsello no deixar forats negres, amb la veritat i la justícia tot es torna del color que un vol, i és el millor per a un procés democràtic.
Queda algun forat negre a l'argentina en la lluita contra la impunitat dels crims de la Dictadura ?
 Queden forats negres a l'Argentina. Hi ha un govern constitucional molt obert i disposat a tot el que sigui la veritat, la dignitat, memòria i reivindicació dels desapareguts; els espais del terror s’estan transformant en espais de la memòria com els més de 500 camps de concentració que hi va haver al país. Què és el que falta? Saber on estan els 30.000 que se’ls van portar aquests monstres i genocides. Falta la identitat de cada ciutat i poble del nostre país, on se sap que aquell era entregador, o genocida, o que va robar un nen i ningú parla... Cal parlar-ho, cal reconstruir la identitat històrica de cada ciutat, de cada poble, i ho estem fent...Les Àvies tenim un forat, enorme!, que són 500 néts, dels quals fins ara hem trobat 87. On està la resta? Això és el que falta. I falta molt: recompondre la justícia, que és injusta; recompondre la cultura... Encara falta molt a l'Argentina.
Amb l’assumpte de justícia injusta, a què es refereix?
 Em refereixo a la justícia que treu significat a la recerca dels nostres néts quan minimitzen o directament actuen en contra de la verdadera justícia. O arxiven els expedients i causes que jutges honestos impulsen i que la cambra de cassació deixa dormir dos o tres anys. Dos o tres anys per a una família que busca saber del seu desaparegut, per a un nét que ha de recuperar l'entorn familiar autèntic, és moltíssim i aquesta és la justícia injusta. Sobre això hi ha denúncies formals, ja es va renovar la Cort Suprema, hi ha jutges que han comès aquest delicte, perquè és un delicte que el que hagi de fer justícia faci injustícia...
Aquí se li denomina prevaricació...
Exactament. I Argentina és un país que no ha deixat un sol moment de moure's. Els organismes en defensa dels drets humans, en companyia de la societat, no hem deixat un minut de lluitar per trobar respostes a les nostres preguntes. I ho seguirem fent sempre. El dia que no es faci més és perquè està tot al lloc corresponent.
Està dient, doncs, que les cúpules judicials argentines posen pedres al camí...
Alguns jutges i algunes cambres sí, indubtablement sí. Si, com ha succeït en un dels nostres últims casos, vam tardar 26 anys perquè un dels nostres néts trobi la seva identitat, i va estar la justícia, és perquè alguna cosa va caminar malament. Es van heretar molts jutges de la dictadura; altres, per la seva formació corporativa tapen; després, no saben, i en comptes de preguntar i assessorar-se, resolen a un nen com si fos un divorci dels pares, quan el que ho va robar és torturador, segrestador i assassí... O quan cal escarvar la terra per trobar les restes, tampoc es resol ràpid. Encara que lentament, això es va modificant, hi ha una resposta, un canvi.
I sempre sostinc que quan un president expressa una voluntat, aquesta voluntat és contagiosa, i les cambres i els jutges obren en conseqüència i tots se'n van acomodant. I ara mateix, hi ha aquesta dinàmica.