Casa America Catalunya

Fa 10 anys, amb la novel·la “El Anatomista”, un rotund èxit de vendes traduït a una trentena d'idiomes en més de 40 països, Federico Andahazi es va revelar com un dels joves escriptors argentins de major projecció. Una trajectòria que es veu ratificada després d'obtenir el Premi Planeta Argentina 2006 amb “El Conquistador”, novel·la que acaba d'arribar al mercat espanyol. L'obra és una ficció històrica que planteja el descobriment d'Europa per un navegant asteca que s'anticipa d'aquesta forma a l'arribada de Cristòfor Colom a terres americanes. En la següent entrevista celebrada a Casa Amèrica Catalunya, Andahazi aprofundeix en el seu particular imaginari històric que captiva a tants milers de lectors. Aquesta forma de donar-li la volta a la història que sustenta la trama de “El Conquistador” pot entendre's com un acte de venjança i de reivindicació cultural? Efectivament, hi ha una petita i modesta dosi de venjança poètica –tant de bo totes les venjances fossin poètiques– però el llibre té per propòsit, senzillament, induir al lector a conjecturar un escenari que potser hagués estat possible. Aquest llibre neix d'un fet fortuït. Fa uns anys, jo estava a Mèxic presentant un llibre i vaig tenir el privilegi de veure el mural de Diego Rivera que explica la història de Mèxic en termes pictòrics. Hi ha un passatge que em va resultar particularment enigmàtic. Es veu una antiga embarcació asteca a bord de la qual va un personatge misteriós navegant cap a llevant, i al seu darrere es veu un sol amb la cara invertida. Jo vaig creure veure-hi els termes d'un relat: què hagués passat si aquest estrany navegant asteca hagués arribat a l'altra riba del mar, i si aquest sol no ens estigués parlant de la història comptada en el sentit invers? Després, indagant, vaig donar amb la notícia que hi ha una tradició oral a Mèxic segons la qual hauria arribat un asteca a Europa abans que Colom a Amèrica. L'interrogant que deixa la novel·la és: què hagués passat si la conquesta hagués estat a l’inrevés? Com seria avui el món?Creu que a Llatinoamèrica es té un cert sentiment d'inferioritat per haver estat “descoberts” o conquerits?Més que un sentiment d'inferioritat, en molts sectors hi ha un sentiment d'humiliació, a vegades justificat. Per a alguns, el descobriment i la conquesta són un fet gairebé natural, però no crec que els pobles originaris s’ho hagin pres amb aquesta naturalitat, ni crec que hagin celebrat el fet d'haver estat descoberts i colonitzats. El terme clau, que no sé si té un equivalent en les llengües originàries d'Amèrica, és el de “colonització”. Aquest terme, que òbviament s'inaugura a partir de Colom, té aquest doble component de “descobrir” i “apropiar-se”. La visió de Quetza, el protagonista de la novel·la, té a veure amb el “descobrir”, però paradoxalment, i malgrat el títol del llibre, no amb el fet de “conquerir” o de “apropiar-se”. Jo em pregunto, a més, si la conquesta és un fet del passat o si encara té alguna vigència, perquè curiosament els sectors més marginats de l'Amèrica Llatina són els grups originaris. Més enllà de qualsevol consideració o opinió política, és notable que, per primer cop en 500 anys, a Bolívia existeixi un mandatari que pertany a la seva ètnia originària. Això respon a la lògica que va deixar instal·lada la conquesta. Per descomptat que avui el problema no és Espanya, de cap forma, però sí té a veure amb les bases que va establir el procés de conquesta. Per això no sé si el sentiment és d'inferioritat, o més aviat una humiliació justificada.
 
En “El Conquistador”, Quetza, el navegant asteca que arriba a Europa, descriu Espanya com a “una suma de nacions diverses, singulars, en les que fins i tot es parlen diferents idiomes”. És aquesta una visió d'Espanya comuna a Llatinoamèrica?Moltes vegades es veu el conjunt de Llatinoamèrica així, com un bloc, i no ho és. No ho és històricament, perquè no eren el mateix els inques, els maies, els asteques, com no eren iguals les cultures que van ser avassallades per aquests imperis. Amèrica Llatina era d'una diversitat absoluta, i segueix sent-ho. I al contrari, a Amèrica Llatina, les coses es facilitarien molt si es pensés com un bloc, com es va fer a Europa. Ara bé, no es pot pensar Espanya com a una unitat nacional, perquè no ho és: no ho és culturalment, no ho és tradicionalment, i és quelcom que no es pot imposar políticament. La cultura mai es pot imposar políticament, al contrari. Afirmar una altra cosa seria enfrontar-se amb la realitat. Un pot veure'l, pot tocar-lo amb les mans: Espanya no és una unitat, i no té per què ser-ho. Això té a veure amb la voluntat dels habitants de cada regió. Seria demencial intentar que es parlés una sola llengua, com alguna vegada es va intentar. A més, sabem que és molt més rica en la diversitat, perquè és en la diversitat cultural, en la immigració, en els nexes, on està l'avanç de les societats.