Casa America Catalunya

Com succeeix any rere any, hi havia interès per conèixer els detalls del premiat, la trajectòria d'aquest Co Latino tan llunyà a la rutina dels companys d'ofici d'Elías Valencia, màxim conductor d'un rotatiu vespertí amb 120 anys ja de trajectòria a Centreamèrica. És el degà en una professió que manté la voluntat de servei, el contacte amb la gent, amb la font de la notícia, amb el pols de l'actualitat, ara que en el Vell Continent el periodisme sembla no tenir bufera, mancat d’il·lusió i castigat per molt diversos factors que, com no, van aparèixer durant les dues hores llargues que va durar l'amè dinar amb el càlid Valencia. Amable, humà, cordial, persona i tan proper en les seves explicacions, el director de Co Latino va acostar El Salvador i la seva problemàtica com mai ningú abans ho va fer, almenys en els últims anys, en aquesta terra i davant els seus homònims. En els prolegòmens de l'acte, Antoni Traveria, director general de Casa Amèrica Catalunya, va recordar la trajectòria dels Premis (vegeu el web de la nostra Fundació), i Cristina Rius, en representació del Col·legi de Periodistes, va donar la benvinguda al senyor Valencia mentre confessava la seva personal relació amb El Salvador, on va participar en un projecte de Nacions Unides el 2001 anomenat “De guerrillers a camperols”. La paraula havia de ser i va ser per al guanyador del Premi 2010, Francisco Elías Valencia, en nom del diari vespertí, format en cooperativa, Co Latino, tan implicat amb la democràcia i el benestar d'una nació no sempre respectada per la Història en majúscules.Valencia va iniciar les seves paraules amb un pedagògic recorregut per les dotze dècades d'atzarosa vida del seu diari. La vida i el bategar de la seva nació, en paral·lel, des que el fundés el pensador, liberal i humanista Jorge Pinto. Amb el país encara en armes, Elías va agafar les regnes del rotatiu el 89, el va veure convertir en cooperativa per tal de garantir la seva existència el 94 i va canviar el nom a Co Latino el 2005, sota el permanent repte, en les seves paraules, “de mantenir la continuïtat d'un diari centenari i convertir-lo en plural. Mantenir-nos i créixer al marge de la línia governamental. Vam apostar i decidir també escoltar sense prejudicis a la guerrilla. Com a periodistes, traiem informació que altres mitjans amagaven i vam abanderar els desitjos de la societat civil en matèria de diàleg i democràcia”.Eren finals dels 80, començaments dels 90… “Aleshores –prossegueix el director premiat en la seva conversa amb els periodistes catalans–, ens van acusar de servir la guerrilla, de tergiversar la realitat. Vam patir un atemptat el 91 i sort vam tenir de ser acollits per la Universitat. Avui, encara treballem de manera artesanal, però ens hem sabut pujar al tren de les noves tecnologies i disposem d'un web de referència. Som el tercer diari més venut del Salvador, el referent a l'hora de marcar corrent d'opinió”.I davant l'auditori, a cada moment més involucrat i interessat en aquest accelerat ‘curset’ sobre El Salvador, seguia l'apassionat Valencia en la seva mestria: “Sens dubte, en mirar enrere, comprovem que hem lluitat moltíssim i, com algú va dir, ens resistim a morir. El nostre país ha millorat en democràcia i llibertats, tot i que seguim patim algun ensurt important. Des del 91, el partit conservador Arena ens va martellejar en propaganda en dir-nos que els anys de la privatització d'una bona part dels serveis públics van generar un ‘boom’ de riquesa. Ara, fa escassament un mes, l'actual ministre d'Hisenda salvadorenc va sortir a la palestra per confessar que sempre hem viscut de crèdits i que estem en dèficit…”.Precisament, davant gerros d'aigua freda d’aquesta envergadura, encara resulten més reconfortants guardons com aquest Premi, gairebé caiguts del cel, en sentit quasi romàntic: “Ens sentits agraïts i molt compromesos a seguir lluitant. Pel reconeixement que transcendeix les nostres fronteres i ens ‘treu’ fins i tot del Salvador en qualitat d'abanderats per la llibertat d'expressió. Encara que, per sort, la democràcia arreli i s’accentuï mica en mica, els perills hi continuen, ja siguin polítics o d’una altre mena. No oblido pas que durant la guerra van morir una vintena de periodistes. Des que va esclatar la pau, no s’han produït víctimes, encara que sí algunes amenaces, com les sofertes per Radio Victoria en la qüestió de les explotacions de les indústries mineres, tema ben sensible. Els periodistes sempre estarem en el disparador, és part del nostre treball…”.