Segona part de la crònica de l’acte viscut a Casa Amèrica Catalunya amb Rodrigo Fresán i el crític Ignacio Echevarría dins del cicle dedicat als escriptors llatinoamericans que expliquen les interioritats del seu ofici al nostre públic. La propera trobada es produirà dimarts, 22 de febrer, a les 8 del vespre, amb l’escriptor i periodista colombià Héctor Abad Faciolince, de qui el seu últim llibre, El olvido que seremos, ha obtingut unànime reconeixement a tota l’Amèrica Llatina en el decurs de l’any passat. Jorge Carrión serà al seu costat. Tornant a Fresán, en aquesta continuació, repassà records, el seu santoral d’autors preferits i dos ídols destacats, Bob Dylan i Roberto Bolaño.
21/01/2011 / Barcelona
Fresán: “Als 9 ja volia ser escriptor i part de la meva elecció arriba perquè m’agrada estar sol” ( i 2 )
Deixàvem Rodrigo a la primera crònica en les festes glamouroses dels seus pares. Tot i que alguna experiència no ho va ser gens. Més aviat, una experiència terrorífica: “Als 9 anys, al Nadal, la Triple A va venir per segrestar la meva mare. Com no hi era, se’m van emportar a mi. Els meus pares es van quedar horroritzats. Jo, en canvi, m’ho vaig passar de conya. Fins i tot, vaig menjar millor amb ells que a casa, la veritat. Aleshores, vaig saber que volia ser escriptor. Quan vaig tornar, els veïns em miraven com si fos un nan terrorista...”. A la infantesa l’impressionaren David Cooperfield i Dràcula. Aprofundí en la vocació, ja ben segur de la seva elecció, “perquè m’agrada estar sol”. En canvi, “ni tan sols he acabat l’educació primària, el que de vegades em suposa un daltabaix d’explicacions. Entre que em van expulsar de diversos col·legis i em tancava a biblioteques, que la meva família va passar per exilis i altres circumstàncies, mai vaig aconseguir res d’això. A sobre, sempre vaig voler ser escriptor”. Més endavant, l’embruix absolut per Bob Dylan “la persona viva més llegendàriament important” i l’amistat amb Roberto Bolaño, “no en el que s’ha convertit, sinó en el record constant a l’amic, als records viscuts junts”. El desig “d’haver viscut al París de 1920 o al San Petersburg de 1850” com a il·lusió utòpica”. De la mateixa manera que utòpica li sembla “la poesia, terreny misteriós per a mi. No tinc eines per a descobrir-la”. No li entra. I segons el seu retrat, ja saben que sembla d’idees fixes. En el seu santoral particular, dominen els autodidactes i, tot i que li molesta seleccionar, solta noms quasi amb desgana, “John Cheever, Bioy Casares, Stanley Kubrick, Nabokov, Henry James, Tolstoi, Proust…”. I s’atura una mica en Bolaño, quasi a disgust, com si rellisqués i, ja s’hi poden posar dempeus, tingués por a generar malentesos: “El seu projecte és d’escola molt llatinoamericanista i gaudeixo llegint-lo, però no és allò que més m’agrada. La seva influència, el boom Bolaño, es notarà en la propera generació d’escriptors. La seva obra resulta admirable. Si grates una mica en ella, és pura continuació dels grans clàssics: exili, dictadura, el continent, l’ètica del fracàs, aprofundiment en els temes.... Així m’explico el seu èxit als Estats Units, per exemple. Ve a ser la renovació dels millors”. Per contrast, a Roberto la fama i el reconeixement li van arribar tard. A Rodrigo Fresán, a les primeres de canvi, ja amb el primer llibre. Arribar a la literatura i aconseguir el primer triomf: “Gràcies a Jorge Herralde, sense cap mena de dubte. Aleshores, ni jo ni ningú a l’Argentina pensava publicar a Anagrama així, en el debut ni com a fantasia. Ho vaig viure de manera alleujada, francament. Ja no tenia que aspirar a això. Era com haver saltat els obstacles...”. Començar per dalt i quedar-s’hi instal·lat. Fins avui, en el cas de Rodrigo Fresán, a qui li agrada estar sol i fugir d’encasellaments.
