Gervasio Sánchez, el fotoperiodista espanyol de major prestigi, amb guardons a les seves esquenes com el Premi Nacional de Fotografia o l'Ortega y Gasset, se sent especialment il·lusionat pel premi Joan Alsina de Drets Humans que li acaba de ser concedit. Assegura que no és un premi més i ressalta la seva vinculació amb Xile, on va començar la seva prolífica trajectòria com a corresponsal de guerra. En la següent entrevista, Sánchez aprofundeix en la situació actual dels Drets Humans i exigeix que també s'investigui i es conegui el paper d'Occident en temes com la corrupció al Tercer Món o la venda d'armes i els quantiosos beneficis que se n’obtenen.
22/12/2010 / Barcelona
Gervasio Sánchez, fotoperiodista, Premi Joan Alsina de Drets Humans: “És important saber qui és el corruptor i qui el corromput, i qui posa les armes”
Quin significat té per a vostè, que acumula tants reconeixements, aquest premi Joan Alsina?Qualsevol premi que tingui vinculació amb Xile és per a mi molt emotiu perquè és un dels primers països que vaig visitar a l’Amèrica Llatina fa 25 anys. Vaig sentir a parlar d’en Joan Alsina per primer cop a Xile, al 1986. Alguns capellans obrers anaven en contra de Pinochet i eren molt perseguits. L'assassinat de n’Alsina va ser brutal... Tot i que sóc ateu, tinc un gran respecte per la gent religiosa que lluita per millorar el món en què vivim. Així que aquest premi és per a mi un gran honor. Hi ha premis i premis i aquest té l'empremta de donar-lo Casa Amèrica Catalunya i a més està vinculat a un dels països que més conec. Com avalua la situació dels Drets Humans a l’Amèrica Llatina?Quan vaig arribar a l’Amèrica Llatina als anys 80 hi havia guerres civils i dictadures arreu. Guerres civils a Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Colòmbia, Perú... i dictadures a Panamà, Xile, l’Argentina, Paraguai... L'únic país que se salvava era Mèxic, el qual, de forma sorprenent, és avui el més violent. Que no hagin guerres no implica que les coses hagin millorat per si mateixes. Cal estar molt pendents i és important fer un balanç del que ha passat un cop finalitzat un conflicte armat o una dictadura. I les víctimes han de tenir dret a dignificar les seves històries i que el públic les conegui. Recordo un viatge al Perú al 2000. Molts joves de Lima no es creien que al seu país havia desapareguts. Creien que només passava a Xile i l’Argentina, quan al Perú el nombre de desapareguts era quatre vegades superior al de Xile! Fa poc, Nacions Unides ha declarat la desaparició forçosa crim de lesa humanitat, que no prescriu. A partir d'ara qualsevol desaparició forçosa podrà ser perseguida per un tribunal penal internacional i això és molt important per a l'avanç dels Drets Humans. Creu en l'eficàcia dels tribunals penals internacionals?És molt important que determinades històries, que no es poden jutjar al país d'origen, siguin jutjades per un tribunal internacional. Però de vegades no s'aprofundeix en tot allò que colpeja els ciutadans. És molt fàcil perseguir a un ruandés i posar-lo davant d'un tribunal internacional, però seria molt important saber què han fet els governs occidentals per protegir a aquest ruandés que ha matat; d'on han vingut les armes; què han fet les multinacionals del petroli, o de diamants, o del coltan... La guerra del Congo -amb tres milions de morts, la més letal després de la Segona Guerra Mundial- s'ha produït perquè diversos països de la zona s’hi han enfrontat militarment i cadascun d'aquests països era una peça de l'engranatge de potències occidentals que volien millorar les seves posicions i influències a la zona. La corrupció no neix, per exemple, al govern de Guinea Equatorial, neix en qui corromp a aquest govern, que és criminal però que no és l'únic culpable. Ara acabem de saber que Omar al Bashir, president de Sudan, té 6.800 milions d'euros a Occident. 6.800 milions d'euros! Algú sabrà on són aquests diners, algú ho haurà permès, que aquests diners hagin arribat... Al Bashir és un corrupte i un criminal, pot arribar a una cort penal internacional, però... i els seus diners, com han arribat a Occident? Sense que ningú se n’assabenti? Aquesta connivència occidental amb aquest tipus de personatges també atempta contra els Drets Humans?Cal començar a plantejar.ho. Si des d'Occident seguim veient els Drets Humans com una cosa que cal aplicar als nostres països però quan aquestes mateixes persones marxen fora dels nostres països i fan el que els hi dóna la gana, aleshores els Drets Humans estan molt bé, són molt bonics, però poc efectius. Quan es parla de corrupció és important saber qui és el corruptor i qui el corromput. I quan parlem de guerra hem de saber qui posa les armes. Iñaki Ellacuría deia a El Salvador, abans de ser assassinat al 1989: Els Estats Units i la Unió Soviètica posen les armes i nosaltres posem els morts. I ara qualsevol congolès, ruandés o sierraleonés podria dir el mateix. O qualsevol de Libèria, o de Costa d'Ivori, on és a punt d'esclatar un conflicte armat. Qui posa les armes? Quan li van concedir el Premi Ortega y Gasset, al 2008, va denunciar a Espanya com un d'aquests països exportadors de mort...Fa dos anys Espanya havia duplicat la venda d'armes. I si seguim al ritme de la venda d'armes dels primers sis mesos d'aquest 2010, Espanya, en acabar l’any, haurà quintuplicat la venda d'armes des del 2004, quan va arribar al poder el president Rodríguez Zapatero. Quan miro enrere i em plantejo què vaig dir al 2008 crec que em vaig quedar curt. És força greu. Vostè ha “adoptat” a quatre víctimes de les mines antipersonas, entre elles una nena colombiana a la qual li va explotar una d'aquestes bombes quan tornava del col·legi i va quedar cega i amb un braç amputat...Són els quatre protagonistes més joves de la meva exposició fotogràfica “Vides Minades”. A tots els vaig conèixer en circumstàncies extremes: quan li amputaven la cama, quan arribava a l'hospital destrossat per la mina... I ara quan vaig a Sarajevo el que em duu en el cotxe a dalt i a baix és el nen que vaig conèixer a l'hospital debatent-se entre la vida i la mort. I quan vaig a Moçambic, o a Cambodja, o a Colòmbia, vaig a veure'ls i mantenim una relació molt estreta. Aquest tipus d'històries personalitzades expliquen més sobre la guerra, el dolor, el patiment, la lluita per la supervivència i la dignitat de les víctimes que totes les xifres que puguis col·locar en un reportatge. Quina és la seva opinió sobre l’assumpte Wikileaks?És important que el públic conegui qualsevol irresponsabilitat dels nostres polítics. Fan coses que són de vergonya aliena. És escandalós en molts aspectes el que fa el Departament d'Estat dels Estats Units, però també m'agradaria saber què fa la CIA, que no s'ha filtrat i que és on realment està el suquet del brou... Em molesta molt que els periodistes ens haguem convertit en filtradors. Ja no investiguem. És important filtrar i aquest assumpte permetrà que qualsevol que vulgui filtrar de nou sàpiga que podrà comptar amb els mitjans de comunicació. Però el que s'ha filtrat no té la fortalesa per passar una mínima investigació periodística. Les veritables decisions polítiques es prenen de manera més oculta. D'un cop per sempre, els periodistes, que hem demostrat ser uns bons filtradors, hem de demostrar també que som bons investigadors. A Espanya, el que es presenta com a investigació periodística té molt a veure amb la filtració, amb el repartiment de dossiers... Al nostre país, el periodisme d'investigació va desaparèixer del mapa fa anys.
