La segona sessió del cicle sobre teatre iberoamericà, “Del Text a la Sala”, que organitza Casa Amèrica Catalunya fins al mes d’octubre, ha tingut com a protagonista la dramaturga colombiana Ginnette Muñoz-Rocha, que també dirigeix les lectures dramatitzades que acompanyen les conferències del cicle. Resident a Barcelona des de 1994, on es llicencia en direcció escènica i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, Ginnette Muñoz-Rocha dirigeix la companyia ‘Arcàngel Teatre’ i és creadora d’espectacles de gran impacte social com són les obres “Vagines”, sobre la sexualitat femenina, o bé “In Vitro”, sobre la violència familiar, premi del jurat en la 7a Mostra de Teatre de Barcelona. Amb “Radio Patera o la Síndrome d’Ulisses”, l’obra representada el passat dimarts 3 de juny, la creadora colombiana ens apropa als sentiments de les persones que viuen l’experiència migratòria, convençuda que el teatre pot contribuir a la “salut emocional” de la societat, tal com explica en la següent conversa.
Ginnette Muñoz-Rocha, dramaturga i directora teatral colombiana: “El cicle ‘Del Text a la Sala’ pretén trencar estereotips sobre el teatre iberoamericà”
Com a col·laboradora del cicle “Del text a la sala”, quins són els objectius d’aquestes conferències i lectures sobre teatre iberoamericà? Hi ha una gran il·lusió al voltant d’aquest projecte, perquè d’una banda es tracta de donar veu a artistes llatinoamericans que estan fent una tasca molt important en el teatre europeu, però d’altra banda també serveix per trencar rols i estereotips, com pensar que “el sud-americà no pot treballar en teatre”: sí que pot, però cal un compromís i una constància especials, passar per tot un procés que igualment és el que ha de fer qualsevol català que s’hi vulgui dedicar. En aquest cicle també trenquem amb la tendència de pensar que, com que ets llatinoamericà, faràs una cumbia amb el vestit tradicional. Volem mostrar que els llatinoamericans també podem fer teatre d’una altra manera. Javier Daulte, Ricardo Szwarcer, jo mateixa o d’altres artistes que treballem en teatre a Barcelona, no estem lligats a la cultura únicament a través del folklore, que d’altra banda és totalment vàlid. Veus molta diferència entre la manera de fer teatre aquí i, per exemple, a Colòmbia? Jo ja fa molts anys que treballo aquí, i si t’he de parlar de Colòmbia, et parlaria més com a espectadora que com a creadora. Com a creadora, però, puc parlar-te més de la part del contingut, que és on hi veig més diferència. Allà hi ha una expressivitat més física, més gestual, que té una clara necessitat d’expressar-se a partir de les problemàtiques que està vivint Colòmbia, en particular sobre la violència. La necessitat de cridar tota aquesta situació que s’ha estat vivint, que és innegable, genera uns models d’expressió que vénen del més profund. El mateix passava aquí en dictadura, quan el teatre era visceral i treia tota la ràbia. Colòmbia manté en bona mesura aquest tipus de teatre, molt compromès, amb uns mitjans ridículs. Això et fa treballar amb les ungles, amb el desig, no es fa perquè siguis artista, sinó com una manera de viure. Però allà també hi ha de tot, insisteixo. Aquí ja no es fa teatre compromès?Aquí, la situació és diferent i la problemàtica, gràcies a Déu, també. Aquí, la temàtica està molt més centrada en la relació entre les persones, ja no en la supervivència de la societat o en el caos social. I això també marca el tipus de teatre que es fa: un teatre més de tots, o un teatre més de tu i jo. Ara es diu que hi ha molts dramaturgs catalans, massa dramaturgs, però jo crec que això és bo. El que passa és que parlen del mateix. És bo que hi hagi molts artistes, però si tots anem a parlar del “ja no m’estimes, em deixes”, amb aquests silencis, la incomunicació, l’estrès, la solitud... D’acord, aquests són problemes contemporanis, però marquen una estètica, una gestualitat, molt diferent a la de Colòmbia. I és fruit del moment que s’està vivint aquí. En algun moment, els Comediants, els Joglars, el Teatre Lliure, ells també van aconseguir crear aquest impacte. Però estem en realitats diferents. En la teva ponència has parlat del teatre com una eina per al diàleg intercultural i com un instrument d’intervenció social. Ho vas descobrir preparant el teu espectacle “Radio Patera o la Síndrome d’Ulisses”? No, això ha estat sempre una empremta de la meva feina. El que passa és que “Radio Patera” tracta del tema de la immigració i la integració en un moment en què és molt necessari parlar-ne, i per això ha esdevingut més visible. Però sempre ho trobaràs en tot el que jo he fet. Intento només fer un projecte per any, perquè els processos de documentació i recerca que et permeten anar construint l’espectacle fins a aconseguir-ho són llargs i costosos. Sempre són temes vinculats al teatre social, i sempre busco la manera de fer un teatre de denúncia ric, agradable i divertit, no feixuc, pesat o pamfletari. Intento trobar la fórmula per poder expressar tot el que vull, i perquè l’espectador surti del teatre pensant que ha estat interessant alhora que s’ha divertit. No s’ha d’oblidar mai la part d’entreteniment que ha de tenir el teatre. Com pot contribuir el teatre en millorar el diàleg intercultural? Ara, a Barcelona i a Catalunya, punt d’afluència de centenars de cultures, ens hem de plantejar: “com et comuniques?, com expresses la teva emocionalitat?” De les arts, la que més et permet treballar en aquest sentit, i fer-ho de manera col·lectiva, és el teatre. La literatura, la pintura o l’escultura també treballen l’expressió, és clar, però des del punt de vista pedagògic i educatiu, el teatre és l’art que més funciona, el que permet que hi hagi una major alliberació, sempre que l’activitat estigui ben dirigida. No es tracta de fer psicoteràpia, això s’ha de diferenciar. Però el teatre et permet tant expressar-te com visualitzar la teva problemàtica en un altre, de manera que és molt més fàcil acceptar-la. El teatre manté una distància que et permet reflexionar, sense sentir-te ni atacat ni jutjat. En el tema de la immigració, hi ha uns sentiments molt arrelats i molt durs: l’odi, la por a la pèrdua, el ressentiment... Si a les escoles, o a diferents centres, hi hagués més possibilitats de crear activitats d’aquest tipus, de treballar les emocions a través del teatre, es podria fer una neteja emocional a nivell cultural. Insisteixo, hi ha d’haver teatre de tot tipus: d’entreteniment, comèdia, musical... Però també hem de reconèixer tot el que el teatre pot aportar a nivell social i a nivell de salut emocional. Com a psicòloga, això em preocupa.
