L'escriptor salvadorenc Horacio Castellanos Moya, comunment lloat com un dels autors llatinoamericans de major projecció, ha presentat a Casa Amèrica Catalunya la seva última novel·la, “La sirvienta y el luchador”, editada per Tusquets. L'acte ha estat introduït per un altre reconegut escriptor, el colombià Juan Gabriel Vásquez. En la següent entrevista, Castellanos Moya despulla les particularitats d'una trepidant trama dibuixada entorn de dos personatges de perfils oposats, “El Víking” i María Elena. “Representen una idiosincràsia, una manera de ser i una manera de pensar de Centreamèrica”, explica el novel·lista, qui, no en va, ha situat la història de “La sirvienta y el luchador” en el convuls El Salvador dels primers mesos de 1980, poc abans de l'assassinat de l'arquebisbe Óscar Romero.
Horacio Castellanos Moya, escriptor salvadorenc: “Els personatges de “La sirvienta y el luchador” expressen què són i com s'inicien les guerres civils”
Què ha intentat reflectir amb “La sirvienta y el luchador”?És la història de dues persones majors, retirades en bona mesura de les seves activitats: la minyona ha deixat de treballar i viu amb la seva filla i el lluitador és un policia que es converteix gradualment en un torturador que es dedica a “treure-li la sopa”, com es diu a Mèxic, als opositors que es capturen. Ells van tenir un acostament abans i es troben en aquesta edat adulta, en aquest moment tan particular, quan el lluitador, “El Víking”, està en el seu enfonsament, en la seva caiguda; és un home molt malalt al que ja no se li confien tasques per capturar gent i el tenen per esbatussar en el soterrani de la policia. Recorda els seus temps pretèrits, té molta nostàlgia de quan anava pel carrer fent tasques de seguiment i captura. I la minyona, contractada sobtadament pels descendents de la família per a la qual hi va treballar tota la vida, no els troba, la casa és buida perquè el noi i la seva esposa han estat capturats... Llavors ella diu: “Ai, els han capturat, han desaparegut! Tinc un amic dels vells temps a la policia...” És “El Víking” i va a buscar-lo. Aquí comença la història, quan “El Víking” li diu : “Recorda que jo vaig estar enamorat de vostè?” No és una història d'amor però ho podria haver estat en altres circumstàncies. És una història més complicada. Són personatges crepusculars?Sobretot “El Víking”. La minyona no, perquè és un personatge amb molts components d'esperança, sentit de futur, amb molta confiança en la gent i molt sentit del bé, amb una mentalitat catòlica positiva. “El Víking” és un personatge més que crepuscular: de vegades passa de crepuscular a macabre. Fins a quin punt aquests dos personatges reflecteixen una realitat molt centroamericana on hi conviuen barbàrie i humanitat?Els personatges d'aquest llibre de ficció es mouen en un moment de la història centroamericana, al 1980, en l’inici de la “carnisseria”, de l'any del terror, a El Salvador. És abans que matin a Monsenyor Romero i hi ha aquesta tremenda situació de lluita al carrer, amb combats, captures, desaparicions... És el caos. Són personatges de ficció que han sortit en alguns dels meus llibres anteriors com a personatges secundaris, que ara es converteixen en principals i representen una idiosincràsia, una manera de ser i una manera de pensar de Centreamèrica. Com conviuen dos personatges tan antagònics en una trama tan trepidant?Són les paradoxes de la vida. Són personatges que s'apropen, que només hi comparteixen un record, però a partir d'aquest record tenen contacte malgrat no tenir valors en comú. És una expressió del que són les guerres civils i com s'inicien. La novel·la es situa en els inicis d'una conflagració més gran, a El Salvador, però pot passar en molts costats (Bagdag al 2004, per exemple) pel que fa al clima de descomposició de les institucions, de l'Estat, guerra bruta, guerrilla, mètodes criminals per resoldre les coses... Els dos personatges són diferents: un és energia decadent, descomposta, en putrefacció; l'altre és un personatge amb un sentit ètic i moral de la vida. Tots dos es troben en el mateix espai i en la mateixa realitat. La violència subjacent de la trama feia indispensable el ritme trepidant de la novel·la? La veu dels personatges i l'estil necessiten tenir una coherència i una compatibilitat perquè la novel·la sigui versemblant i eficient. És una situació extrema, límit, de personatges en màxima pressió... L'estil i el llenguatge han de contenir aquesta velocitat perquè sinó no encaixaria. La realitat social a Centreamèrica i en bona part de l’Amèrica Llatina està condicionada des de fa anys per la violència del narcotràfic. És partidari de legalitzar les drogues?És un problema molt complicat. En el cas de Mèxic i Guatemala es viu una situació d'extrema descomposició de les institucions de l'Estat; fonamentalment de la seguretat de l'Estat. No hi ha seguretat per a ningú. No tinc idea de com es pot resoldre però el primer que caldria fer és dir als nord-americans que trobin una altra manera de divertir-se. O legalitzar-la. Però no veig cap situació procliu a la legalització de les drogues als Estats Units. I menys ara, que sembla que el Tea Party agafarà el poder al 2012... És un túnel fosc i no veig llum al final del túnel. És un problema molt complex que ha de ser abordat multidisciplinàriament, amb un enorme esforç de creativitat i flexibilitat. I com adaptar-hi a les institucions... Tota la criminalitat es sustenta en les armes que es venen a Texas, Nou Mèxic, Arizona... És la gallina dels ous d'or. Tenim desenes de milers d'assassinats, presos, decomisaments... I no veig pas a banquers a la presó per rentar milers de milions de dòlars ni una reacció en altres nivells. Hi ha una profunda hipocresia institucional i és gràcies als diners del ‘narco’ que el sistema funciona. Sense aquesta injecció de capital no sé que seria del sistema financer dels Estats Units i d'aquesta part del món (Europa). Li dóna liquiditat, estem parlant de bilions de dòlars. Cauen ‘gats’, maten criminals, però a tothom li agrada els diners. I això és molt difícil de resoldre.
