Ishtar Yasin Gutiérrez va néixer a Rússia, encara que té triple nacionalitat, i curiosament cap d'elles és russa. Ishtar és xilena, costa-riquenya i iraquiana, i segons ella mateixa té “ànima llatinoamericana i sang iraquiana”. La seva vocació i formació artística li van venir directament per herència: el seu pare és el cèlebre director teatral Moshe Yasin, i la seva mare la gran ballarina i coreògrafa Elena Gutiérrez, filla al seu torn del reconegut escriptor Joaquín Gutiérrez. Però a part és escriptora, actriu, dramaturga i directora de cinema. Recentment ha rebut el Premi Casa Amèrica Catalunya a la millor obra de ficció iberoamericana per la pel·lícula “El Camino”, emmarcada en el Festival de Cinema Pobre d’Humberto Solás. El film ens parla de la immigració, del desarrelament, de la separació dels èssers estimats i d'altres molts tòpics presents en el dia a dia de la població centreamericana. Després de vuit anys de feina, i no poques dificultats, aquest n’és el resultat.
Ishtar Yasin Gutiérrez, directora de cinema costa-riquenya: “El cinema centreamericà està en el seu millor moment”
-Parli'ns una mica del seu primer llargmetratge “El Camino”. Quant hi ha d'autobiogràfic?La meva família va fugir de Xile el 1973 després del cop militar, d'allà ens en vam anar a viure a Costa Rica, amb 5 anys vaig viure el que és l'exili en la meva pròpia carn. El meu avi era costa-riqueny, la meva família xilena, el meu pare és refugiat iraquià. Això em va fer tenir constantment la sensació de viure un desterrament, el fet de no ser mai 100% d'un lloc. M'he sentit de moltes parts, vaig néixer i vaig estudiar a Moscou i he viatjat tota la vida. Ja és part del meu destí.- Per què està situada a Nicaragua?Jo vaig estar a Nicaragua el 1979 sent adolescent durant la revolució sandinista. En aquest moment es va viure una gran il·lusió, va haver-hi campanyes d'alfabetització, reforma agrària, una gran activitat cultural. I la gent més necessitada de canvi i de justícia, tenien aquesta esperança de que podrien estudiar i canviar les seves vides. Però després va haver-hi un bloqueig econòmic, una guerra, corrupció. Aquesta situació a Nicaragua va provocar una emigració cap a Costa Rica de més de 800.000 nicaragüencs, i la meitat d'ells vénen sense documents, arriscant la seva vida per creuar la frontera. Un dels grans drames d'aquesta immigració és que moltes (d'aquestes persones) són mares que han de deixar els seus fills a la cura dels seus avis, d'oncles, veïns. Aquesta separació entre les famílies ha provocat una gran ferida en aquesta població. A més a Costa Rica es dóna una situació de discriminació i xenofòbia cap als seus veïns del nord. També hi ha solidaritat, però molts són maltractats i abusats. S'abusa de la condició de migrants. Això és una realitat al món. Aquesta va ser la motivació principal que em va portar a realitzar aquesta pel·lícula. -I com va ser aquest camí?L'any 2000 va ser quan jo vaig començar a treballar amb la pel·lícula, vaig trigar 8 anys en poder realitzar-la, i vaig viatjar amb els migrants indocumentats. El mateix viatge que es veu en la pel·lícula el vaig fer jo amb ells, vam creuar la frontera, el riu Sanjuán, la selva i estant a prop de la frontera amb Costa Rica, la policia costa-riquenya ens va atrapar al fotògraf i a mi i ens van portar la comissaria. Ells no podien entendre que si teníem passaport costa-riqueny perquè creuàvem la frontera amb els nicaragüencs. Jo li vaig explicar que estàvem escrivint un guió per a una pel·lícula, encara que al final vam acabar fotografiant les males condicions de la comissaria. Això va ser una anècdota que va marcar el punt de partida d'aquesta aventura.-Quina és la situació actual del cinema centreamericà?El cinema centreamericà podríem dir que està actualment en el seu millor moment. Hi ha una associació de cineastes a Costa Rica que estem lluitant per una llei de cinema. Això significa que es cobraria un impost a les televisions per cable i els empresaris s'exonerarien dels impostos que han de pagar cada any si inverteixen en una pel·lícula, això s'acaba de presentar a l'Assemblea Legislativa i aquesta llei de cinema és l'única que pot marcar una diferència, perquè fins ara totes les pel·lícules que han sortit són producte de l'esforç dels cineastes, han estat quijotadas. “El Camino” és la quinzena pel·lícula de la història de Costa Rica. A Nicaragua s'han fet tres llargmetratges en tota la seva història, “El Camino” (produïda a Costa Rica, Nicaragua i França) és la quarta pel·lícula de Nicaragua. Tot i això, la producció pròpiament dita està feta a Costa Rica, a través d'una productora que jo he creat juntament amb uns altres dos col·legues. La postproducció va ser realitzada per una productora francesa que ens va cobrir aquesta etapa. El transfer a 35mm es va realitzar a Suïssa, perquè aquesta pel·lícula es va realitzar digitalment. Sens dubte el tema digital ha canviat el panorama cinematogràfic i s'estan fent més pel·lícules a Centreamèrica a causa de que un té més fàcil accés a un càmera de vídeo que una càmera cinematogràfica pels costos.-Fins a quin punt depèn el cinema centreamericà de la producció estrangera?La gran alternativa que tenim és la coproducció. És una porta i una sortida que tenim. En el meu cas ha estat essencial l'aportació de la productora francesa, i també les ajudes que vam obtenir a França per escriure el guió. També vaig estar a Normandia escrivint el guió en un centre d'escriptura. Els directors de fotografia són el francès Jacques Loiseleux, gran director de fotografia, i el català Mauro Herce. També hi ha un actor francès, que fa una aparició especial, que es diu Jean Francois Stevenin, el qual va treballar molt amb el director francès Truffaut. Stevenin va interpretar un personatge gens fàcil de fer, un personatge fosc, de dues cares. A més a més el 99% de les pel·lícules que veiem a Amèrica llatina a excepció de Veneçuela, vénen de la indústria de Hollywood. És a dir que només l'1% de les pel·lícules que veiem són fetes a Llatinoamèrica. És realment dur tenir aquest monopoli, no només amb les pel·lícules sinó amb els circuits de cinema, és molt difícil aconseguir bones condicions per presentar bons treballs a Centreamèrica. Aquesta situació també fa que el públic s'acostumi a aquest tipus de cinema. Nosaltres estem lluitant per fer una altra proposta.Quina?Jo defenso el cinema d'autor, el cinema amb una proposta estètica, artística, personal que reflexi la seva època i la interpretació que té l'autor de la creació artística, reflex del seu propi món. M'encanta enrecordar-me d'una frase que va dir el director de cinema Karl Dreyer en que deia: “L'estil és l'ànima de l'autor”. Jo crec que cada autor té el seu propi estil, que només cal cerca’l i troba’l.-Ens la podria descriure la situació artística a Llatinoamèrica?A grans trets podríem dir que hi ha dos camins. Un camí que segueix els paràmetres que imposa la televisió, fins i tot la telenovel·la. Em refereixo als corrents que intenten imitar el cinema de Hollywood, provocant a la gent amb un cinema efectista. I existeix l'altre camí que és veure el cinema com un instrument de comunicació. Per a mi la creació artística és la forma de comunicació més profunda que existeix, perquè no només arriba al conscient sinó a l'inconscient de la gent. El mateix passa en el teatre, en la literatura, en la dansa. Hi ha artistes que segueixen la seva veu i volen comunicar idees, volen reflectir i criticar la societat. Volen convertir-se en un mirall que reflecteixi el que molts no volen veure. L'altra postura només vol entretenir i donar plaer, sense qüestionar, sense provocar. Un camí resulta més fàcil, i l'altre més llarg i més difícil, però crec que val la pena.- I en termes de realitat social i política. Com veu Centreamèrica?Amèrica central l'acaben de declarar la regió més perillosa del món. Estem vivint una situació molt dura, la delinqüència ha augmentat enormement. Les bandes, les anomenades Maras, estan repartides per tot Amèrica central. El crim organitzat, el narcotràfic, estem vivint una realitat molt difícil, de cada vegada més pobresa, la classe mitja està desapareixent. La migració de ciutadans centreamericans als Estats Units és per a mi de les migracions més dramàtiques i tràgiques que hi pot haver, el cop d'estat a Hondures etc. Ens trobem en un moment d'ebullició total.-I quin és el paper dels narradors d'històries, dels artistes com vostè, davant d'aquesta situació?La meva propera pel·lícula tractarà sobre la violència que vivim. El personatge principal tracta d'entendre l'arrel d'aquesta violència i també la cura d'aquesta violència. Els artistes ens repetim. En “El Camino” ja parlo de violència, de l'abús sexual, del turisme sexual amb menors d'edat que és una realitat social molt dramàtica a Costa Rica. En la migració per a mi tot es resumeix en la gran paradoxa de l'abús de poder, on el més fort en comptes d'ajudar al més feble, se n’aprofita. Això és una paradoxa. I en el fons potser estic intentant reflectir el mateix (que en “El Camino”) d'una altra manera. En “El Camino” es reflecteix aquesta desil·lusió, desencant i desesperança que estem vivint per la caiguda de les utopies que s’està produint. El no saber quin rumb seguir. Hi ha gent que veu “El Camino” i em pregunta: “Però i l'esperança?”. I jo els dic: “Però quina esperança?”. Jo no la inventaré l'esperança.-Llavors quin és futur o present més immediat ens espera? On ens agafem per continuar?Justament en “El Camino”, en l'última imatge on la nena ens mira, jo vull que l'esperança estigui en la gent que vegi aquesta realitat i que treballi per canviar-la, si jo dono la solució ja no es produirà aquesta recerca. Jo crec en la solidaritat, en la prevenció del delicte i de la violència. I dic prevenció, perquè avui en dia molts creuen que la solució està en la repressió, i estic absolutament convençuda de que estan equivocats. Sempre recordo el Salvador Allende (amb un fil de veu), com una persona que va lluitar per canviar la societat en què vivim, i proposar un món més just per a tots. Crec que cal rescatar les seves idees, les d'ell i les de tantes persones que han estat honestos, que han estat grans humanistes i que creuen en l'ésser humà, perquè jo segueixo creient en l'ésser humà.-Quin ha estat i està sent el paper governamental a l'hora de finançar aquests projectes? Ha trobat més traves o facilitats, institucionalment parlant?Costa Rica va fer un acord amb el programa Ibermedia a Espanya (Fons Iberoamericà d'Ajuda, a la coproducció de pel·lícules iberoamericanes). Aquests programes estan ajudant a la producció audiovisual, i precisament va ser una proposta del govern costa-riqueny. També els governs de Panamà i de Guatemala entraran en aquest projecte. Realment podem dir que hi ha més interès per que es facin pel·lícules, tanmateix no és suficient i per exemple amb “El Camino”, no he comptat amb el suport que he tingut a la resta món. Pot ser és degut al fet que és una pel·lícula crítica, i no a tots els agrada veure la realitat. Jo no crec en l'entreteniment superficial, això per a mi és un avorriment.-Per acabar. Si ja és difícil ser un escriptor/a, un director/a, un actor/actriu o un ballarí/a. Expliqui’ns quina és la recepta per ser-ho tot a la vegada? Per a mi tot això és una passió molt gran. Des de nena vaig començar en una escola d'art, als onze anys i no he parat. (L'art) És com respirar. Oscar Niemeyer, un arquitecte famós brasiler, deia:”Si vostè li pregunta a un ocell perquè vola, l'ocell el respondrà, perquè és la meva naturalesa”. Així que jo crec que és per naturalesa. Tot neix d'una passió i d'un voler comunicar, transmetre i sublimar la realitat, de donar sentit al dolor. Jo estic convençuda que la creació artística pot arribar a canviar el món. Si tots poguéssim arribar a desenvolupar un ofici artístic, llavors tot seria diferent, perquè és una manera d'alliberar la duresa de viure i de convertir-ho en bellesa. Des de bén petitons hauria de ser promogut en totes les escoles, per crear un altre tipus d'ésser humà.
