Casa America Catalunya

Poc estranya l’afable Jenaro que primera pregunta sigui ja de risc i li demani una definició de Monsiváis per a profans a la figura, com si se la demanessin a fi i efecte de col·locar-la en un diccionari nou. La solta gairebé de memòria: “En Carlos era com un riu amb tres afluents. Davant de tot, periodista, cronista com fórmula d’expressió assagística d’una manera molt sui generis. Un assagista literari, capaç d’oferir la gran antologia del Mèxic del segle XX, fos en poesia, pintura, cinema o arts plàstiques i, per damunt de tot, la representació en imatge de l’intel·lectual públic més conegut i reconegut del nostre país a la segona meitat del segle passat. Un model laic vingut de l’esquerra no dogmàtica, portaveu i traductor de tots els moviments socials generats a Mèxic des del 1960 fins el canvi de mil·lenni. No hi va haver ni un sol moviment sense Carlos, l’activista permanent: Des del moviment gai al de la llibertat religiosa, essent protestant en un país del tot catòlic, feminista, ecologista, mediambiental...”.   Quasi bé res la ràfega introductòria al perfil del personatge. I continua el periodista Villamil en la seva descripció: “Elaborà documents i escrits del 68, estudiantils i de sindicats. Transformà la cultura popular mexicana atorgant-li dignitat. Es posà a la vorera del davant d’en Octavio Paz i Carlos Fuentes, que estaven pel cànon de l’alta cultura. Ell, en canvi, dignificà el que li agradava al poble, fos el còmic, la lluita lliure, Juan Gabriel, les telenovel·les, les mateixes caricatures d’en Rafael ‘El Fisgón’ Barajas…”. A més, un fenomen de la Natura, vista i comprovada la seva capacitat de treball: “En el decurs de 40 anys – continua Jenaro – publicà la seva columna periodística “Por mi madre, bohemios”, síntesi setmanal de la intolerància i la ridiculesa de la dreta. Prenia els seus feta i els rebatia amb la matèria primera del seu coneixement enciclopèdic i la seva ironia. La seva era una ploma referencial per a les generacions entre els 20 i els 60 anys d’edat. Aquesta era la seva importància, i no és poca. Carlos, l’home que ho abastava tot, el que tot ho tocava i ho dominava. No hi havia per a ell cap tema vetat, tret, potser, de les noves tecnologies, que ja no li interessaven per edat. Era, un gran semiòleg sense que es presentés així i, obvi, un enorme periodista que reinventa, reactualitza la crònica, la torna postmoderna”. Quelcom en sabrà qui col·laborà durant una dècada en aquesta columna i passa avui per ser una de les veus més prestigioses d’aquest ofici tan temut com necessari i vexat: “A les cròniques d’en Carlos Monsiváis, a més, conviu la tesi amb l’assaig i el relat que tracta de demostrar els rostres irracionals del poder. I com la societat civil –terme que ell va introduir en el lèxic mexicà sense ser seguidor de Gramsci-, va ser capaç d’autoorganitzar-se després del sisme del 86, a l’any del Mundial. En un país tan burocratitzat, ell mai no va dirigir res, ni va tenir un petit càrrec de res. Li bastava i en tenia de sobres amb estat a totes i ser un autèntic referent cultural”.   Morí el passat 19 de juny. Després de quasi mig any de dol, els seus íntims poden fer-ne ja un balanç. El realitza Jenaro Villamil a demanda de Casa Amèrica Catalunya: “Mèxic va viure malament la pèrdua del seu referent perquè va morir en l’època de la més gran onada de violència. A les deu últimes columnes que férem plegats, m’insistia ‘Jenaro, anem cap el feixisme’ i encara que li contestava ‘no exageris tant, Carlos’, ell em demanava que observés: ‘No temen ja ni el ridícul, van a per tot’. La seva pèrdua implica que l’esquerra i el progressisme s’han quedat a Mèxic sense ningú que l’articuli. Quan vivia, des de la dreta no hi havia contrarèplica possible perquè Carlos l’arrabassava amb els seus arguments i ni tan sols li presentaven algú que pogués atrevir-se a rebatre’l”. I continua Jenaro en el seu apropament a la tremenda figura d’aquest paquiderm de la cultura llatinoamericana a la segona part de l’entrevista, que poden llegir en aquest mateix web.