Casa America Catalunya

Ja coneixen la desgràcia: El volcà d’Islàndia trastocà els plans viatgers d’Antonio Skármeta i Casa Amèrica Catalunya va recórrer a José Pablo Feinmann, aquest peronista renovador ja renegat de la seva fe, vell amic de la nostra casa, guia espiritual d’Argentina des de la seva columna setmanal a la contraportada del diari progressista Página 12 i que ha acabat fa poc la immensa tasca de resumir la història del justicialisme –a més, per fascicles--, en dos volums i 2.000 pàgines. El seu llibre número 32, per cert. I afegeixen al sofregit personal que ho sap tot de filosofia, la seva primera devoció. Això és: Feinmann, al natural. Cervell que bull i de bon començament, com els  speakers americans, acudit d’ocurrència per a guanyar el favor de l’audiència.  L’ocurrència tenia suc: “M’agrada això de sentir-me com un jugador suplent que surt de la banqueta al camp. I m’agrada encara més perquè el titular era Skármeta. Ho sento, senyors, no tinc cap dels seus encants. En tot cas, tinc els meus. L’any 39, Clark Gable ja hi deia alguna cosa dels Bicentenaris a ‘Allò que el vent s’endugué’...”, Pausa amb l’audiència esmaperduda. Respir de Feinmann i a l’atac. Qui no el conegués encara, preparat per a l’escomesa: “En una reunió dels negociants surenys de tabac i cotó, el seu personatge de Red Butler deia arrogant, ‘per a què necessitem el ferrocarril i els impostos?’. No van entendre la modernitat, el comerç i el sentit de mercat que portaven des del bàndol del Nord. El Sud va perdre la guerra, és clar”.  Salto en l’extrapolació metafòrica i boca oferta per la gràfica reflexió, tan pedagògica: “Dut l’exemple a les nostres terres, als països llatins s’imposaren les oligarquies criolles, ocioses, amb economies de monocultiu al servei de Gran Bretanya, el seu gran comprador, aquella superpotència del moment que venç el somni panamericà de Simón Bolívar. El projecte dels països independentistes fou sortir de l’òrbita espanyola, però no van construir el seu propi camí”.  Esments a Marx, Hegel, Lenin, àdhuc a Josif Stalin… i reivindicació sui generis del concepte ‘Descobriment”. Per a Feinmann, “em sembla del tot correcte. Al cap i a la fi, el capitalisme europeu descobrí les matèries primeres i es va emportar tot el que va poder d’allà. Per a la seva desgràcia, van ser més consumides que invertides”.  I les Revolucions d’Amèrica Llatina sorgiren amb ‘pecat original’: “Totes van creure que havien de ser jacobines, importades copiant la francesa. Només em remeto al meu país. A l’Argentina, Mariano Moreno volia ser Robespierre i si estudies els papers representats pels seus adlàters, cadascun copia a l’altre del final del segle XVIII gal. Les revolucions llatinoamericanes van resultar un intent d’entrar a la nova modernitat de la resta d’Europa- ara que acomplim el Bicentenari— i quedar deslligat d’allò arcaic representat per Espanya, gens disposada a cedir i xerrar. La Història, de totes maneres, ha demostrar que la racionalitat cartesiana no duia a cap lloc. Això ho sabem i ho podem dir ara, encara que aquesta va ser la idea de les oligarquies locals que, per exemple, van aniquilar als indígenes, en un genocidi encara pitjor al comés pels conqueridors de 300 anys enrere”.  Cap rastre de provocació en les paraules d’en Feinmann. Només lectura i reflexió, seguit per un salt endavant en el temps per tal de situar-nos en la contemporaneïtat: “Avui, la burgesia ha enterrat al proletariat per la via de la marginació, el vertigen financer i la revolució dels medis de comunicació en les noves tecnologies. Ens colonitzen pel poder dels medis, que creen al subjecte passiu, que ja deixen de qüestionar els missatges, va cansat per la vida, consumeix i dorm després d’empassar mass-media de caràcter absolutament groller”. I una altra perla, encara: “L’únic símbol d’avui dia és el cul, el gran valor de l’estupidització. Per que no digueu que els argentins no citem ningú, citaré Foucault: ‘La qüestió és subjectar al subjecte’. O com dic jo: Ens entretindran gaudint. Quin son els camins de futur esperançadors per a l’Amèrica Llatina? Tancar la tele i pensar”.  Abans de recollir un llarg, sonor i ben guanyat aplaudiment, José Pablo Feinmann es va acomiadar amb un sucós corol·lari: “L’any 56, en una de las caigudes de Juan Domingo Perón, descobriren una pintada sensacional, encara existent, en un paratge remot, al que tinc desig de desplaçar-m’hi. La pintada deia així: ‘Els russos, els ianquis i les potències reconeixen la revolució alliberadora. Villa Manuelita, no’”. I tots, a aplaudir. No hi havia per gens menys després de l’exhibició del filòsof Feinmann.