Casa America Catalunya

Quina és la trama de Volver la vista atrás?
Volver la vista atrás explica la vida del gran cineasta colombià Sergio Cabrera, autor d'algunes de les pel·lícules més importants de les últimes dècades, que té tota una vida desconeguda, fins i tot secreta, que ha intentat deixar enrere durant molts anys perquè són records conflictius tot i que terriblement interessants i eloqüents. La novel·la sorgeix de la vida del seu pare, Fausto Cabrera, home de teatre molt important a Colòmbia, pioner en la televisió dels 50, i fill d'una família republicana espanyola, d'aquesta mena de família tan especial amb heroi, el comandant d’aviació Felipe Díaz Andino. Derrotats en la guerra civil espanyola, els Cabrera van emigrar a l’Amèrica Llatina i van arribar a Colòmbia. El pare, testimoni dels anys de la violència a Colòmbia, es va apropar molt aviat a les idees d'esquerra. Després de la revolució cubana, quan aquestes idees es van materialitzar de forma concreta a Llatinoamèrica, rep una invitació per donar uns cursos d'espanyol a la Xina de Mao. Se’n du a la seva família i Sergio amb 13 anys i la seva germana que en tenia 11 arriben a la Xina de Mao i creixen i hi passen l'adolescència rebent les idees comunistes en la seva educació pública. I quan esclata la Revolució Cultural eventualment es fan guàrdies rojos, cosa que molt pocs llatinoamericans poden dir. Anys després, amb la convicció que han de tornar al seu país a fer la Revolució, entren en els moviments armats de finals dels 60 a Colòmbia i tres anys després en surten desencantats, desil·lusionats, amb ferides físiques i morals. Tot aquest mig segle mal comptat d'experiència d’una família és el que la meva novel·la tracta com un gran relat d'aventures però també com una exploració de l'aventura ideològica i la relació que aquestes vides privades van tenir amb les grans forces de les idees i de la història que van marcar a tot un país i tot el segle XX per a nosaltres.

Què t'aporta aquest moment crític de l'octubre de 2016 on comença la novel·la?
A l'octubre del 2016 Sergio Cabrera passa per un moment especialment difícil, el seu pare acabava de morir amb 92 anys, s'havia separat de la seva dona portuguesa, que havia tornat a Lisboa, i Colòmbia acabava de rebutjar en referèndum els Acords de Pau que haurien permès acabar amb mig segle de guerra. Tot això va desequilibrar profundament a Sergio Cabrera. En aquest moment rep una invitació de la Filmoteca de Catalunya per fer una retrospectiva de les seves pel·lícules. Escullo aquest moment per començar la novel·la, i no només perquè la metàfora és perfecta: el conviden a reviure la seva obra cinematogràfica, això és perfecte per a un novel·lista, a partir d'aquest moment el personatge de Sergio Cabrera comença a recordar la seva vida i la del seu pare. És un moment real, no inventat, en què van confluir tantes coses veritables que per a mí, com a novel·lista, era molt difícil deixar-lo passar. Era un recurs narratiu perfecte, un home, en un moment molt difícil de la seva vida, rep la invitació d'aturar-se i mirar enrere, recordar el que ha fet.

Quina part de la història colombiana ajuda a comprendre Volver la vista atrás?
Volver la vista atrás aterra a la Colòmbia del 1969, els moviments armats estan molt assentats arreu de Llatinoamèrica i a Colòmbia n’hi havia diversos, amb maneres diferents d'entendre com fer la Revolució. Explicar aquests anys des del punt de vista d'una persona com Sergio Cabrera pot ser profundament il·luminador de la part no relatada del nostre conflicte ara que els colombians tractem de passar la pàgina de la guerra, i que part de la implementació dels Acords de Pau passa necessàriament per mirar enrere i obrir un espai on hi càpiguen totes les històries diferents que va deixar la nostra guerra. I una és la de gent com Sergio Cabrera, un jove burgès de vida privilegiada que rep la influència de certes idees, una mena de rentat de cervell segons les seves pròpies paraules, i es convenç que el camí és la revolució armada. El seu desencís, la seva desil·lusió, el seu canvi de rumb, la seva convicció, molts anys després, de defensar les seves idees dins de les regles de la democràcia a una vida en pau, que és el que va fer com a polític, tot això és part d'un gran relat colombià i d'un intent a favor de la reconciliació que espero que sigui una de les conseqüències saludables de dur aquests relats a la llum.

Com contribueix aquesta novel·la al diàleg de Colòmbia amb el món?
Aquesta és la novel·la més internacional que he escrit. Una història de vida que comença a l'Espanya de la guerra civil, que travessa països com la República Dominicana i Veneçuela on hi arriben els exiliats per primer cop, i després Colòmbia. I després va a la Xina de Mao, que als anys 60, per a l’Amèrica Llatina podia considerar-se tan estrany i remot com un altre planeta... En tot plegat hi ha una exploració de com al segle XX aquest gran relat que va ser el comunisme i el marxisme no va respectar fronteres, va donar la volta al món afectant, distorsionant i descarrilant en alguns casos les vides de la gent. M'ha agradat molt adonar-me de com les decisions que Sergio Cabrera pren quan arriba a Colòmbia el 1969 són incomprensibles sense moments de la vida del seu pare 30 anys enrere, quan amb 15 anys Fausto Cabrera comença a admirar al seu oncle militar partidari dels republicans durant la guerra a Espanya. En aquest moment es sembra una llavor que acaba amb Sergio Cabrera prenent les armes a Colòmbia per defensar certes idees. Aquesta manera en què les idees travessen generacions i fronteres i modelen les vides de gent que estan molt lluny del moment en què van néixer sempre m'ha interessat i en aquesta novel·la crec que ho explico amb millors resultats que mai.

Hi ha alguna pregunta concreta que et va fer escriure aquesta novel·la?
No hi ha una sola pregunta. Aquesta és una novel·la que va constituir tot un repte en explorar moments molt diferents de l'experiència del segle XX, i en particular de l'anomenada guerra freda que a Llatinoamèrica no va tenir res de freda, va deixar incendis regats arreu del continent... Hi havia moltes coses de la vida de Sergio que m'interessaven profundament. Una era molt privada: com la influència del seu pare, ideològica, política i també artística, produeix a la persona que és avui Sergio Cabrera. És una novel·la de pares i fills, de fanatismes, en la qual les idees arrosseguen les vides privades d'una família. La gran pregunta de la novel·la és: Com passa això? Com les forces invisibles de la història de la política entren i trastornen les vides privades d'una família? Era la pregunta essencial del llibre.

Quines prevencions vas adoptar per treballar amb aquest material tan íntim i delicat com és el dolor, la vulnerabilitat d'un protagonista, que és real?
Efectivament era material inflamable, era com estar tractant amb nitroglicerina. És la vida d'altres persones que són els meus amics i estan vius i que podien patir les conseqüències de cada paraula que escrivís. Calia tenir molta cura. Aquest regal que em van fer, aquest llegat de lliurar-me les seves vides per posar-les per escrit implicava una responsabilitat immensa. Vaig fer una mena de pacte amb mi mateix de metge, hipocràtic, amb un manament primer: no fer mal, no publicar una sola línia que pogués causar dolor en cap sentit. Vaig acordar amb Sergio que tindria el dret a censurar el que fos del primer esborrany que escrivís. I no va censurar-ne res, va entendre com vaig entendre jo que no pagava la pena passar per tot aquest esforç de 30 hores de treball, documents, converses, investigacions... per dir una mentida, per edulcorar o maquillar la realitat. Vam estar d'acord que tot plegat només es justificava per explicar tota la veritat sobre la seva vida i fer una mena de catarsi, d’exorcisme. I proposar un relat sobre aquest gran espai que és la història colombiana dels últims anys.

Hi ha algun personatge femení de la història colombiana que et tempti com a escriptor?
Sí, moltíssims. I això ho comparteixo amb una de les meves filles que fins i tot n’ha escrit. Segueix tenint moltes ombres que valdria la pena explorar el personatge de Policarpa Salavarrieta, és extraordinàriament ric, ha estat grapejat per la narrativa popular, està bé que se n'apropiï, però també l'han convertida en una mena de santa i això tampoc és la veritat completa. Aquests personatges tenen ombres i llocs desconeguts que són província de la novel·la. Un poeta alemany, Novalis, deia que la novel·la surt de les falles de la història. Sobre la fascinant vida d'aquesta dona encara hi ha moltes falles, molts llocs per explorar i d'aquí podria sortir una novel·la.

Volver la vista atrás pot convertir-se en una pel·lícula amb el mateix Sergio Cabrera a la direcció?
El projecte de la novel·la neix d'una història molt breu que vaig escriure sobre els anys a la Xina de Sergio. En aquestes converses vaig veure el Sergio com un llibre caminant, un llibre de Juan Gabriel Vásquez amb cara i ulls. I Sergio, des del principi de la lectura del manuscrit de la novel·la, ja la veia com una pel·lícula, com una sèrie. La vida de Sergio Cabrera i família està massa plena de vivències i peripècies per entrar en una sola pel·lícula. Però una sèrie sí la veiem, la veu ell més clara. I per descomptat, l'única persona que la podria dirigir seria ell mateix, que crec que coneix gairebé tan bé la seva pròpia vida com jo.

NOTA: Juan Gabriel Vásquez ha deixat exemplars signats de Volver la vista atrás a les llibreries de Barcelona: Laie (c/ Pau Claris, 85), La Central (c/ Mallorca, 237) i Nollegiu (c/ Pons i Subirà, 3).