(Entrevista publicada al número de febrer del 2008 del periòdic ‘Mundo Hispano’) Si algú coneix bé la idiosincràsia del poble bolivià, aquest és Juan Ignacio Sales, exministre d'Afers Estrangers en el govern de Carlos Mesa i diplomàtic de llarg recorregut que ara ocupa un alt càrrec en la Secretaria General Iberoamericana. Siles ha estat a Casa Amèrica Catalunya presentant el seu llibre “Els últims dies del Txè” –un “assaig ‘ficcionalitzat” sobre el tràgic final d'Ernesto Guevara– i amb ell hem abordat el complex moment soci-polític del país andí, que amenaça amb fracturar-se. Un dilema que podria resoldre's, explica Siles en la següent entrevista, amb un pacte social inclusiu entre el model de país centralista que propugna Evo Morals i les demandes autonòmiques dels cinc departaments de la “mitja lluna” boliviana.
Juan Ignacio Siles, diplomàtic, escriptor i exministre d’Afers Exteriors de Bolívia: “ Els bolivians som experts en trobar solucions quan som a la vora del precipici”
Què aporta el seu llibre “Els últims dies del Txè”?Aquest llibre va ser escrit fa 10 anys, quan es van complir 30 de la mort del Txè. He volgut donar una versió des de dins del que va ser la guerrilla, una mena de metonímia del que podria haver estat la societat boliviana d'haver triomfat la guerrilla i una revolució... També he volgut reflectir l'ambient en el qual es produeix aquesta guerrilla. He intentat agafar aquesta visió des de dins. No m'interessa el tema polític i sí l'humà. El que van viure, el que van patir, amb el que es van alegrar i es van entristir, la seva vida, la seva passió i la seva mort. És una visió molt enganxada a la realitat, però és una visió “ficcionalitzada”. En quines fonts es basa per recrear aquests últims dies del Txè?Em subjecto al diari del Txè, als testimonis d'altres diaris, que són molt poc coneguts i alguns no estan publicats. També he accedit al diari del Txè que està en les voltes del Banc Central de Bolívia. L’he tingut en les meves mans molts cops, i és impressionant, tant la llibreta com el quadern morat... He tingut coneixement d'alguns dels supervivents, sóc molt amic de Loyola Guzmán, una de les bolivianes que formava part de l'aparell urbà de la guerrilla. I he estat en els llocs on va morir i va mantenir la seva última batalla, on va ser assassinat, on es va posar el seu cos en la bugaderia de l'Hospital San Juan de Vallegrande. És el que he intentat transmetre en aquesta novel·la de no ficció o, si vols, assaig ‘ficcionalitzat’. Dos anys després de l'arribada d'Evo Morales al poder a Bolívia, quin balanç en fa? Jo, que he viscut en carn pròpia el que és estar en el poder a Bolívia, puc dir que no és fàcil, la boliviana és una societat bigarrada, amb molta superposició de tipus racial, econòmic, social, regional.... Hi ha moltes forces en permanent joc. I en permament conflicte, almenys és el que està succeint ara. És el que el vicepresident de Bolívia anomena “empat catastròfic”. Però jo crec que aquest empat ha existit sempre en la història boliviana i no podem pensar que una de les parts s’imposarà sobre les altres. Cal buscar un pacte social que faci rendible per a tots una Bolívia en comú on es respectin i tolerin els uns als altres. Arribar a un conflicte, intentar imposar-se els uns als altres, seria realment la catàstrofe. I lamentablement, en aquest moment hi ha dues forces que polaritzen i extremen la situació per buscar una situació de conflicte que no duu enlloc. Cal que totes les parts se sentin a dialogar. No serà fàcil perquè s'ha polaritzat moltíssim la situació entre el poder central situat a La Paz, on està la força indígena més potent que recolza al govern d'Evo Morales, i l'estatus quo que prové del poder regional de les Prefactures, que tenen alguna cosa a dir.Li ha faltat tacte polític a Evo Morales per evitar aquesta situació?Evo Morales és un producte del que és Bolívia. Era una necessitat que les coses s'obrissin, però també cal reconèixer que aquesta democràcia que prové de finals dels anys seixanta va permetre que Evo Morales arribés al poder. I això significa l'obertura de la societat boliviana cap al món indígena, els més desposseïts, i l'arribada al poder de “els altres” ha significat al país una obertura en el sentit de pertinença a la nació. Això és indubtable i irreversible, i cal agrair-s’ho a Evo Morales i a tota la gent que l’ha dut al poder. Però això no significa que aquesta situació hagi de mantenir-se a perpetuïtat. Hem de parlar de la possibilitat que uns arribin al poder, però que altres els reposin al seu moment. Cal un joc democràtic. El que importa és aquest procés de canvi que va més enllà del canvi econòmic i del procés de reformes, de major centralització de l'Estat o de descentralització del poder en les regions, o de donar més participació a l'individu o a l'empresa privada... El fet important és que s'obri un sistema de participació on tots se sentin ciutadans.Com exministre bolivià d'Exteriors, ¿coincideix amb els que consideren Evo Morales un apèndix d'Hugo Chávez a la regió? Perjudica al país aquesta suposada alineació amb el president veneçolà?El president Morales està en el seu legítim dret d'elegir als seus aliats. I hi incloc el president Chávez, el president Fidel Castro, el president de l'Equador, Rafael Correa, i a qualsevol altre governant de països veïns o no veïns. El que importa és obrir portes però no pas tancar altres.Què vol dir?Bolívia és un país dependent, sense accés directe al mar, el que estableix una versió de país de dependència amb els veïns. Per poder exportar els nostres productes hem de passar per qualsevol país, i per rebre'ls també. Per tant, hem de buscar les millors relacions amb els nostres veïns i hem de buscar ser l'engranatge, perquè Bolívia està al centre d'Amèrica del Sud, entre els diferents sistemes d'integració existents, ja sigui la Comunitat Andina, el Mercosur, o en un àmbit més ampli, la Comunitat Sudamericana. I això significa que el president Morales pot tenir els seus aliats, com el president Chávez, però també ha de mantenir una bona relació amb el Perú o amb Xile. Amb Xile ha fet un esforç bastant gran d'acostament, encara que no veig que hagi respost les expectatives bolivianes d'aconseguir una sortida al mar.Aquesta aparent dependència de Chávez, no està desgastant en excés a Morales?El tema de Chávez també cal analitzar-se des del punt de vista de si la societat boliviana ho veu o no com a una interferència. Molta gent veu com una interferència la presència gairebé permanent de Chávez a Bolívia, però abans també hi ha hagut presència d'altres caps d'Estat, d'altres governants o d'altres grups, en el cas dels Estats Units. Així que l'important és mantenir l'equilibri del país en el context internacional.Quin és el repte immediat de Bolívia?Solucionar un dilema molt difícil: assimilar el projecte del Govern, que és la Constitució aprovada de forma molt dolenta fa ja unes setmanes, i el desafiament presentat a aquest projecte pels cinc departaments del que se’n diu “la mitja lluna”, que és un referèndum sobre l’anomenat model autonòmic. És clar que els dos sistemes són obertament contradictoris perquè el model proposat per la nova Constitució –que haurà de ser aprovada en referèndum, el que no està gens clar que passi– és absolutament centralista. Hauríem d'obrir de nou la discussió sobre la Constitució i plantejar les autonomies. El problema fonamental és ideològic: el que vol imposar el president Morales és un model de societat centralitzada i els altres volen una societat molt més autonòmica, i des del punt de vista econòmic, un sistema molt menys centralitzat. Podem aconseguir que aquestes dues vessants de la política boliviana cedeixin posicions? Si no ho fem, ens veurem encarats a una situació límit sense sortida fàcil. Els bolivians, no obstant això, som experts en trobar solucions quan som a la vora del precipici. No vull dir amb això que en aquest moment estiguem a la vora del precipici. Però sí estem en una situació bastant delicada i confio que els bolivians anem a trobar la possibilitat d'un pacte social inclusiu que signifiqui desenvolupar en pau la societat boliviana. En pau, però també sota un model mínimament igualitari, compartint el que són les responsabilitats però també el benestar social.
