Casa America Catalunya

Què li suposa el premi Casa d'Amèrica de Poesia Americana 2009?És molt gratificant. I no només perquè posa en un context llatinoamericà la poesia que un intenta escriure, sinó perquè hi ha un antecedent en les persones que han obtingut aquest premi, com ara Óscar Hahn, Jorge Boccanera o Marco Antonio Campos, poetes molt rellevants.Què és el que inspira la poesia de “Bíblia de Pobres”?Quan vaig acabar d'escriure aquest llibre –encara no tenia títol–, em vaig trobar per atzar amb aquests gravats que es feien a l'Alta Edat Mitjana, abans fins i tot de la invenció de la impremta per part de Gutemberg, anomenats ‘Biblia Pauperum’ (“Bíblia de pobres”), que tenien la fi de divulgar als illetrats una forma d'entendre el món. Em vaig adonar d'algunes atmosferes miserables de l'Edat Mitjana entroncades amb la realitat social, política i històrica del meu país i em va semblar encertat titular-lo així per aquesta imatgeria al voltant de la mendicitat, dels éssers desposseïts, de gent del meu entorn immediat que entroncaven amb aquestes imatges, les quals malauradament es poden trobar en la meva realitat i en aquests gravats i xilografies. I a més tenen un caràcter i una preocupació visual, la imatge que més els vinculava era una mena de Bíblia pagana. En definitiva, és com deia Michelet: “Els déus de la religió vençuda es convertien en els dimonis de la religió triomfant”.Què conté “Bíblia de Pobres”?Molts registres diferents. Hi ha un registre que ha de veure amb una nocturnitat, amb una ceguesa que no és la ceguesa visual, sinó una ceguesa històrica i imposada, que és en definitiva l'encreuament que viu el meu país. D'altra banda, hi ha una idea del que m'ocorre a mi en els altres. Que no sigui un jo exclusivament individual i romàntic, sinó que ho expressés a uns altres. També intento atorgar-li un caràcter irònic, anarquista i burleta, perquè em sembla que la poesia que s'entronca amb el social i amb el polític, si no compta amb aquests ingredients humorístics i de riure's d'un mateix, és una poesia excessivament ideològica, de puny tancat, que era el que jo volia evitar.Quan diu “la guerra sempre ve després de la postguerra”, a què es refereix?És una forma irònica de tractar la situació de mi país. No tenim treva en una guerra tan prolongada, on tots són vençuts, on en uns petits lapses en què aparentment hi ha una treva el que es prepara és la pròxima guerra. Com la massacre d'ahir esborra la massacre d'avui, però anuncia la de demà. És una realitat força aspra i dura, on la poesia no hauria de tenir existència. Hi ha una frase d'Helderling que per a mi està descontextualitzada. Es pregunta: “Per a què la poesia en temps de penúria?” Però jo em dic: si la poesia no tingués sentit en temps de penúria, mai hagués existit, perquè, que jo sàpiga, tots els temps de la humanitat han estat de penúria. Llavors més aviat m'estableixo en una idea de Flaubert que m'agrada molt, malgrat la frase és terrible: “L'art, com el Déu dels jueus, s'alimenta d'holocaustos”. És a dir, en la mesura en que hi ha una emboscada, un nus històric com el que vivim, és quan més sentit té la poesia.Podríem dir aleshores que la poesia és una vàlvula d'escapament...?L'art neix d'una insatisfacció amb la realitat. La prova de que l'home no està satisfet és que existeix l'art. És una forma de transformar la realitat, no de manera immediata i tangible, i no necessàriament com a catarsi, com a vàlvula d'escapament, sinó més aviat com a confrontació. En el cas del meu país, la poesia s'ha tornat una resistència espiritual sense que sigui un fet programàtic. Surto de la idea de la poesia com un fet genèric per a totes les arts. On no hi ha poesia no hi ha art, ja sigui en el cinematògraf, la narrativa, la plàstica... En moments com aquest, la poesia pren un sentit particular, no predeterminat pels qui escriuen sinó per les circumstàncies socials que s'imposen. Però també pot servir per allunyar-se d'aquestes circumstàncies... Pot ser una vàlvula d'escapament en el sentit que la imaginació, d'alguna manera, crea punts de fuga, però no d'una manera escapista. El poeta no està allunyat de la seva realitat, n’intervé i d'alguna manera la modifica. Una veritat mal explicada es torna mentida i això és el que cal evitar a la poesia. Una ficció ben expressada té un rang estètic que la fa veritable. En aquesta mesura, la poesia s'estableix en la seva realitat, però també en una ‘sotsrealitat’, en un grau de distorsió que no és un mirall mimètic per mostrar de forma naturalista el que passa, com succeeix amb la Història, la Sociologia o el Periodisme.Vostè és poeta i també periodista. Com sent les amenaces al periodisme tan freqüents a Colòmbia?Colòmbia és un dels països del món amb major nombre de periodistes assassinats, perseguits i exiliats. El periodisme enfronta la realitat de forma menys elusiva que la poesia, que ho fa de forma més indirecta i tampoc no té el poder massiu de comunicació del periodisme. A més, la poesia és desdenyada en general per les esferes de l'establiment. No crec que l'actual president sigui capaç de llegir algun poema; i si és capaç de llegir-lo, sigui capaç d'entendre’l; i si és capaç d'entendre’l, entendre’l bé i pensar que hi té un caràcter subversor. Són molt pocs els escriptors que han estat amenaçat al país si no estan vinculats a l'esfera del periodisme.Se sent més poeta que periodista?Sí, crec que sí. Fonamentalment, el que he fet durant molts anys és periodisme cultural. En determinats moments també va haver-hi assenyalaments cap a aquest periodisme. Quan el diari “El Espectador” va canviar de propietaris, el primer que van tancar va ser el magazine dominical perquè tenia un espectre molt ampli dins de la cultura, que no només era entesa com les Belles Arts sinó que apareixien els problemes dels moviments socials, polítics... Què opina de la possibilitat que Álvaro Uribe es presenti per tercer cop a la reelecció presidencial?Em sembla letal i fatal per a la vida del país. Uribe no aspira a ser un president vitalici sinó crònic perquè realment és una malaltia de la democràcia tot el que ha fet per seguir al poder i per retallar totes les vies crítiques a un règim tan oprobiós, tan escorat cap a la dreta, tan sectari i que desgraciadament compta amb tants seguidors. Uribe no existiria sense aquesta ‘dretanització’ tan terrible que hi ha a Colòmbia, que també és forçada pels moviments armats, que cometen barbaritats com les dels paramilitars. Per exemple, el segrest. No hi ha una explicació ideològica per a un segrest. Qualsevol segrest és feixista. Cada cop que les FARC fan una acció cargolen molt més al president Uribe i em sembla absolutament nefast.Una de les grans perjudicades per aquesta situació és la cultura?Colòmbia és el país d'Amèrica Llatina que més ha reduït els pressupostos per a la cultura perquè tots van per a la guerra, per al miratge de l’anomenada seguretat democràtica. Per fortuna no és així, però si la cultura depengués exclusivament de les aportacions de l'establiment estaríem en una veritable crisi cultural. Però hi ha un moviment literari, musical, en les arts plàstiques, també en el cinema, extraordinari, de gran vigor i bellesa... I té a veure amb la necessitat imperiosa de la gent de manifestar-se. Però no és perquè tingui un aixopluc d'ordre estatal.Com veu el futur de Colòmbia?Sóc pessimista i no veig una sortida. Hi vaig veure una possibilitat amb el Polo Alternativo Democrático, construït per sectors de l'esquerra. Però està molt segmentat i cada cop, malauradament, perd més coherència. No veig una sortida fàcil i no tinc la menor idea de quina podria ser... (parla baixant el to de veu, xiuxiueja) Segueix escrivint?Estic escrivint un llibre de contes i mentre pugui seguiré escrivint literatura, poesia: és el que més m'impulsa.