Els primers resultats de les eleccions presidencials celebrades a Nicaragua aquest diumenge atorguen un aclaparador triomf de Daniel Ortega, qui d’aquesta manera aconseguirà la seva tercera reelecció com a president del país. En relació amb aquest tema, reproduïm l’article “La mutació d’Ortega”, del director general de Casa Amèrica Catalunya, Antoni Traveria, publicat en l’edició d’avui dilluns 7 de novembre de ‘El Periódico de Catalunya’.
07/11/2011 / Barcelona
“La mutació d’Ortega”, article d’Antoni Traveria, director general de Casa Amèrica Catalunya
Daniel Ortega no és el primer ni serà l’ últim que traeix els nobles ideals pels quals milers dels seus compatriotes van entregar el millor de les seves vides. Ja fa molts anys que Daniel Ortega va renegar del sandinisme per encapçalar l’orteguisme, en radical oposició als valors representats per Augusto Sandino, aquell heroi revolucionari que es va enfrontar a l’ocupació de Nicaragua per part dels Estats Units a la recerca de la sobirania nacional i la llibertat del seu poble. Encara que a Ortega no li interessi desprendre’s de l’aura de prestigi que implica anar acompanyat de la simbologia sandinista, les seves pràctiques cabdillistes autoritàries només taquen el llegat i ideari d’aquell anomenat General d’homes lliures, assassinat per la traïció d’Anastasio Somoza el ja llunyà 21 de febrer de 1934, en els inicis d’una atroç dictadura que duraria 45 anys. La dinastia dels Somoza va convertir Nicaragua en la seva finca privada. El mateix Tacho Somoza arribaria a confessar, sense el més mínim rubor: “Que jo sàpiga només tinc una hisenda i es diu Nicaragua... Jo, el president? Nicaragua és meva!” Va ser el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) qui va acabar amb aquell malson al 1979, amb una mítica revolució que a més provocaria que un minúscul país desconegut per a l’univers figurés en un lloc destacat en les agendes de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Constitució inconstitucional Des del triomf de la revolució, el Daniel Ortega que va estar pres durant set anys resistint les tortures dels seus botxins va anar mutant fins a convertir-se en un omnipresent cabdill autocràtic que persegueix amb mà de ferro qualsevol dissidència. Sigui en els seus primers anys de govern, des de l’oposició després de la seva derrota davant Violeta Chamorro, o en aquests anys de nou des del govern, el cas d’Ortega és un bon exemple que confirmaria la versemblança d’aquell dit sobre el poder, el poder absolut i com pot arribar a corrompre el que l’exerceix absolutament. Amb la seva reelecció es vulnera una doble prohibició constitucional expressament establerta en l’article 147, salvada amb una altra maniobra de la Cort Suprema a la qual només van assistir els magistrats elegits pel mateix Ortega en persona per sentenciar com a “inaplicable” l’article que li hauria impedit mantenir-se en el poder. D’aquesta manera, la Cort Suprema declarava inconstitucional ni més ni menys que la Constitució. Des que va assumir el poder al gener del 2007 la cooperació del Govern d’Hugo Chávez va arribar als 1.600 milions de dòlars; uns fons administrats per una empresa privada al marge dels pressupostos de l’Estat, destinats a pal·liar les necessitats dels sectors que pateixen la pobresa extrema. L’altre suport clau li ha arribat per part del cardenal emèrit Miguel Obando Bravo, enemic del passat que ara beneeix la conversió al cristianisme de Daniel Ortega, proclamant que “el Senyor sabrà recompensar amb escreix totes les coses bones que han portat a terme”. Com així ha estat.
