Casa America Catalunya

La Síndrome d'Ulisses és un conjunt de símptomes específics que poden patir les persones que es troben en un context de migració extrema; de fet, la síndrome només es dóna entre aquelles persones que, per algun motiu agreujant, no arriben a gestionar emocionalment el dol migratori –la separació familiar, un entorn d'acollida hostil– i entren en crisis. El psiquiatre Joseba Achotegui ha explicat a Casa Amèrica Catalunya, en una conferència organitzada amb l'Oficina del Pla d'Ajuda al Retorn (OPAR), les característiques i peculiaritats d'aquest trastorn emocional transitori que es troba més pròxim a l'àrea de la salut mental que al de les malalties mentals, cosa que implica un major treball de detecció i prevenció que no pas de tractament i medicalització del pacient. Els símptomes depressius, d'ansietat i confusió d'aquest peculiar síndrome desapareixen quan les condicions extremes que els provoquen també desapareixen. “L'aspecte humà és sistemàticament oblidat quan es parla de la migració: no emigren contenidors ni gràfics de colors, sinó les persones”, ha declarat Achotegui després de ser presentat pel Secretari d'Immigració de la Generalitat de Catalunya, Oriol Amorós.
 
La Síndrome d'Ulisses és una de les principals línies d'investigació del Servei d'Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l'Hospital Sant Pere Claver de Barcelona, el departament que dirigeix el psiquiatre Joseba Achotegui. “La migració no és en si mateixa una causa de trastorn mental”, ha aclarit Achotegui, detenint-se a analitzar els factors d'estrès que implica qualsevol situació de migració, com per exemple la ruptura familiar, els problemes lingüístics, de comunicació i el xoc cultural a l'entorn d'acollida, o la falta de contacte amb el grup de pertinença. Encara que sigui una persona jove i forta la que normalment emigra, precisament per poder suportar millor aquests factors de dol migratori, existeixen condicions que poden agreujar la situació fins al punt que l'individu no pot aguantar la pressió i presenta els trastorns emocionals propis de la síndrome, com ara el sentiment persistent de tristesa, els pensaments recurrents, fatiga, insomni o intensos mals de cap.
 
Achotegui ha apuntat que “a diferència dels trastorns adaptatius, que impliquen una reacció extrema davant un factor vital normal, la Síndrome d'Ulisses és una resposta natural davant un gran nombre de factors d'estrès inhumans”. Les condicions que formen una situació de migració extrema són vistes per l'especialista com factors d'estrès que afecten al més profund de la psique individual i que posen en perill l'equilibri mental de qualsevol persona sana. Els col·lectius més vulnerables, en situació de migració extrema, són els immigrants sense papers, els que es troben en situació semilegal o amb moltes dificultats per mantenir-se dins de la legalitat, i els que es troben en situació d'exclusió social pronunciada. Els anomenats “estressors Ulisses” són la soledat forçada, el sentiment de fracàs, la lluita per la supervivència i la por o terror constants a ser detinguts o a no poder tornar amb les seves famílies. La falta de control sobre la situació que viuen i l'absència de xarxes de suport social contribueixen a desestructurar emocionalment a l'individu “que viu en un malson, encara que per desgràcia és la seva realitat”. L'estudi de les característiques del dol migratori i dels factors que desencadenen la Síndrome poden ajudar als professionals sanitaris i a la societat d'acollida a entendre certes reaccions i actituds de la població immigrant, i especialment dels col·lectius que han viscut el procés migratori amb més dificultats.
 
Intervenció sanitària inadequada
Una altra de les dificultats afegides al problema específic de la Síndrome d'Ulisses és el desconeixement d'aquest particular trastorn emocional per part dels professionals sanitaris, cosa que en ocasions converteix a la pròpia atenció mèdica en un altre factor d'estrès agreujant. La seva simptomatologia pot confondre's amb algunes patologies psiquiàtriques com la depressió o la psicosi, encara que en realitat la seva especificitat la fa diferent d'aquestes patologies que solen requerir d'un tractament farmacològic agressiu. La inadequada intervenció sanitària suposa llavors, a més, una despesa pública innecessària. Achotegui ha indicat que en el pitjor dels casos la incomprensió del trastorn i el menyspreu de la seva peculiar simptomatologia es tradueix en la indiferència mèdica.
 
Achotegui ha insistit en la idea que la Síndrome –que pren el seu nom per la similitud de l'experiència de l'emigrant amb el periple i sentiments d'Ulisses descrits en la famosa epopeia grega– no és una malaltia mental. L'especialista proposa millorar els plans de prevenció i de formació a nivell d'infermeria i d'atenció social primària per aprendre a detectar els casos a temps i ajudar a aquestes persones a superar aquest trastorn emocional que afecta un grup social especialment discriminat. La prova que és una situació d'estrès extrem causada per elements circumstancials és que, després de la regularització extraordinària d'immigrants al 2005 a Espanya, els casos diagnosticats com a Síndrome d'Ulisses van caure en picat. I no obstant això, Achotegui preveu que el nombre de persones en situació de migració extrema augmentarà en els pròxims anys a nivell mundial, d’acord amb la situació global de fluxos migratoris, no només cap als països europeus o als Estats Units sinó sobretot pels desplaçaments interns forçats que es donen a l’Àfrica, Àsia o Llatinoamèrica.