Casa America Catalunya

11 d’abril del 2002: el cop d’estat contra el president veneçolà Hugo Chávez va desencadenar un aixecament popular per rependre el control democràtic del país. Tot i la dura repressió policial i la desinformació dels mitjans de comunicació, la unió del poble al carrer sota la consigna “A Déu el que és de Déu, al Cèsar el que és del Cesar i al poble el que és del poble” va permetre restablir la normalitat constitucional. 5 anys després del cop d’estat més curt de la història, recordem els fets de la mà de 2 testimonis veneçolans, el fotògraf Jorge Recio i el psicòleg criminalista Andrés Antillano.
 
La imatge de la gent ferida i els crits de fons “Anem a treure al tirà” foren algunes de les coses que el fotògraf veneçolà Jorge Recio va poder veure abans de les 5 de la tarda del dia 11 d’abril del 2002. Minuts després, i quan Recio ja tenia 3 rodets de fotografies a la butxaca, una bala disparada per la Policia Metropolitana de Caracas –sota ordres de l’alcalde, del grup de l’oposició chavista– impactaria contra la seva esquena a l’altura del cor.
 
El matí del mateix dia 11, Andrés Antillano, dirigent de la comunitat de Los Canjilones (parroquia de La Vega) a Caracas, cridava als seus veïns a sortir al carrer per enfrontar-se al que ja es començava a perfilar com el preàmbul d’un cop d’estat contra el president Hugo Chávez. Dues mobilitzacions es congregaven paral·lelament als voltants de Miraflores, mentre els francotiradors els disparaven per alentar l’enfrontament entre faccions, conferint així a l’escena certa àura de batalla campal. Per a la resta del món i a instància dels mitjans de comunicació, aquell fet era només un enfrontament entre el poble, l’espurna d’una immediata guerra civil que provocaria un buit de poder i l’inici d’un govern de transició en mans del president de la patronal Pedro Carmona. No fou fins anys més tard que es parlà de manipulació informativa.
 
“Sembla que Chávez ja no és president i en el seu lloc hi ha Carmona”. Les paraules de l’enfermera de l’hospital Vargas provocaren una reacció d’incredulitat en la cara de l’encara convalescent periodista: “Usted cree que la gente se va a calar -aguantar en l'argot veneçolà- esto?”. Ell creia fermament que el poble veneçolà no aguantaria que els prenguessin la democràcia aconseguida fins llavors. Recio sabia, segons la versió dels mitjans de comunicació, que el president havia renunciat i estava a Fuertetiuna però les quatre parets de l’habitació de l’hospital i la parcial visió del procés que oferia la televisió no li permetien comprendre la realitat del carrer. Mentre el fotògraf es recuperava a l’hospital, Antillano passava “el dia més trist de la seva vida” i preparava l’agitació que es desencadenaria el dia següent dins un autobús de civils en direcció a Fuertetiuna sota la missió de rescatar al president pres. Tal era l’empenta popular, que Consitució en mà, una senyora afirmava que no li importava morir si així aconseguia alliberar al president Chávez i restituir el govern legítim que el poble havia votat 3 anys endarrera.
 
 
“El saber fer insurreccional”
 
“Va ser el poble al carrer sol, valerós, encoratjat, ple d’estratègia i dignitat inclós disposat a donar la seva vida”. Segons Antillano, el poble es convertí en el nou general de l’exèrcit i els crits de la gent davant de l’Assemblea Nacional en què alentaven als soldats de la guàrdia presidencial a prendre el poder van donar els seus fruits: el retorn del president a l’ampara de la aliança entre civils i militars. Els soldats de Miraflores, fidels a Chávez es van revertir contra els generals dissidents a l’interior del palau per expulsar d’aquesta manera el nou govern veneçolà que s’acabava de crear. Davant el palau presidencial, el silenci sepulcral del poble a l’espera semblava cridar a la mort, però esclatà a crits al veure com els soldats alçaven el puny i onejaven la bandera de la República Bolivariana de Veenzuela desde el terrat. Eren les 3 de la matinada del dia 14 d’abril, però el poble encara no s’havia mogut d’allà. Ja només s’esperava el retorn del president Hugo Rafael Chávez Frías i la restitució de la senyal de la televisió governamental, Canal 8, per transmetre al poble què estava succeïnt en realitat dins de Miraflores.
 
L’abans i el després del dia 13 en la política veneçolana
 
El cop d’estat més curt de la història tingué l’efecte contrari al que s’havia plantejat: perjudicà als colpistes i afavorí la legitimitat de Chávez. La idea dels colpistes era presentar una renúncia formal de Chávez com a conseqüència de les revoltes de la gent. Això els conferia la oportunitat de deposar al president i d’omplir el suposat buit de poder. Però el suport incondiconal del poble al govern sortit de les urnes en les eleccions del 1998, juntament amb la influència de Chávez sobre els alts comandaments de l’exèrcit, engrandiren la figura presidencial.
 
El futur? En paraules d’Antillano, el perill d’aquesta nova legitimitat del president Chávez és el de “ser captat per la burocràcia”.
 
*aguantar, en l'argot veneçolà