Casa Amèrica Catalunya va homenatjar Mario Benedetti amb un acte anomenat “Poemas para hacerlos nuestros” i el record de l’uruguaià, la seva coherència vital, immens llegat i sensibilitat emocionat el saló d’actes de la Fundació, ple a vessar. La veu de l’actriu Mercè Sampietro repassant algunes de les seves eternes poesies i la recreació de la figura del Mario més proper, teixida per la seva biògrafa, Hortensia Campanella, van servir per a forjar una atmosfera única, una comunió entre els centenars d’amics barcelonins de Benedetti de totes les edats i generacions plegats per a l’ocasió. Els que es trobaren en homenatge no eren ja incondicionals lectors o seguidors devots, sinó ‘amics’ propers.
25/11/2009 / Barcelona
L’agraïment a Mario Benedetti presideix l'emotiu acte d'homenatge
Qui així ho va desitjar, va llegir en veu alta la seva composició, íntima i preferida, fos “Piedritas en la ventana”, “Oración”, o “Currículum”. Tots els assistents compartiren un silenci reverencial per tal d’escoltar “El Sur también existe”, musicat per Joan Manuel Serrat, o el corprenedor “Desaparecidos” de Daniel Viglietti, acompanyat per la veu, encara present, del mateix Mario.
L’acte, patrocinat tanmateix per la Fundación Santillana i la Càtedra Unesco de la Universitat de Girona, arrencà amb una presentació a cura d’Antoni Travería, director general de Casa Amèrica Catalunya, qui va qualificar la trobada com a “càlida, sincera i austera. Un record ideat per a que en Mario no s’hi trobés malament”.
Després de repassar algunes de les seves entranyables vivències personals amb Benedetti, Travería va cedir el torn de paraula Hortensia Campanella, autora de la biografia “Mario Benedetti, un mito discretísimo”, qui captivà l’auditori des de la primera anècdota: “Quan Mario va veure el gruix del manuscrit de la meva obra, el primer que em va dir de manera espontània va ser: ‘Tant he fet a la meva vida?’”.
I d’aquí endavant, Campanella repassà des de bon començament tres dècades de relació personal culminada en una fraternal amistat, iniciada “a un hotel de la Gran Via madrilenya, a la fi dels 70. Ja ho sabia ben bé tot d’ell i des d’aleshores, vaig compartir vivències amb la persona, no ja amb l’escriptor. I l’ésser humà corresponia de manera exacta a l’imatge projectada, a la que els seus lectores teníem d’ell. La seva vida i la seva literatura estigueren ben unides”.
