Casa America Catalunya

Leonardo Valencia és un dels màxims exponents d'una nova generació d'escriptors equatorians, i per aquest motiu va ser convidat a la trobada literària “Bogotá 39” al costat dels altres 38 joves autors més destacats de la nova literatura llatinoamericana. Des de fa nou anys, Leonardo Valencia resideix a Barcelona, on és director del Programa d'Escriptura Creativa de la Universitat Autònoma de Barcelona i on publica les seves obres, amb gran èxit de crítica, com amb la seva segona novel·la “El libro flotante de Caytran Dölphin” (2006). Leonardo Valencia és un dels molts artistes equatorians emigrats del seu país, reunits aquests dies a Casa Amèrica Catalunya per debatre sobre la seva particular situació i reivindicar el seu treball en la Primera Trobada de Cultura Equatoriana d'Ultramar. “Sóc una mica escèptic de les polítiques oficials perquè certa oficialitat tendeix a difondre un tipus d'art convenient per a aquesta institució”, afirma l'escriptor respecte a les polítiques públiques culturals. Ens parla de la seva visió de la cultura i de la política equatoriana actual en la següent conversa.
 
Els artistes equatorians a l'estranger reclamen millores en la política cultural exterior de l'Equador. Com poden concretar-se aquestes mesures?
És obvi, es necessita un major suport. Primer, hi ha un aspecte econòmic, per poder finançar invitacions i aquest tipus de coses, però crec que també és una tasca de relació pública per part del govern equatorià. Jo no sóc un tècnic cultural, però hi ha elements que són importants i que en cas de l'Equador implica tenir una concepció de la cultura per poder fer aquesta política. Per exemple, saber informar adequadament, acostar-se als mitjans de premsa, als gestors culturals, no només enviant un butlletí. El més important és tenir un diàleg amb els crítics, amb els mitjans de premsa, i això implica un treball que a vegades no té tant a veure amb els recursos financers sinó més aviat amb una actitud, una predisposició cap a la cultura. No obstant això, jo sóc una mica escèptic de les polítiques oficials perquè crec –i parlo com escriptor– que a vegades és perillós: certa oficialitat tendeix a difondre un tipus d'art convenient per a aquesta institució. Es necessita una gran maduresa cultural dins dels àmbits polítics per poder tenir una certa visió objectiva o imparcial. Sí que crec que l’Equador ha d'implicar-se més, que els governs han d'implicar-se més en la difusió de la cultura. A Llatinoamèrica, hi ha països que tenen una moltíssima major consciència de la importància del capital cultural. Penso en Mèxic, en Colòmbia, països que estan invertint en difondre la seva cultura.
 
Què s'ha de demanar als equatorians, tant a l’Equador com a l'estranger, en relació amb la seva cultura?
Cal tenir en compte una cosa que és bàsica per no perdre'ns en un lirisme, i és que molta de la població emigrant equatoriana és una població que no té un nivell de formació superior, i llavors no podem exigir-los que siguin representants d'una cultura que fins a cert punt és d'elit, en termes literaris o en termes pictòrics, o musicals, també. No obstant això, crec que es comença per l'actitud de compartir, de mostrar coses. Hi ha moltes obres equatorianes que poden dir-li molt a un públic espanyol. Al públic espanyol li interessa el que pugui dir un autor com Juan Montalbo, a “Capítulos que se le olvidaron a Cervantes”, o li interessa –com ja ho ha demostrat– Pablo Palacio, o li interessa el que ha de dir un poeta com Alfredo Gangotena, o autors més contemporanis, autors que estem treballant aquí a Espanya i que la nostra obra s'està publicant aquí. Revisant l'ISBN dels autors equatorians publicats a Espanya des del 2000, hi ha més de 30 títols. En això es veu que sí que hi ha una actitud dels equatorians de donar a conèixer part de la seva cultura.
 
Com a escriptor equatorià resident a Catalunya, pots arribar a determinar la bona o mala salut dels altres sectors culturals equatorians?
Les indústries culturals convencionals, és a dir, les formes artístiques que tenen uns certs canals com la publicació, el mitjà editorial, pintura, galeries, museus, teatre, etc., aquest tipus d'art o de manifestació cultural no està representada, no és visible a Espanya. Però el que és la cultura en un sentit més obert, la música, la gastronomia, sí que és visible. Hom camina per Barcelona i es troba amb molts restaurants equatorians. Són dos termes diferents de cultura. Crec que hi ha una part viva, una cultura viva, de la gent equatoriana, que hi és present. També hi és present la manera de parlar, que s'està incorporant a l'idioma. Jordi Pujol comentava que els nens catalans s'estan criant amb nanas equatorianes, i els ancians, aquí a Barcelona, són atesos per dones equatorianes. Hi ha un nexe real. Però el que són indústries i canals culturals més normalitzats, no: hi ha una carència enorme.
 
Quin és la teva opinió sobre el moment actual que viu la política de l'Equador, amb el nou govern de Rafael Correa?
Hi ha un canvi molt recent que està en procés. Afirmar alguna cosa ara, rotundament, no té sentit, però crec que hi ha un canvi important. Hi ha hagut un gran procés de corrupció dins de l'Equador i molts abusos per part de determinats grups de poder. Hi ha una necessitat de canvi, el poble ho ha reconegut, i hi ha un grup polític, que dirigeix Rafael Correa, que vol aquest canvi. Com a idea i propòsit, és molt sa; s’ha de veure com es realitzarà. A mi, personalment, em preocupa els usos i maneres que té el populisme. Tendeix a exagerar certs conceptes a risc de sacrificar realitats concretes. És cert que és concreta la necessitat del poble equatorià, però també és perillosa la demagògia cultural del populisme. Hi haurà canvis? Crec que ja n'hi ha hagut: s'ha creat un Ministeri de Cultura i hi ha un afany de voler donar espai, de tenir una major presència cultural. Cal esperar encara per veure els resultats i com es va assentant aquest procés.
 
Respecte a la recent i lamentable agressió a una jove equatoriana, com valores les reaccions de la premsa i del govern equatorià?La reacció del govern equatorià és natural i òbvia. També el govern espanyol reclama quan li passa alguna cosa a un espanyol a fora. En realitat, d'aquest trist episodi causat per un personatge que està fora de sí, jo en vull veure el costat positiu, que és el civisme que jo sempre he vist a Barcelona. La reacció unànime, el rebuig unànime de la societat, aquí a Catalunya i a Espanya, ens està mostrant que Espanya no és la imatge que dóna aquest individu, que és un personatge sortit d'un deliri mental. La reacció de la ciutadania, el civisme que jo veig a Barcelona, on visc des de fa nou anys, jo el percebo: això li molesta molt al català, trencar l'ordre, trencar el respecte al carrer. Això és un bon senyal. Hi ha hagut un immediat acolliment a aquesta barbaritat, que jo no veuria exclusivament com una agressió d'algú contra un estranger, sinó que és l'agressió d'una persona violenta contra una dona. Jo em quedaria amb això. I això no és permès, sigui qui sigui, sigui d'on sigui, no es pot permetre.