Casa America Catalunya

Alonso Cueto (Lima, 1954) és considerat per l'editor Jorge Herralde com “el successor generacional de Vargas Llosa”. La seva narrativa no deixa de recol·lectar guardons i reconeixements: Premi Herralde 2005 per “La hora azul” i finalista del Premi Planeta – Casa d'Amèrica 2007 pel seu últim treball, “El susurro de la mujer ballena”. Després d'una prolífica etapa dedicada només als relats curts, va fer el salt a la novel·la amb “Demonio del mediodía” (1999), on ja abordava el tema que centraria les seves següents trames novel·lesques, la situació econòmica i política del seu país en la dècada dels noranta, marcada per una forta violència. “Fujimori és culpable d'haver permès que Montesinos exercís el seu poder, i d'haver-se enriquit ell també a l'empara d'aquest personatge”, diu l'escriptor, fascinat per la figura de l'expresident. Ha plasmat la corrupció del govern Fujimori a la seva novel·la “Grandes miradas” (2003), recentment adaptada al cinema i estrenada sota el nom “Mariposa negra”, dirigida pel també peruà Francisco J. Lombardi. En el seu pas per Barcelona amb motiu de la 25a edició de la fira “Liber”, Alonso Cueto ha assistit als diàlegs literaris organitzats per Casa Amèrica Catalunya, on mantenim la següent conversa.
 
 
Lima ha canviat molt des del panorama que descrivies a “Demonio del mediodía”?
El Perú era una societat tradicional de castes, de llocs privilegiats. Per algun motiu, a finals de segle XX, va començar a haver un ascens social en les classes més baixes. Van començar a adquirir un cert poder, primer econòmic, després polític, i també social. Fins i tot molts dels que han arribat a la presidència han estat persones que han tingut un origen humil. Presidents com Toledo, com Fujimori, o fins i tot Alan García, vénen de la classe mitja-baixa o de la classe baixa. Això és una cosa que no havia succeït mai abans. Hi ha famílies i empresaris que han trencat les malles, que han trencat les barreres socials i s'han convertit en personatges de gran èxit social. És el cas, per exemple, dels Añaño, una família d’Acucho, que té ara un empori de begudes a diversos països de l'Amèrica Llatina. Els Flores tenen un empori de tèxtils, i és gent que va començar molt humilment. Això és nou en la història del Perú, on sempre havia hagut aquesta societat més estratificada i rígida durant molts segles. Ara ha canviat. És tot un fenomen.
 
Les teves obres i les d'altres escriptors contemporanis es caracteritzen per l'hiperrealisme i per la imatge moderna i dinàmica que transmeten de les societats llatinoamericanes. Com creus que afecta la imatge que les teves novel·les transmeten del Perú a la percepció exterior del país?
Ha quedat enrera la idea de l'Amèrica Llatina com la d'una expressió pintoresca o folklòrica. Trobo difícil d’acceptar avui dia una corrent que pertanyi al realisme màgic o a aquest tipus de visió. El fet que les comunicacions siguin més fluides, la importància del periodisme d'investigació, la cruesa de la realitat, la corrupció, la violència… Tot això ha produït una literatura que reflecteix aquest món dur i implacable, i una altra que pren un punt de partida que no és el de la realitat tangible, la realitat immediata, sinó que és més intemporal, inespacial, com per exemple les obres de Mario Bellatin, o César Aira. Fins i tot hi ha un tercer tipus de literatura, que té a veure amb la novel·la històrica. Així doncs, el realisme que tracta temes d'actualitat, les novel·les que parlen de mons paral·lels i intemporals, les novel·les històriques i les novel·les intimistes són camins pels quals transita ara la literatura llatinoamericana. Però és molt difícil que en un món de viatges, reportatges, informacions, internet, es tingui una imatge basada en el realisme màgic, cosa que sí que era possible fa 50 anys, quan els viatges i les comunicacions no eren com les d'avui dia.
 
No obstant això, continua caracteritzant-se per ser una literatura de contes.
Sí, però ja no amb el tema de la màgia o dels miracles com a tema central. Jo no crec que ara es pugui escriure una novel·la com “Cien años de soledad”, on la gent levita. Avui dia hi ha 20 vols diaris a Cuzco des de Lima, és molt més directe. Ja no estem parlant del món remot, inaccessible i màgic que està en un altre lloc. Les utopies en política, en cultura, en general, han desaparegut de l'Amèrica Llatina. Bé, ha desaparegut la utopia en la cultura, encara que hi ha una utopia política en el socialisme de Chávez, que sí que és una promesa utòpica.
 
Quina és la teva opinió sobre l'extradició de Fujimori?Jo he escrit aquest llibre, “Grandes miradas”, sobre el tema de Fujimori. Em va interessar molt el personatge. Jo crec que Fujimori és culpable d'haver permès que Montesinos exercís el seu poder, i d'haver-se enriquit ell també a l'empara d'aquest personatge. A l’Amèrica Llatina, ja ha passat l'època que es perdona, que es passen per alt els pecats dels dictadors. El Perú ha donat un exemple, perquè és la primera vegada que és extradit un president per un tema de drets humans. Mai no havia succeït això, enlloc del món, tampoc a Europa, que s'extradeixi per un tema de drets humans. Ha de ser jutjat, no pas com una venjança, sinó com a part del procés polític i de la salut social del país, per la idea que no poden quedar impunes els crims comesos contra el poble. La idea del poder ha estat molt desacreditada. La gent no vol entrar en la política perquè ser polític està mal vist, i això és la pitjor desgràcia que li pot passar a un país: que ser ministre, congressista o president no tingui una imatge positiva, perquè això crea una enorme desconfiança entre la població. Aquesta és una ocasió per superar aquesta distància, aquesta bretxa, i castigar a una persona que òbviament és responsable d'una enorme quantitat de delictes.