Manuel Gonçalves va saber als 19 anys d'edat que els seus pares biològics eren dos activistes socials argentins assassinats per la dictadura militar. Aquest jove, a més, és un dels protagonistes de “Ausencias”, l'exposició fotogràfica de Gustavo Germano sobre víctimes d'aquell període que recorre l’Amèrica Llatina i Europa. Manuel era un nadó quan es va convertir en l'únic supervivent d'un brutal atac de l'exèrcit i la policia contra la casa on residia la seva mare i un matrimoni amic amb dos fills petits. Més tard va ser donat en adopció il·legal. La família morta en aquell episodi és un dels casos que retrata Germano a la seva mostra. A Casa Amèrica Catalunya, Manuel Gonçalves, que és a Barcelona amb motiu de l'inici del tercer cicle de Teatre per la Identitat – Catalunya ha explicat el seu cas i ha parlat sobre la complexa tasca de localització dels 400 joves argentins que, en anàlogues circumstàncies, segueixen desconeixent la seva autèntica identitat.
Manuel Gonçalves, fill de desapareguts argentins: “Si a l'adolescència ens haguessin plantejat dubtes sobre la nostra identitat s'haurien localitzat a molts néts als quals avui es continua buscant”
El seu cas“Els meus pares eren activistes socials del nord de Buenos Aires. El mateix dia del cop, el 24 de març de 1976, el meu pare va ser segrestat. El seu cadàver va aparèixer el 2 d'abril en una cuneta, al costat d'altres cossos sense vida. Va ser enterrat com a “no identificat”. La meva mare, embarassada, va marxar a San Nicolás. Al novembre, l'exèrcit i la policia localitzen la casa on vivia amb un matrimoni amic i els seus dos fills petits. Els van matar a tots. Jo, que era un nadó, vaig ser l'únic supervivent. Després, el Jutjat de Menors em va donar en adopció de forma il·legal”. La localització “Gràcies a l'empenta de les meves àvies, em localitzen quan tenia 19 anys. Jo sabia que era adoptat, però no havia considerat que pogués ser fill de desapareguts. Creia que els meus pares biològics m'havien abandonat. Quan em van localitzar –l'equip d'antropologia forense em va situar definitivament a través de la meva mare– no havia informació sobre els néts ‘robats’. Si a l'adolescència, quan t'ho qüestiones tot, ens haguessin plantejat dubtes sobre la pròpia identitat, s'haurien localitzat a molts dels néts als quals avui se segueix buscant”. (nota: els argentins d'identitat ‘robada’, fills d'assassinats o desapareguts durant la dictadura, tenen avui, en la seva gran majoria, entre 28 i 32 anys d'edat) Recuperar la identitat “Va ser una gran sorpresa. La meva vida va canviar molt, molt. Vaig haver d'incorporar moltes coses. Primer vaig conèixer a la meva àvia paterna. La vaig anar a veure a casa seva. Recordo la seva imatge esperant-me que sortís de l'ascensor. I l'abraçada que em va donar! Ella es conformava amb saber si estava bé. Vaig esmorzar amb ella i em va donar per menjar com ho fan les àvies: molt!”. Passat i futur “Amb la meva família d'adopció mantinc la mateixa relació de sempre. Ells van actuar de bona fe. Dels 95 néts recuperats fins al moment, hi ha 14 casos d'adopcions de “bona fe”, i el meu cas n’és una. Altra cosa és la justícia, que va actuar amb molta mala fe. Pel que fa al meu cas, s'està investigant al jutge i al secretari del Jutjat de Menors que em va donar en adopció il·legal”. La recerca “Parlar de tot això és bo per a l’Argentina. Hi ha una obertura important i els mitjans en parlen. S'està visualitzant allò del que tant es parlava, i es trobaran a molts néts, que poden estar en qualsevol lloc, Espanya i Catalunya incloses ja que, generacionalment, molts han emigrat. Queden per localitzar uns 400 néts”. Els processos “A l’Argentina tenim un problema molt important amb la protecció dels testimonis. Els repressors no tenen res a perdre i intenten acoquinar-los... A més, les causes són molt lentes i molta gent de l’àmbit de la justícia és propera ideològicament als repressors...”
