Casa America Catalunya

A les sis de la tarda, Joan Manuel Serrat, com tants ciutadans, es va veure en el pitjor: Impossible circular per la blanca Barcelona. Decidirem, doncs, comunicar-nos per Skype. I així va intervenir. Ho va explicar en la seva introducció Marta Nin, adjunta a la direcció de Casa Amèrica Catalunya, i el públic ho va entendre de totes totes, naturalment. El paisatge exterior resultava d’allò més inusual per a la capital mediterrània. Nin es va guanyar els primers aplaudiments al dir que “si Déu fos dona, això estaria organitzar d’una altra manera”. Segur, sigui el temps o el món, Marta. I seria millor. Tot i que l’homenatge va sortir rodó, perfecte. Juan Cruz, també irònic, va rematar la jugada dient “al final, hem vingut els del Sud...”.   I va entrar en escena, via noves tecnologies i en pantalla gran, Serrat per deixar la seva petjada, el seu record d’en Mario: “Era fàcil col·laborar amb Benedetti. Bo, generós i treballador. No mostrava peresa per refer els seus versos. Al mateix temps, era exigent. No donava per bona qualsevol exigència. A “El Sur también existe”, un cop escollits els poemes, els va reescriure per cançó, els hi reestructurava el ritme. En aspecte personal, dolçament rondinaire i remugador. Tenia ‘la soledat dels creadors’”.  El presentador Cruz va iniciar aquí el seu rosari d’anècdotes, a deixar caure, amb prodigiosa memòria i coneixement d’en Mario, detalls íntims, com, per exemple, el seu disgust i enuig “pel peix servit amb espines, com rondinava davant d’un!”. O aquell “Gràcies, Mario” cridat des del pati de butaques del Teatre 18 de Julio de Montevideo un cop tornat de l’exili. Acomiadat Serrat de la connexió amb un aplaudiment eixordadora, el protagonisme va passar cap a  Daniel Viglietti, a qui diuen “Mario un grapat de vegades, fruit de la nostra amistat, el que per mi resulta un honor i orgull. Ell va encunyar per mi l’expressió ‘el cant lliure’”. Viglietti va repassar la trajectòria política de Benedetti, “de compromís curt i intens, que va preferir abocar a través de la poesia i l’amor, de l’exigència. Quan un llegeix Mario, observa una senzillesa molt alta, en la síntesi més absoluta”.  El cantautor va aprofitar, ja ficat en complicitat amb el públic, per desfer mites i llegendes: “Jo només vaig escriure una cançó de Benedetti. La nostra unió va venir per atzar. Quan va viure a Cuba, en una etapa molt bella de la seva vida, ens va arribar una invitació de Mèxic. Acabaven de començar els anys 60, enmig de la dictadura militar uruguaià, quan encara crèiem en la Revolució cubana. Soledad Barre, revolucionària coherent, fou assassinada per delació de la seva pròpia parella, una persona infame, i em va venir Mario amb aquella frase típica seva:  ‘¿Sabés que tengo un poemita?... Li vam dedicar una cançó…”.             I aquesta va ser la guspira d’una íntima amistat que es va perllongar durant dècades, fins la mort del poeta, acabada amb la rodona definició de la seva persona i humanitat confessada per Viglietti als seus fidels de Barcelona: “Treballar amb Mario reafirmava la meva confiança en l’ésser humà. D’ell destacaria la seva lleialtat i la seva manera de transmetre l’estima amb sobrietat”.              En el decurs de la llarga hora i mitja d’homenatge, per sorgir, va sorgir tot, fins l’al·lèrgia absoluta a les nous. O com li va afectar l’exili. O la meravellosa anècdota amb Rafael Alberti, qui li va preguntar al conèixer-lo:  -- “¿Dónde nació usted, Mario?.-- “En Paso de los Toros” – respongué Benedetti.-- “¡Qué delicadeza!” – replicà Alberti. O algunes definicions per a emmarcar, esmentades per Juan Cruz:“El temps és una calma artesanal” (Mario Benedetti).“La guitarra americana, lluitant, va aprendre a cantar” (Daniel Viglietti). I, àdhuc, un tast de futbol. Viglietti, de Peñarol. Mario, de Nacional. Els enemics absoluts del futbol uruguaià. Daniel va recordar que, ja molt malalt Benedetti, només se li enlluernaven els ulls amb els partits de Nacional i que ell es sorprenia cridant fins i tot els gols que feia “l’enemic”....   I per acabar, només faltaria, Daniel Viglietti va agafar la guitarra. Dues peces:  El “Cielito de los Muchachos” compost l’any 68, en versió actualitzada pel mateix Mario quasi quaranta anys després (“mientras no haya libertad, se aplaza la primavera…”) i una combinació a dues veus que feien en concerts de gira, tants i tants cops, “Refranívoco”, a base de jugar amb els mots. Punt i final. Tot el fred que feia fora era escalfor a dins, 300 persones encantades de la vida i la cultura i Benedetti amb el seu “no n’hi ha per tant”, segur....