Cinc dies després de l’estel·lar aparició de l’argentí Rodolfo Fogwill, un altre compatriota de fama, tot i que de diferent generació, el novel·lista i assagista Martín Kohan va presentar a Casa Amèrica Catalunya la seva darrera obra, “Cuentas pendientes”. Kohan, que abans de fer els 40, ja figurava consagrat entre l’élite literària llatinoamericana i havia ultrapassat fronteres, desgrana en esta novel·la la història d’un perdedor a través d’un narrador que no sent la menor compassió per ell. En l’esmorzar literari que vam organitzar al seu voltant, Kohan va parlar amb la precisió d’un cirurgià. O encara millor, de l’assagista que és sobre el seu darrer treball.
17/12/2010 / Barcelona
Març (7): L’escriptor argentí Martín Kohan exhibeix el seu talent al presentar-nos la seva novel·la “Cuentas pendientes”
El seu editor a Anagrama, Jorge Herralde, el va presentar com “una màquina de prestigi sòlid que, malgrat la seva extrema joventut, ja ha produït tres llibres d’assaig, dos de contes i sis novel·les. Quan va publicar amb nosaltres les seves Ciencias morales ja era un autor consagrat. El diari de Buenos Aires diu d’ell que “és impossible no llegir Martín Kohan”. Per mi, Cuentas pendientes és una novel·la molt singular i excel·lent, en la que hi destaquen les ràfegues d’humor negre en un repàs terrible a la història recent de l’Argentina”. El finíssim olfacte d’Herralde i aquest esment a l’humor a Cuentas pendientes va servir en safata de plata la primera reflexió a Martín Kohan: “Hi ha temes que només poden dir-se o enllumenar-los des del riure, tot i que jo hi hagi anat amb molt de compte al plantejar-los. Tot allò miserable i penós en la figura de l’octogenari protagonista no es converteix en més lleuger gràcies a l’humor. El tracte donat només podia ser negre, sense poder caure en el cinisme ni en la frivolitat. Aquesta era la única mirada nova possible sobre certs materials de la nostra història. He ofert diverses modulacions sobre qüestions ja plantejades a Ciencias morales. He tractat d’evitar la referència directa, no vaig voler incorporar la política tal com és a la literatura. Vaig alliberar allò informatiu o testimonial. Altre cop, tracto sobre una recerca i ho faig de manera brutalment directa”. Per Kohan, Argentina continua patint “d’un deute pendent i d’un saber si finalment es pagarà o no. També en la vessant literària, i el llibre juga a això, d’aquí sorgeix el títol: Una narració deix pendent l’altra. En ella xoquen dos móns: El penós de l’octogenari amb la sanya mostrada pel narrador. L’únic que hi ha enmig és la crueltat”. Precisament, aquesta mateixa setmana s’acompleixen 30 anys des de l’arribada al poder del dictador Videla: “I en aquest temps hem viscut un procés molt contradictori, d’avenços i endarreriments. Hi existeixen, és clar, comptes pendents: No sabem on son els desapareguts, no qui van ser els pares biològics dels nens adoptats per la dictadura. Als 80, vam viure l’autodefensa, no sabíem res com a societat i després d’una dècada d’impunitat fàctica i oblit amb Menem, la literatura comença ara a tractar aquells temps. Vivim un moment fèrtil, els escriptors ens veiem finalment alliberats per tal de tractar allò amb la deguda distància i sostenir, per exemple, la idea de desapareguts quan sabem que son morts, ja deix ben clar que la qüestió continua pendent”. Martín Kohan confessa que “he evitat radicalment repetir-me en el decurs de la meva carrera. No em dóna plaer, no ho desitjo per molt d’èxit que hagi tingut abans. Encara que sorgeixi de mi, cadascun dels personatges exigeix el seu propi llenguatge. Quan escric un nou text, tracto d’evitar la lectura d’altres autors argentins per a evitar la seva influència”. En el decurs de 90 enriquidors minuts d’esmorzar, Kohan va acabar tocant totes les tecles, humanes i divines. I per diví, com fanàtic de Boca Juniors i del futbol.... els gols de Leo Messi amb el Barça la nit anterior a La Romareda i aquest llibre pendent que algun dia algú ha d’escriure sobre literatura i futbol. Si hagués estat per ell, encara estaria xerrant sobre això....
