Amb la seva pel·lícula “Postales de Leningrado” (2007), la directora de cinema veneçolana Mariana Rondón ha aconseguit un petit miracle: tornar a posar en el mapa al cinema del seu país. I és que “Postales de Leningrado”, la seva òpera prima, ja ha recollit un total de 21 premis internacionals i ha participat en 41 festivals de cinema d’arreu del món. Rondón acaba de presentar a Casa Amèrica Catalunya, i per primera vegada a Barcelona, “Postales de Leningrado” –amb gran èxit de públic al congregar a gairebé 300 persones a l'Institut Francès, lloc de la projecció- i el documental “Los hijos de la guerrilla”, sorgit arran de la preparació del llargmetratge. Amb els dos audiovisuals, Rondón ofereix una visió fresca, diferent i polèmica d'un tema tabú a Veneçuela: l'activitat de la guerrilla que va operar al país en la dècada dels 60. “¿Per què una comèdia d'un episodi tan tràgic? Doncs perquè els veneçolans som així també”, diu en la següent entrevista Mariana Rondón, filla d'una parella d'exguerrillers que sempre va anhelar comptar la seva història.
Mariana Rondón, directora de cinema veneçolana: “El que importa de la meva pel·lícula ‘Postales de Leningrado' és que hi ha espai per a tothom i cada espectador pot ubicar-se on vulgui”
El seu documental “Los hijos de la guerrilla” va sorgir de manera accidental...Sí, va ser totalment accidental. Estava al mig del rodatge de ‘Postales de Leningrado'. Era un rodatge molt complicat. En aquell moment no havia res de cinema a Veneçuela. Tenia pocs diners però vaig decidir fer la pel·lícula perquè em vaig dir: “si no la faig ara potser ja no la faci després, qui sap si hi haurà diners, qui sap si voldré seguir fent cinema...”. ‘Postales...' era la pel·lícula que volia fer però sentia que no estava madura per fer-la, per parlar d'aquesta experiència. Però després em vaig adonar que mai estaria madura, que això era mentida... I vaig entendre com havia de fer la pel·lícula: des de la mirada infantil. Era una realitat que mai podria veure com adulta i sempre seria aquesta història infantil que em va ocórrer. I em vaig posar a fer la pel·lícula amb molt pocs mitjans, gairebé ‘kamikaze’, però havia molta gent ajudant-me... I em vaig preguntar: per què està aquesta gent ajudant-me? a càrrec de què? I em vaig adonar que havien experiències similars a la meva, que alguns eren fills de guerrillers... Però com és un tema del qual mai es va parlar, que mai es va tocar, que semblava que a ningú li va importar a Veneçuela, que érem cinc als únics que ens havia passat i jo estava traient-lo... Em vaig dir que potser era molt arbitrària en com comptava la meva història i que no era el mateix que el que els hi va passar als altres... I a partir d'aquesta experiència he descobert que no som només cinc, que apareixen fins de sota les pedres, que és una experiència molt sensible. I d 'altra banda, que hi ha tota una pila de gent que no tenia ni idea que això havia passat...El rodatge de “Los hijos de la guerrilla” tampoc té res a veure amb la seva ‘òpera prima'...‘Los hijos de la guerrilla' és un accident i sorgeix així: tinc una càmera i ens posem a enregistrar. A vegades no ens funcionava la llum, a vegades no ens funcionava el micròfon, aguantava la càmera i no podia veure si feia un bon enquadrament perquè el que hi era al davant estava desarmat, plorant, i jo no em posaria a mirar per la càmera, havia de veure'l, a ell... És l'oposat a ‘Postales...”, amb una imatge i una tècnica molt delicades, tot amb molta cura... “Los hijos...” és un accident tot el temps, i amb les coses fetes, potser, no de la millor manera... Es complementen: si amb ‘Postales...' estic traient el meu conte, cal que facilitar als altres, que no poden, perquè també el comptin.Són les dues cares necessàries d'una mateixa moneda?Jo crec que “Los hijos de la guerrilla”, sense veure “Postales...”, no té molt sentit. “Postales...” sí que existeix per si sola i “Los hijos de la guerrilla” segueix sent un paràsit de “Postales...”.Els teus pares van ser guerrillers de les Forces Armades d'Alliberament Nacional. Per què aquest silenci i per què aquesta necessitat tan explosiva de trencar-lo tal i com es veu en “Los hijos de la guerrilla”?Es coneixen les històries de les guerrilles dels 80 a Centreamèrica i les dels 70 al Con Sud... A Veneçuela no va ser ni de les dimensions ni va arribar als extrems d'allò del Con Sud. Segueix essent una història molt petita que, a més, va tenir una oportunitat que va ser la pacificació. Si bé hi va haver gent que va morir, també hi va haver una oportunitat de pau, de retrobar-nos. Hi ha un noi al documental que explica que això va ser un assaig del que podia arribar a passar després... Per a qui li hagin matat un familiar té les mateixes dimensions que allò del Con Sud, però diguem que no va tenir aquesta mida encara que estic entrant en les meves contradiccions sobre aquest tema... Potser no se’n va parlar més perquè els mateixos guerrillers no en van voler. No sé si s'ho van impedir o no, però també calia cuidar i no dir coses de gent que sí va seguir en allò... És l'empremta de la clandestinitat...Mentre feia el documental algú em va preguntar si es podien dir noms, com si encara calgués estar-ne callat... És clar que és aquesta clandestinitat que sempre envolta a la guerrilla però jo em pregunto si era realment un problema de seguretat dir les coses o era simplement un costum de no dir-les. Són dues coses que s 'ajunten, es barregen i es confonen.Quina és la clau de l'èxit de ‘Postales de Leningrad'?Els jurats deien: és el lloc des d'on s'aborda la història, que és dura, difícil, molt dramàtica... I de sobte jo la vaig abordar des d'un lloc –que m'han criticat molt, moltíssim– amb molt humor i molta comèdia. Per què? Aquest humor i aquesta comèdia són dels veneçolans, no és un acte esotèric meu, és com escolto aquests contes, i aquests contes tenien quelcom de tragicomèdia i hi té a veure amb la manera de ser dels veneçolans. I és el mateix que em critiquen en altres llocs on la pel·lícula és rebutjada. Per què una comèdia d'un episodi tan tràgic? Doncs perquè també som així.El socialisme del segle XXI d'Hugo Chávez, té també quelcom de tragicòmic? Ull! El tragicòmic no treu el seriós –riu– És simplement com som, part del retrat. Amb ‘Postales...' sentia que no estava tocant, per a res, el moment actual. Ho sento com dues coses completament diferents. Ni el documental ni la pel·lícula criden al moment actual. O, almenys, no encara . Potser una mica més endavant, no sé quan... Sempre he sentit que són processos completament diferents, que no té res a veure el que va passar als anys 60 a Veneçuela amb el que passa ara. Són històries que no tenen res a veure. Sí pot ser interessant que els de fora entenguin que la realitat nacional, que les coses de Veneçuela són tragicòmiques, que sempre hi ha un element de comicitat en la manera de ser veneçolana.Jo ho deia per la promoció de ‘Postales...': “Se'n van anar a alliberar el món i els seguim esperant”...Això té com a punt de partida a uns nens que segueixen esperant (als guerrillers) perquè encara els hi arriben postals de Leningrado i ningú els ha dit que aquí no hi ha ningú que els vingui a alliberar... Ells poden seguir creient que es van quedar a Leningrado. I si aquesta és la teva opció, és vàlida perquè per a mi és molt important l'obra oberta. Què és el que importa? Que cada qual s'ubiqui on vulgui. N’hi ha per a tothom.
