El periodista i escriptor argentí Martín Caparrós acudi a Casa Amèrica Catalunya per protagonitzar una trobada amb la premsa per la publicació a Espanya del seu darrer llibre, Contra el cambio, amb el subtítol, un hiperviaje al Apocalipsis climático, de Editorial Anagrama. L’editor Jorge Herralde va fer de presentador de l’acte per tal d’introduir aquesta fantàstica crònica de viatges, escrita per un dels millors periodistes i cronistes sobre el tema central de les societats avançades occidentals, constant en les agendes polítiques de qualsevol continent.
13/10/2010 / Barcelona
Martín Caparrós: “L’ecologisme és una manera progre de ser conservador, un luxe de societats avançades” (1)
Caparrós no mereix l’etiqueta de polèmic que li volen penjar. El seu és un periodisme clàssic, com ha de ser, de carrer, observació i testimoni directe, en primera persona, a la manera del polonès Kapuscinski, por esmentar el clàssic exemple que, per associació d’idees i ofici, sorgeix de seguida. En la seva introducció, Herralde dissenyà un perfil d’en Martín en aquests termes: “Caparrós és similar al traspassat Monsiváis, el més gran narrador en llengua espanyola. De vegades temerari en la seva vida i obra, de mirada temerària, pertinentment impertinent. Existeix certa beateria entorn al canvi climàtic i ell sap descriure el que veu amb sentit de l’humor. Contra el cambio resulta una obra mestra del periodisme d’avui dia”. Situats els termes en poques paraules, Herralde es retirà per donar pas Caparrós, tan precís en forma oral com amb l’ordinador. Per començar, el periodista explica d’on sorgí la idea del llibre: “Va néixer a finals del 2008, d’un encàrrec d’informe del Fons de Població de l’ONU. Faig cinc anys treballant per a ells i van voler realitzar un estudi sobre el canvi climàtic. Personalment, sempre he mantingut certa distància davant de les tesis ecologistes i vaig aprofitar l’encàrrec per actualitzar la meva informació. Quan més pensava en això, més clar veia que respondre a la pregunta del canvi climàtic s’ha convertit en una qüestió central d’un món en el que succeeixen coses molt greus cada dia. Que moren a diari milers de persones de pura gana, por esmentar un simple exemple. Eren sospites a les que vaig dedicar l’any passat a respondre”. I per això Caparrós es dedicà a viatjar. Es desplaçà pels Estats Units, Austràlia, Níger, Marroc, les Illes Marshall, Mongòlia, les Filipines, Hawai... Allà trobà petites i grans història, a ínfim nivell humà i a mida macroestructural. Per exemple, i posant-li aquest sentit de l’humor no exempt de vidriol tan típic d’en Martín, “l’octubre del 2009, Roma visqué la cimera de la ‘inseguretat alimentícia’, com ara se li diu a la gana per canviar-li el nom en eufemisme. Hi assistiren el Papa, doncs hi viu a prop, i caps d’estat que han fet tant per la qüestió com Ahmadineyad, Gaddafi o Mugabe, autèntics experts com sabeu. Després d’unes setmanes, Copenhaguen allotjà la cimera climàtica. Allà sí que hi eren tots, no va faltar cap. Tots per a la foto, hi tenien que estar. Per al llibre, el meu treball consistia en creuar les línies. Vaig cercar vides de persones sota aquesta amenaça etèria i vaig trobar misèria, la única preocupació de les quals era què menjar l’endemà o aquella mateixa nit. En el llibre, tracto de reflexionar sobre això”. “La base de la meva tesi – continua Martín Caparrós – cerca dues línies centrals d’explicació. D’una banda, el triomf de la línia ambientalista. Es tracta d’una fàcil dicotomia: Hi ha moments històrics en el que les societats veuen el seu esdevenidor amb esperança i altres, en els que ho veuen com amenaça. En el segle XX s’enfonsà la idea del socialisme al veure la pràctica del seu producte. Per haver estudiat història, crec que hi haurà un succedani d’esperança en el futur. Ara mateix, no. Ara ho veiem fotut. L’augment de l’ecologisme és romanticisme, idea de fracàs, el retorn a la terra, al nacionalisme, a les monarquies. Aquest període històric es sembla a aquell i s’ha de pensar en l’ecologisme per por al que pugui passar, per conservar el que existeix, per allò de que qualsevol temps passat va ser millor... Amb això no dic que haguem d’emplenar als pingüins de petroli, això de ben segur. L’ecologisme és una forma progre de ser conservador, és un luxe de societats avançades de tall conservador”. I Caparrós continua, llençat en el seu raonament: “El que talla a l’Amazones ho fa per menjar, per a sobreviure. ‘Recuperem el bosc verge de Manhattan’, m’agrada més com a eslògan. A molts poderosos els hi resulta fàcil netejar la seva imatge gràcies a l’ecologia. Al gènere humà sempre li han agradat els Apocalipsi. Ara, els tenim fets a ma, ja no depenen dels déus i la seva còlera. Des del 45, depenen de nosaltres. Primer, la bomba atòmica; ara, el canvi climàtic. Al planeta Terra li dóna exactament el mateix si existeixen homes o no. Recordin que als 70, el Club de Roma anuncià que el petroli s’acabaria al 2000 i va vendre 30 milions d’exemplars del seu llibre. Això és el millor que els hi va passar... “. No li manquen més dades encara al periodista Caparrós i els trobaran transcrits a la segona part d’aquesta trobada amb la premsa a Casa Amèrica Catalunya en un altre espai del nostre web.
